13/05/2017 Entrevista

Albert Mercadé, coordinador d’El matí de Catalunya Ràdio

“Hem de retornar als orígens del periodisme”

Enginyer telemàtic i periodista per la URV, Albert Mercadé fa un al·legat de la producció i el consum reposat de l’actualitat.

Què fa que decideixi ser periodista si la seva primera carrera és una enginyeria?

La vida, al cap i a la fi, és un continu assaig-error. Jo tenia vocació de periodista, però als divuit anys el context socioeconòmic començava a apuntar que el món del periodisme entrava en crisi i l’entorn familiar em va suggerir que fes una enginyeria, que tindria un futur més prometedor. Amb divuit anys ets vulnerable als consells, afortunadament, però a mig camí vaig adonar-me que allò no m’omplia. Vaig acabar telecomunicacions i a través d’assignatures pont vaig acabar fent periodisme. Vaig arribar igualment a la meta però fent més tombs.

Quin era el repte la primera temporada com a coordinador d’El matí de Catalunya Ràdio?

Sobreviure, perquè em posava a la sala de màquines d’un transatlàntic, de set hores de directe cada dia, i de moment ho estem aconseguint. El repte era fer un programa que combinés servei públic, entreteniment i informació, tres potes imprescindibles en un programa d’aquestes característiques a la ràdio pública. Pel que fa a la qualitat estem contents, i si parlem de quantitat, les audiències cada vegada són més grans. Segurament tenim més cabells blancs i hem dormit una mica menys que quan vam començar, però sembla que el producte que fem agrada i n’estem contents.

Pertany a la generació de periodistes nadius digitals. Com ha canviat la manera de fer periodisme i la manera de consumir-lo?

La meva generació ha entrat al mercat laboral en un moment de màxima crisi del sector del periodisme, dels mitjans, de conceptes, de legitimitat social… No hi hem pogut fer gran cosa més que remar-hi en contra, però també hem tingut avantatges: les xarxes ja estaven plenament implementades, els diaris digitals ja havien sacsejat el mercat de la premsa en paper i no hem hagut de passar per tot aquest sotrac. Però en un moment de tanta sobreinformació és més necessari que mai sustentar-nos en els valors del rigor i la informació contrastada, i no córrer més del compte. Amb les xarxes socials cada vegada hi ha més risc que vulguis ser el primer que explica la notícia per tenir més clics. Però la nostra tasca real no és ser el primer a fer una piulada a Twitter, sinó donar fiabilitat que el que estem explicant està contrastat i fugir del sensacionalisme. Hem de retornar als orígens del periodisme perquè, si no, no oferirem gran cosa més que una persona amb un mòbil i Twitter.

I la societat quin paper hi té? Perquè també és una crisi de consum…

Quan en les enquestes d’opinió posen els periodistes en l’últim rang de les feines més ben valorades t’has de parar a pensar què estem fent malament. Ens ho hem començat a replantejar i el sistema de mitjans s’ha reequilibrat una mica; els digitals han trobat el seu paper i els mitjans de periodisme més lent han sabut reinterpretar el seu lloc i oferir un contingut diferent per sobreviure. Hi ha exemples com el Diari ARA, amb una versió digital que dóna la informació al moment sense aprofundir-hi i, a banda, fan un diari en paper que ofereix el perquè de les coses. A poc a poc estem trobant el nostre lloc i hi ha mitjans que estan triomfant, com ara la revista 5W. El públic està rebent bé el periodisme reposat. Aquest és el camí.

Quines competències ha de tenir avui un periodista que surt de la facultat?

És imprescindible no parar mai quiet perquè difícilment sortiràs de la universitat i trobaràs la feina de la teva vida. Has de ser multidisciplinari, no parar de caminar, que el teu nom comenci a ser una mica conegut perquè fas les coses bé, i a partir d’aquí esperar que se t’obrin portes i demostrar que saps fer-ho. No pots parar perquè hi ha una competència molt forta. De fet, un dels aspectes a analitzar és si el mercat laboral té potencial per absorbir la gent llicenciada en Periodisme o Comunicació cada any. Aquests alumnes es troben amb la competència afegida de la gent que els darrers anys han perdut la feina a causa de la crisi del sector, que tenen experiència i un currículum potent.

Què ho fa que l’interès mediàtic pels castells sigui cada vegada més gran?

Que s’han normalitzat. Només cal mirar les xifres de gent que fa castells, la quantitat de colles, la repartició territorial, la gentada que va a veure les diades… Que això no s’expliqués en directe per televisió era l’anomalia. Ens ha costat molt com a societat acceptar que el món dels castells és un món que cal valorar. Era un producte molt interessant pel que fa al consum internacional, i aquí a vegades hi teníem reticències, però s’ha anat arreglant tant socialment com comunicativament.

El 2016 va fer la primera retransmissió del Concurs de Castells en anglès amb un èxit inesperat. Com ho va viure?

Era un repte explicar a l’exterior el que passava aquí, donar el context d’una mostra de cultura popular amb més de dos-cents anys d’història, que ha perdurat en el temps tot i els sotracs socials i polítics i que aquesta d’ara és la forma que té al segle xxi. No és fàcil que vingui una televisió internacional amb gent que no ha vist mai castells i que el relat que es construeixi s’adeqüi a la manera com el món casteller català ho veu, perquè és un món molt peculiar que, encertadament, intenta protegir la naturalesa històrica i l’embolcall cultural perquè és molt fàcil que es perverteixi. Crec que el producte que va oferir RedBull Televisió va ser molt potent i adequat perquè van encertar-la a l’hora de fer el desplegament de mitjans però cedint-nos la construcció del relat. La nostra tasca va ser buscar la màxima simplicitat de discurs, perquè la gent que no coneixia el fet casteller el pogués comprendre. El petit clip que RedBull Televisió va publicar al Facebook ha arribat a més de cent milions de visualitzacions, una xifra espaterrant, perquè la resta de vídeos del mateix canal no arriben a un 10%. Però la gent ha vist la magnitud de les imatges, la plasticitat, l’espectacularitat del fet casteller, i ha quedat bocabadada. Es confirma que tenim un tresor i l’hem de cuidar.

En la seva faceta d’investigador, què ha trobat en l’anàlisi de la manera com els mitjans internacionals reflecteixen el procés català?

Que allò que diem que el món ens mira realment no és cert. El món ens ha mirat poc i, quan ho ha fet, no ha reflectit gaire bé el que passava. A Europa s’ha donat molta rellevància al paral·lelisme amb el cas escocès. Però buscar continguts que il·lustressin bé el que passava a Catalunya en mitjans internacionals, a Amèrica, Rússia, el Brasil o la Xina, costava molt més. Des dels serveis de diplomàcia de la Generalitat de Catalunya no han aconseguit arribar, si ho pretenien, a aquests llocs. Una altra de les conclusions és que el relat espanyol és molt potent. La majoria dels corresponsals que estan cobrint la informació del conflicte Catalunya-Espanya són a Madrid; per tant, el seu entorn de fonts és molt proper al govern espanyol. Si analitzem a quin dels dos posicionaments es donava supremacia, la voluntat democràtica o la legislació vigent, veiem que sovint la segona està més present en el relat internacional que la primera. Però, d’altra banda, quan hi ha grans esdeveniments en què la gent surt al carrer, la versió institucional passa a un segon terme i la premsa estrangera es fa ressò de vivències personals, emocionals, el relat propi dels manifestants i, és clar, llavors és molt més permeable el discurs que arriba de Catalunya, perquè arriba amb la veu pròpia dels manifestants.

I en l’anàlisi de la construcció del relat sobre el procés aquí, quines són les conclusions?

Que els periodistes ens hem de posar les piles, perquè si la nostra tasca és explicar què està passant de forma rigorosa, he de dir que no ho estem fent bé. O com a mínim això ens diuen les dades dels estudis que fem. Les línies de relat de la premsa espanyola i de la catalana dels últims anys no es creuen en cap moment. No pot ser que en un lloc on tothom té a l’abast les mateixes fonts sigui tan difícil trobar un relat coincident entre les dues realitats simbòliques. Aleshores, acabes assumint que els mitjans de comunicació deixen de ser transmissors per ser emissors del discurs polític, s’han convertit en actors.

De quina manera ha influït en la seva trajectòria professional el pas per la URV?

A tot arreu on he dedicat temps i esforços he après alguna gran cosa. I un d’aquests espais és la URV. No em penedeixo d’haver fet l’enginyeria en telecomunicacions, perquè vaig aprendre a superar obstacles, a estructurar la ment d’una manera diferent i posar en valor la gestió de conflictes, la superació d’etapes i l’ordre mental. De tot en treus coses positives: del meu pas per Periodisme a la URV, el màster a la Universitat Pompeu Fabra, les meves etapes a TAC 12, Tarragona Ràdio, escrivint a La Vanguardia sobre castells… Sense no seria on sóc. Poso en valor tot el que he fet i tots els possibles errors perquè tot ajuda a fer camí.

Propulsat per la vocació

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

*