Josep Maria Tost és director de l’Agència de Residus de Catalunya (ARC) i alcalde de Riudecanyes

Diplomat per la URV en Ciències Empresarials i màster en Direcció Pública per ESADE, Josep Maria Tost és, a més de director de l’ARC, president de l’Associació de les Ciutats i Regions per la Gestió Sostenible dels Residus (ACR+).

És un defensor de l’economia circular. En què consisteix?

És un canvi de paradigma. Durant cent setanta anys hem fet una revolució industrial basada a extreure recursos, transformar, utilitzar i llençar. Ara, el canvi de situació econòmica i de població requereix aprofitar al màxim els recursos per no esgotar la terra en quinze o vint generacions. Per tant, hem de dissenyar productes i serveis que quan acabin la vida útil els puguem desintegrar o desmuntar per tornar a fabricar-ne de nous, de manera que ja no parlarem de residus, sinó de recursos en constant circulació.

Què li falta a Catalunya per estar al nivell dels països capdavanters en reciclatge?

La mitjana europea de reciclatge de residus domèstics és del 40-45%, i els països referents com Àustria, Bèlgica, Alemanya i Holanda estan al voltant del 60-65%; a Catalunya estem al 40%, gairebé a la mitjana, però hem de treballar més. Pel que fa als residus industrials, des de l’Agència fem un seguiment de gairebé vint-i-dues mil activitats que generen residus a Catalunya, que és un país industrial molt diversificat. Allò que diuen que els catalans de les pedres en fem pans, es compleix en els residus perquè hi ha més de mil empreses que en gestionen i un 80% dels residus es reutilitzen; per tant, tenim un alt nivell d’aprofitament. De fet, la indústria fa més bona feina que no pas els municipis.

La campanya “Envàs, on vas?” va ser un èxit mediàtic. Va suposar un increment real del reciclatge?

Els objectius de l’“Envàs, on vas?” van ser dos: un, deixar de fer campanyes amables i incidir en la consciència dels ciutadans amb un missatge contundent adreçat a la gent jove, que és la que passa més a l’hora de reciclar: “Envàs, on vas?” Vam incrementar el reciclatge un parell de punts, i això és important, però va significar sobretot un canvi de consciència. Aquell Nadal de la campanya 2012-2013, la gent va parlar per primera vegada de residus: on van el CD o el raspall de dents, què fem amb el paper d’alumini… Després hem anat variant el missatge amb campanyes cada cop més contundents per apel·lar a la responsabilitat del ciutadà. Reciclar no és un tema menor perquè cal garantir recursos per a les properes generacions.

La recollida selectiva s’estanca i els residus creixen. Quina lectura en fa?

L’economia ha deixat de caure i notem un lleuger creixement de la generació de residus, la qual cosa ens preocupa perquè voldríem que el creixement econòmic no estigués vinculat a la generació de més residus. Això requereix canvis legislatius per evitar sobreenvasats i ser més exigents com a consumidors. D’altra banda, l’estancament en les dades de residus reciclats té dues causes: una, el robatori de milers de tones de recursos dels carrers i les deixalleries, que tornen a la circulació però oficialment ningú ho pot validar, i dues, el relaxament de la població. A més, constatem que després de quinze anys de campanyes institucionals hi ha persones a les quals no arribem. Per tant, ho hem de fer amb accions econòmiques. És a dir, per què no anem a cent setanta per l’autovia? Perquè tenim sis-cents euros de sanció i ens treuen sis punts. Hem d’aplicar aquesta filosofia, que ja existeix a Europa, al món dels residus. Hem de tenir sistemes de recollida de residus en què el ciutadà pagui pel que genera, com fa la indústria: si recicles més pagues menys taxa municipal, si no vols reciclar pagues més. Però avui no hi ha un estímul econòmic. Com ho farem? Trencant l’anonimat amb sistemes porta per porta o, en ciutats grans, amb contenidors amb una clau magnètica que identifica qui tira la brossa. Això permet bonificar la taxa de recollida d’escombraries, de manera que qui recicla paga menys. És l’escenari cap a on hem d’anar.

Quin paper té la universitat en la gestió dels residus?

La innovació és clau. Hem d’aplicar tecnologia i tirar endavant un clúster del sector dels residus amb empreses, centres tecnològics i universitats, i valorar la creació d’un laboratori que analitzi els recursos i els residus. Busquem complicitats amb la universitat per generar tecnologia pròpia per recuperar recursos que ara enviem a reciclar a altres països i aplicar la gestió intel·ligent dels residus: instal·lar xips als contenidors per saber quan estan plens i optimitzar la logística, trencar l’anonimat de la brossa amb xips als cubells i claus magnètiques als contenidors i gestionar les dades per ser més justos i eficients.

S’ha avançat prou en l’eradicació dels abocadors il·legals?

En vint-i-cinc anys Catalunya ha fet dues revolucions: la gestió de les aigües i la gestió dels residus. Avui tenim més de cinc-centes depuradores que garanteixen la qualitat de l’aigua al 98% de la població. Pel que fa als residus, dels dos mil abocadors il·legals que el país tenia a principis dels noranta avui no en queda cap: s’han convertit en vint-i-cinc abocadors controlats repartits arreu del país amb una gestió moderna. No podem evitar alguns abocaments puntuals, però en vint-i-cinc anys hem canviat coses que altres països han tardat dues generacions a canviar-les.

Quina opinió li mereix que Espanya hagi passat d’impulsar el sector de les renovables a veure estancat el consum d’aquesta mena d’energia?

Abans del 2004 era complexíssim legalitzar una activitat de renovables, era gairebé com si muntessis una nuclear pel que fa a exigències tècniques i paperassa. El decret de l’any 2004 va animar molts petits empresaris a apostar per aquest tipus d’instal·lacions. Inicialment, tot sector necessita un impuls temporal, però els anys 2008 i 2009, amb la crisi econòmica i jo crec que també per manca de previsió, es van tallar les ajudes i es van tancar unitats de negoci. Es va escapçar tot un sector que acabava de néixer, cosa que va ser un gran desastre perquè a Catalunya i a l’Estat tenim un gran potencial d’energia solar i eòlica. Crec que l’Estat espanyol no tardarà gaire a desbloquejar aquesta qüestió perquè som en un canvi d’escenari econòmic i tots els països tenen molt clar que han de limitar l’ús d’energies d’origen fòssil per les emissions de CO2 i perquè els recursos són limitats.

A la demarcació de Tarragona hi ha les principals fonts de producció d’energia del país. Si s’apliquessin els principis de l’economia circular, de quina manera es podrien aprofitar els residus que generen?

Les tres principals fonts d’energia que tenim al territori són l’eòlica, la fotovoltaica, per a la qual s’està desenvolupant un sistema de reciclatge per a les pales de les torres, i la nuclear, vinculada a la necessitat d’aigua per refrigerar els equips. Ara per ara no tenim a Catalunya ni a l’Estat tecnologia per reciclar, i, per tant, és una oportunitat que cal potenciar. El gran mal és que no es van aprofitar els avantatges de tenir la nuclear i no es va instal·lar a Catalunya el Reactor Experimental Termonuclear Internacional (ITER) al qual aspiràvem tot just fa quinze anys. Acompanyant aquest projecte hi havia la capacitat de potenciar els estudis al voltant de l’energia nuclear, cosa que hauria generat coneixement al territori. És un repte per a un país que vol ser independent tenir una gestió pròpia dels residus nuclears.

No es va instal·lar l’ITER però sí que es va crear l’IREC (Institut de Recerca en Energia de Catalunya), que ha viscut un ERO fa uns mesos. Quina opinió li mereix?

També vaig viure els inicis de l’IREC, amb aquella proposta tan interessant de fer un camp de proves a la zona del Delta per experimentar amb tecnologies emergents de torres eòliques marines, i trobo que va ser una llàstima que el projecte no es pogués tirar endavant. D’altra banda, entenc que la situació econòmica és complexa encara, però l’IREC té prou coneixement i especialització en el món de l’energia per buscar noves solucions. Sense l’ITER i sense l’IREC hi perdem molt com a país i com a territori.

Com recorda l’època d’estudiant a la URV?

La universitat va ser una mica de xoc, en positiu i en negatiu. Teníem la visió de la universitat americana, amb un campus, i ens vam trobar amb uns barracons, però vam suplir la falta d’un edifici amb factors més humans, que a aquelles primeres promocions de la Facultat d’Empresarials de Reus ens han enriquit molt. Vam coincidir tot un seguit de gent molt jove emocionada de ser a la universitat i que vèiem que començàvem una cosa nova. També hi va haver un seguit de professors, molts dels quals no devien arribar als trenta anys, amb els quals va haver-hi una simbiosi. Després de tants anys els recordes com els teus mestres perquè t’han marcat en molts aspectes. Tampoc vam tenir cap bar a la Facultat, però el Bar Patxi va ser el nostre bar sentimental, el local que acollia tota aquella tropa de desmanegats que anàvem a fer-hi el cafè i la partida de cartes.

L’aprofitament dels recursos