22/07/2017 Entrevista

Pere Estupinyà, comunicador científic

“A la investigació científica li falta pragmatisme”

Pere Estupinyà va formar-se a la URV, on va llicenciar-se en Química i Bioquímica. També va fer-hi el màster i va començar el doctorat, que va deixar per dedicar-se a la divulgació de la ciència.

Què fa que deixi el doctorat i decideixi dedicar-se a la divulgació científica?

Tot i que sembla una contradicció, vaig deixar la ciència perquè m’agradava massa com per dedicar-m’hi sols en una petita part. El que feia era massa específic per als meus interessos; en realitat no hi veia una gran capacitat d’aprenentatge i em vaig desmotivar. Em descobria llegint llibres d’altres disciplines, fent-me preguntes que potser no eren imprescindibles per al que estava investigant, però que intel·lectualment em generaven molta curiositat. Llavors vaig pensar que la divulgació científica podia ser una manera d’estar vinculat a la ciència, tot i que al principi no ho veia com una professió, perquè no existia quan vaig començar.

Què ho fa que cada vegada hi ha més quantitat i més qualitat en la divulgació científica?

La clau és a la base: s’està produint molta millor ciència, que alhora està sent cada vegada més rellevant per a la societat. La gent se n’adona i comença a sentir més curiositat i neguit per la ciència. A això cal sumar-hi que estan apareixent molt bons divulgadors científics, i institucions que hi posen recursos. Però hi ha un cert perill: que es frivolitzi, i que aprofitant aquest interès creixent i l’aura de prestigi que té la ciència moltes persones o institucions no científiques utilitzin la terminologia científica per donar-se credibilitat. És la pseudociència.

Quins són els avenços científics actuals amb més impacte en el nostre dia a dia?

Sens dubte la biomedicina, perquè ens ajuda a viure més anys, amb més qualitat, i a curar-nos d’algunes malalties més ràpidament. S’està avançant molt en la medicina personalitzada basada en la informació genètica, tot i que al programa vam entrevistar Valentí Fuster, que et diu que tot això està molt bé, però el 80% de les persones no fan cas del que li diu el metge. D’altra banda està començant amb força una nova onada d’intel·ligència artificial impulsada per l’aprenentatge automàtic que, junt amb el big data, és una nova eina de progrés que s’està incorporant en àrees com l’economia o l’anàlisi del comportament humà. El que hauria d’avançar més ràpidament és la transició energètica, que és un dels grans reptes globals.

Ha conegut ments molt brillants, el pensament de les quals recull als seus llibres i programes. Quines l’han emocionat més?

Quant a emoció, els científics que tenen passió i que la contagien, però també aquestes ments que han viscut molta història de la ciència de les últimes dècades. Gent que hauria d’estar jubilada però no en té cap ganes, que té una visió molt àmplia de la ciència i encara manté aquesta passió. Recordo Paul Zamecnik, que tenia noranta-set anys quan el vaig entrevistar a Harvard. M’explicava: “Quan jo tenia l’edat teòrica per jubilar-me havíem aconseguit introduir el gen d’una bactèria dins d’un altre organisme; com havia de parar llavors?” També recordo Vera Rubin, l’astrònoma que va posar damunt la taula el concepte de matèria fosca. Tenien tota la perspectiva històrica de la biologia molecular i de l’astrofísica del segle xx. Fa uns dies vaig estar conversant a Boston amb Roy Glauber, premi Nobel de física, que va participar en la construcció de la bomba atòmica a Los Alamos. És impressionant que et puguin explicar aquesta història en primera persona.

El seu lema és “escoltar a la gent intel·ligent ens fa més intel·ligents”. Com a societat, ho fem prou?

No. Crec que estem desaprofitant el coneixement científic a l’hora de prendre decisions importants, com a societat i com a individus. Quan algú ha de comprar-se un cotxe vol saber tots els detalls de les diferents opcions; doncs igualment, la ciència et dóna un coneixement més precís en temes de salut, polítics o empresarials, de manera que si utilitzes la informació científica pots prendre millors decisions. Jo defenso que escoltar gent intel·ligent et fa més intel·ligent perquè et contagies una mica, igual que mirar un programa de crits i bestieses et fa empatitzar amb aquella gent i et fa menys intel·ligent.

Per què els programes sobre ciència els trobem bàsicament a les televisions públiques?

Hem de tenir un punt realista i no creure que, si ho fem molt millor, la ciència serà majoritària. La ciència interessarà menys que el cine, la música o el futbol, però té un espai. Entenc perfectament que Telecinco es mou per audiències i no programa ciència de qualitat, però a la televisió pública, que té l’obligació d’informar la gent, la ciència ha de ser-hi present perquè està generant nova informació. Als mitjans online cada vegada hi ha més ciència, cada vegada està més ben escrita i cada vegada aquestes notícies són més llegides. El discurs crític cap als mitjans ha de ser-hi, perquè ens permet millorar, però crec que el ritme al qual avancem és positiu. El repte de veritat són les xarxes socials, que estan plenes d’informació tergiversada.

Com podem utilitzar la neurociència a l’hora de divulgar coneixement científic?

Al món de l’empresa l’utilitzen per entendre com funciona el cervell i aconseguir que els clients comprin aquell producte i no un altre. Ho fan amb el poder de les emocions, generant una emoció positiva o negativa, i després arriba el missatge. En diuen neuromàrqueting, i funciona. Doncs apliquem-lo nosaltres també. Utilitzar aquestes eines de manera intel·ligent per captar l’atenció de l’espectador o el lector és clau, i es fa a través de les emocions i de la capacitat de sorpresa. I contant històries, però això ja no té a veure amb la neurociència, sinó amb el que som com a espècie, que ens encanta contar i escoltar històries.

Quines són les conseqüències de les retallades en el sistema científic espanyol?

Hi ha una conseqüència que encara no s’ha vist però crec que arribarà: una baixada als índexs de publicacions acadèmiques. La ciència va lenta, i si tu retalles ara els efectes els veus al cap del temps. De totes maneres, hi ha centres d’excel·lència a Espanya, i aquí a Catalunya n’hi ha molts, que estan funcionant molt bé amb un model de gestió menys funcionarial, molt més àgils, amb més internacionalització i mecanismes de connexió entre investigadors i empreses que estan donant resultats. D’una manera lenta, per no ferir sensibilitats, s’està avançant cap a aquests models.

Que tenen de diferent aquests models?

Són per exemple el CNIC, el CNIO, el CRG o l’ICFO, que tenen una estructura menys burocràtica, amb més llibertat per contractar qui vulguin, assignar sous, fer acords amb la indústria d’una manera menys feixuga. I fins i tot plantejar que ningú treballi més d’uns certs anys al mateix lloc perquè s’ha vist que el model funcionarial no funciona bé per a la ciència. Aquests centres d’investigació, amb els mateixos diners, capten molts més fons europeus, poden captar més fons privats i, en general, estan produint molt més.

Diu que Espanya peca de cafè per a tothom en el finançament de la ciència. Com caldria distribuir el finançament?

Amb la crisi, la queixa que hi va haver en alguns sectors de la ciència és que no es va retallar de manera intel·ligent, sinó que es va retallar una miqueta a tothom, perquè és el políticament correcte. Però si el que volem és defensar la ciència i no els científics, i això que dic és controvertit, toca prioritzar algunes àrees, les que estan tenint resultats i treballant d’una manera excel·lent. Jo no em dedico a la política científica, potser per aquestes idees.

La ciència que es fa a Espanya és prou transversal?

És difícil comparar-se amb el MIT perquè és com comparar un equip de Segona Divisió amb el Barça, però allí hi veig grups de treball que tenen dos caps de dues disciplines perquè és al seu ADN. Estem parlant de big data, d’intel·ligència artificial aplicada a biomedicina, a nous materials, a sociologia. La visió clàssica del departament que va aprofundint en una sola línia dóna un resultat al cap del temps, però no hi ha tanta novetat. El model nou és ajuntar disciplines, resoldre els problemes de la societat i fer innovacions que generin desenvolupament econòmic, amb un equip multidisciplinari i orientat a objectius, però falta pragmatisme dins de la investigació científica.

Explicar ciència des de l’emoció

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

*