02/10/2018 Opinió

Josep Gumà, director de l'Àrea d'Oncologia de l'Hospital Universitari Sant Joan de Reus i professor de la Universitat Rovira i Virgili

Premi Nobel a un nou i prometedor camí en el tractament del càncer

James Allison i Tasuku Honjo han estat guardonats per haver descobert dos dels mecanismes pels quals les cèl·lules de defensa de l'organisme són incapaces d’actuar contra les cèl·lules tumorals tal i com ho farien front a un agent infecciós víric o bacterià

Quan ahir em vaig assabentar de la notícia que el premi Nobel de Medicina havia estat atorgat a dos investigadors que han contribuït de forma determinant a la actual concepció de la immunoteràpia del càncer, la veritat és que no em va sorprendre gens ni mica. Probablement ha estat l’avenç conceptual més important dels darrers anys en el tractament de les malalties neoplàsiques.

El nord-americà James Allison i el japonès Tasuku Honjo han estat guardonats amb la més alta distinció en la investigació mèdica per haver descobert dos dels mecanismes pels quals les cèl·lules de defensa del nostre organisme són incapaces d’actuar contra les cèl·lules tumorals tal i com ho farien front a un agent infecciós víric o bacterià.  Els limfòcits T, que són un dels tipus de cèl·lules defensives més importants del cos humà, han d’actuar contra els agents externs potencialment perillosos, i no ho han de fer contra les cèl·lules pròpies de l’organisme. Si els limfòcits agredissin les nostres pròpies cèl·lules provocarien el que s’anomena una malaltia autoimmune (com per exemple el lupus). De fet, les cèl·lules canceroses són  reconegudes com a normals pels nostres sistemes defensius i, per això, no els ataquen.

Allison i Honjo van descobrir dues molècules, el CTLA-4 i el complex PD-1/PD-L1, que si s’aconsegueix alterar el seu normal funcionament, els limfòcits T passen a interpretar les cèl·lules del càncer com a una cosa aliena i no com a pròpia i, d’aquesta manera, les destrueixen.

Una vegada descobert el mecanisme, el pas següent ha estat aconseguir fabricar els fàrmacs que actuessin contra el CTLA-4 o contra el complex PD-L1/PD-1. L’any 2011 van veure la llum els primers estudis en humans amb Ipilimumab, un anticòs monoclonal anti-CTLA-4 que va donar uns resultats fins aleshores mai aconseguits en el tractament del melanoma en estadis avançats de la malaltia. Després han aparegut els anticossos monoclonals anti-PD-1, com el Nivolumab i el Pembrolizumab, i anti PD-L1, com l’Atezolizumab. Com que el mecanisme d’acció d’aquests medicaments és el d’aprofitar les pròpies cèl·lules defensives de l’organisme perquè destrueixin les cèl·lules tumorals, s’ha vist que poden ser útils en un gran nombre de tumors diferents.

Actualment s’estan utilitzant en la pràctica oncològica diària per al tractament dels tumors de pulmó, bufeta urinària, ronyó, melanoma i limfomes, i hi ha en marxa un gran nombre d’estudis per a fer-ho extensiu a altres localitzacions tumorals. Un dels avantatges importants d’aquests fàrmacs, especialment els anti-PD-1 i anti-PD-L1, és que són relativament poc tòxics, i això permet que puguin ser combinats amb altres modalitats terapèutiques com la quimioteràpia i/o la radioteràpia. En aquest cas, doncs, es dóna un merescut Nobel als descobridors d’un mecanisme biològic que ha estat la base per a la confecció d’una família de medicaments que han obert un nou i prometedor camí en el tractament del càncer.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

*