16/05/2018

Resseguint els passos del wolframi

L’investigador Joan Maria Thomàs ha analitzat les lluites a l’entorn del transport i comerç d’aquest material estratègic entre els països participants a la Segona Guerra Mundial. És un estudi altament innovador, ja que s’ha plantejat a escala mundial i per a la totalitat cronològica d’aquella contesa

Empleats de la Korea Tungsten Mining Corporation, a Sandong. FOTO: Younghyun.ju
Empleats de la Korea Tungsten Mining Corporation, a Sandong. FOTO: Younghyun.ju

El wolframi (o tungstè) ha estat un material molt específic i indispensable en les guerres. Sense anar gaire lluny, el fet que minvés (no que faltés) va comportar una reducció de la capacitat combativa de l’Alemanya nazi i va ser un element més que va contribuir a la seva derrota a la Segona Guerra Mundial. L’investigador ICREA Acadèmia del Departament d’Història i Història de l’Art i membre del grup de recerca ISOCAC Joan Maria Thomàs n’ha resseguit les lluites entre els aliats i l’Eix per fer-se’n amb les màximes quantitats possibles durant aquest període de la història.

Es tracta d’un metall escàs que es troba en alguns minerals. És un material molt cotitzat que es converteix en un acer extremadament dur barrejat amb ferro i carbó. Una punta de wolframi en una granada antitanc li conferia una enorme la capacitat de penetració. I si el blindatge d’un tanc contenia wolframi era molt més difícil de perforar. L’extremada duresa i un punt de fusió molt alt van comportar la millora de l’efectivitat de moltes eines, per exemple—i encara avui dia—, els talps o els filaments de làmpades. Durant la Segona Guerra Mundial tots els països en conflicte n’usaven, però per als alemanys es va convertir en un material indispensable, ja que no tenien substituts.

El wolframi és un material molt cotitzat que, barrejat amb ferro i carbó, es converteix en un acer extremadament dur.
El wolframi és un material molt cotitzat que, barrejat amb ferro i carbó, es converteix en un acer extremadament dur.

L’investigador, que ja ha publicat dos llibres sobre les relacions entre els Estats Units i Espanya durant la Segona Guerra Mundial, va demostrar l’existència el 1944 d’un greu conflicte entre el règim de Franco i els aliats que va qualificar com la batalla del wolframi. Sis mesos abans del desembarcament de Normandia, Espanya, que venia aquest mineral estratègic als dos bàndols i feia un enorme negoci (del qual es beneficiaven tant els propietaris de les mines com l’Estat), va ser comminada pels aliats a deixar de fer-ho per provocar una disminució en la fabricació de determinades armes i, per tant, de la capacitat combativa alemanya. De fet, els aliats compraven —tant a Espanya com a Portugal— el wolframi simplement perquè els alemanys no n’adquirissin totes les produccions, ja que ells en podien aconseguir en altres indrets. Amb el seu ultimàtum pretenien forçar Franco a tancar el comerç sota l’amenaça de tallar a Espanya tot el subministrament de petroli. El Caudillo s’hi va negar però, després de resistir-s’hi quatre mesos, va acabar cedint. Durant aquell període Espanya no va rebre ni una tona de productes petroliers nord-americans —que eren els únics als quals tenia accés.

Arran d’aquesta recerca Thomàs es va interrogar sobre els països d’on treien els alemanys el wolframi abans d’obtenir-lo d’Espanya i Portugal abans de 1941 —que és quan començaren a comprar-ne a la península Ibèrica. Va descobrir que ho feien a la Xina i fins que van atacar la Unió Soviètica al juny de 1941 el transportaven des d’allí a través del territori rus amb el ferrocarril transsiberià. Per mar no podien fer-ho fàcilment pel bloqueig establert des de 1939 per la Royal Navy britànica. Només alguns vaixells propis o submarins japonesos especialment adaptats per portar wolframi com a càrrega aconseguien superar el blocatge. Forçats a cercar altres fonts d’aprovisionament, les van trobar als dos països ibèrics. Alhora, Thomàs va ampliar el focus de recerca cap a tots els contendents de la Segona Guerra Mundial i va ratificar que tots utilitzaven wolframi, tot i que aconseguir-lo no va ser igual per a tots. Els Estats Units en tenien al seu territori i també en compraven a l’Argentina i a Bolívia. Però, per tal que els japonesos no obtinguessin wolframi xinès, en compraven tota la producció d’aquest país i la transportaven cap a l’Índia en un pont aeri que passava per sobre de l’Himàlaia. Un cop a l’Índia el distribuïen a soviètics, britànics i també se’n quedaven per a ells mateixos. El japonesos, de la seva banda, l’aconseguien de la seva colònia de Corea i també de contraban a la Xina.

Joan Maria Thomàs és investigador ICREA Acadèmia i professor titular acreditat com a catedràtic d’Història Contemporània a la URV.

Thomàs ha dut a terme aquesta recerca, inèdita fins ara, investigant l’aprovisionament de tots els països contendents. Ho ha fet en arxius de diferents estats, amb la dificultat que va tenir per fer-ho a la Xina i al Japó, on va rebre l’ajut d’especialistes que li van traduir documentació d’arxiu, tesis doctorals, articles i llibres. Va trobar textos molt imports i inèdits als arxius nacionals dels Estats Units i als britànics. En aquests últims va poder treballar amb documentació nazi capturada a la fi de la Segona Guerra Mundial, encara que molta altra ha desaparegut arran de les destruccions ocasionades durant la guerra a Alemanya.

El principal efecte de les lluites per aconseguir wolframi va ser la disminució de les quantitats disponibles per als alemanys, que van haver de reduir-ne l’ús en granades antitanc: de quinze tipus amb punta de wolframi a només dues, tot i haver-ne acumulat un estoc considerable abans de l’any 41. Després, arran de la interrupció de l’arribada del mineral xinès, van dependre exclusivament d’Espanya i Portugal, però mai no van aconseguir les quantitats anteriors. Això va ser el resultat del fet que els aliats gastessin autèntiques fortunes per comprar wolframi ibèric i van evitar que Alemanya n’obtingués tota la producció. De fet, des de l’any 43 els aliats van ser capaços d’adquirir-ne més que els seus enemics a Espanya i Portugal.

L’escassetat de wolframi entre l’Eix, tot i ser incomparable amb la manca d’altres materials estratègics molt més rellevants —com les gasolines o el cautxú—, que també van patir a partir de 1944, va ser un dels factors que contribuïren a la disminució de la seva capacitat ofensiva i defensiva, com ha pogut corroborar l’historiador. La combinació d’aquestes mancances, junt amb la superioritat aèria aliada i la importància de l’esforç de guerra soviètic van comportar finalment la derrota nazi-feixista.

Referència bibliogràfica: Joan Maria Thomàs, “Tungsten in the Second World War: China, Japan, Germany, the Allies and Iberia”, Comillas Journal of International Relations | nº 10 | 065-090 [2017] [ISSN 2386-5776] 65. DOI: cir.i10.y2017.005


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

*