La pandèmia ha situat la nostra societat en un punt que difícilment hauríem imaginat només fa pocs mesos. L’afectació s’ha fet sentir intensament en tots els àmbits: el sanitari, el social i, per descomptat, també l’econòmic.

El sector turístic no ha estat aliè a aquesta afectació. De fet, la pateix amb més intensitat que altres àmbits econòmics: s’ha vist abocat durant uns mesos a una absoluta paràlisi i més recentment a un reinici parcial, feble i intermitent de l’activitat. El nou context  ha  sorprès especialment  els actors públics i privats, d’una banda per la dinàmica positiva que històricament ha tingut l’activitat i d’altra banda per la seva capacitat de resistència fins i tot en contextos de crisi. Recordem que des de 1950, a escala mundial, el turisme ha vist com els indicadors d’ingressos i arribades per turisme internacional han crescut de manera contínua, només amb tres lleugeres inflexions els anys 1982, 2003 i 2009. Aquests dos darrers exercicis precisament per l’efecte també de pandèmies, el SARS i la grip A.

Els reptes que cal afrontar

Fins al març d’enguany disposàvem de dues eines sòlides per orientar la gestió del turisme al nostre país: el pla estratègic i el pla de màrqueting de turisme de Catalunya. Aquests dos instruments s’havien configurat per donar resposta als reptes que la nostra indústria estava afrontant, també globalment. Identificàvem llavors com a reptes la seguretat, el creixement i la competència creixent, els canvis sociodemogràfics, la innovació i la tecnologia, la sostenibilitat, el coneixement, el rol del sector públic i la governança. Els indicadors de seguiment ens feien veure que el desplegament de l’estratègia s’anava assolint.

L’extensió de la pandèmia modifica l’escenari. El sector s’aboca a un entorn incert on la gestió es fa especialment difícil, atès que no es tracta només d’afrontar dificultats, sinó precisament de gestionar la incertesa. Aquest escenari reclama revisar els reptes, la majoria dels quals tindran encara més dimensió i han de ser interpretats amb nous matisos: algun (creixement de l’activitat) veurà declinar el seu rol i d’altres s’incorporaran per tal de ser tinguts en compte en endavant.

L’adaptació al nou escenari

Fins ara hem vist que l’anàlisi que es feia des dels àmbits professional, tècnic o acadèmic no era del tot coincident. Hem vist aproximacions que dibuixen paradigmes futurs diametralment oposats als actuals, amb un sector transformant-se de manera absoluta, molt tibat per noves pautes de la demanda. De la mateixa manera, altres hipòtesis plantegen escenaris continuistes quan la pandèmia quedi sota control, amb una contenció durant les fases immediatament posteriors però retornant als patrons ja coneguts. Tant en una aproximació com en l’altra l’element que s’haurà de tenir especialment en compte és complementàriament l’abast de l’afectació econòmica.

Probablement la sensibilitat a la seguretat es reforçarà, i ho farà pel que significa el vessant sanitari, fins ara menys present en la conceptualització de la seguretat a les destinacions turístiques tot i ser-hi. Es pot preveure una contenció de l’activitat en els propers exercicis condicionada a l’aparició d’un tractament efectiu per a la pandèmia, però també es cert que d’altres fenòmens (SARS, grip-A, MERS) van tenir una afectació acotada en el temps. La contenció de la demanda accentuarà la competència i pot tensionar els preus a la baixa per un període de temps. La demanda inicialment reaccionarà buscant la garantia de la seguretat, reclamant propostes flexibles, espais menys densificats i més oberts, reduint la durada de les seves estades, limitant la mobilitat, reclamant mecanismes de recompensa i amb més sensibilitat també pel preu. La innovació haurà de ser més present en tota la cadena de valor dels productes i serveis, tant en la part visible i percebuda per la demanda com en les eines de gestió. Es reforçarà la digitalització i les solucions tecnològiques hauran de donar resposta als nous escenaris. Pel que fa a la informació, caldrà adquirir consciència que ni es podrà disposar de tota la que seria necessària per prendre les decisions ni arribarà per les mateixes fonts fins ara habituals, fent que el coneixement sigui encara de més valor. Amb relació a la governança, veurem com el rol del sector públic s’ha de reforçar per acompanyar i intentar atenuar l’afectació generada, afavorint encara més la participació i creant espais per propiciar més nivells de cooperació entre els actors.

Finalment, cal fer una menció especial a la sostenibilitat. Malauradament, aquest és potser un concepte que a còpia d’usar-lo s’ha acabat banalitzant i que en molts casos no ultrapassa l’esfera de la retòrica. La COVID-19 ens dona l’oportunitat de recuperar-ne el sentit i aplicar-lo de manera clara en la definició de les futures polítiques. Cal perseguir doncs la sostenibilitat social, ajustant l’equilibri entre necessitats del turista i del resident. Cal perseguir la sostenibilitat cultural, amb  un turisme que ajudi a dinamitzar la cultura pròpia, que no l’amagui ni la folkloritzi. Cal perseguir la sostenibilitat mediambiental minimitzant els efectes del sector i amb una activitat que pot ajudar a fer també econòmicament sostenible la preservació dels espais naturals. Cal perseguir la sostenibilitat  econòmica, un turisme que gràcies al seu efecte transversal ajudi a dinamitzar el comerç, el sector agroalimentari o les indústries culturals.

El camí que s’obre per davant serà difícil per al sector. Però, ja que inexcusablement s’ha d’afrontar, val la pena aprofitar l’aprenentatge que ens provoca per reajustar millor l’estratègia.