Un equip investigador liderat per la URV ha estudiat unes restes úniques en l’àmbit de l’arqueologia: un individu adult amb craniosinostosi, una deformació cranial congènita greu, que va viure al castell de Zorita de los Canes entre els segles XII i XV

Era una jornada d’excavació rutinària al castell de Zorita de los Canes (Guadalajara). Un equip investigador d’ArchaeoSpain treballava al Corral de los Condes, on hi ha enterrats alguns cavallers de l’orde de Calatrava, quan es va topar amb unes restes humanes molt especials: acompanyant un esquelet adult, aparentment normal, hi havia una crani extraordinàriament estret i allargat, de 23 centímetres de llarg i només 12 d’ample. Qui era aquest individu i com va sobreviure fins l’edat adulta? A què és deguda una deformació cranial tan greu? Quin paper tenia a l’orde de Calatrava? Per respondre aquestes preguntes, van enviar l’esquelet al laboratori de Carme Rissech, investigadora del Departament de Ciències Mèdiques Bàsiques de la URV.

“Sempre soc molt incrèdula, com sant Tomàs”, diu Rissech, recordant el moment que van dir-li que li enviaven els ossos dels cavallers de Calatrava. Per determinar la identitat dels individus, la investigadora en fa un estudi morfològic. Primer pren mesures de les restes i en determina el sexe. Explica que “només mirant el crani pots saber si es tracta d’un individu masculí o femení”, però també que “el còccix, la pelvis  i el canal de part són determinants per saber-ne el sexe”. Després es fixa en els marcadors d’estrès i d’edat, que són les marques que l’activitat física i el procés d’envelliment deixen en l’esquelet. Aquests indicadors gravats als ossos donen als investigadors pistes sobre la professió o l’estil de vida que tenien els individus i una estimació de la seva edat en el moment de la mort. Finalment, Rissech revisa l’esquelet buscant indicis sobre les causes de la mort: lesions penetrants, laceracions, contusions, etc.

Un cavaller mort en batalla

L’estudi morfològic conclou que les restes pertanyen a un home que tenia prop de cinquanta anys en el moment que va morir, entre els segles XII i XV. Rissech ha identificat marques d’estrès físic que permeten afirmar que, “molt probablement”, era un membre de l’orde de Calatrava: “Les marques d’inserció del múscul deltoide i del bíceps del braç dret són iguals que les que presenten els ossos d’altres cavallers”. Aquesta informació és consistent amb altres indicadors d’estrès presents a les restes, compatibles amb el fet de muntar a cavall de forma regular, com tenir més rugositat a la línia aspra —situada a la part anterior del fèmur— o unes vores més marcades dels acetàbuls —part de la pelvis en què s’insereix l’articulació del fèmur.

Però el que fa que Rissech pugui afirmar-ho amb confiança són les lesions que té l’esquelet: una ferida feta amb un objecte penetrant al pols —punt d’unió de l’esfenoide, el frontal, el temporal i el parietal del crani—; una altra ferida penetrant al clatell —os occipital—; i una gran contusió a la tíbia esquerra, que presenta fractures concèntriques molt característiques d’aquest tipus d’impactes. “Són lesions molt comunes en restes de guerrers medievals morts en batalla, diferents de les que trobem en individus morts en setges. Les dels primers es troben en diferents parts del cos, mentre que les últimes solen afectar només el crani. Aquestes lesions es van produir quan l’os era fresc i no presenten signes de cicatrització; això ens fa pensar que, molt probablement, van causar-li la mort”, puntualitza la investigadora.

Un cas únic en arqueologia

I el crani? Doncs, després d’estudiar-lo en detall, Rissech revela que es tracta d’un cas molt greu de craniosinostosi, una condició en la qual un infant neix amb una o més sutures cranials fusionades, la qual cosa li impedeix el creixement i el desenvolupament normal. És per això que, segons la investigadora, és extraordinari que aquest individu arribés a l’edat adulta: “És la primera vegada que trobem un cas com aquest; hi ha identificades restes d’infants amb aquesta condició però no adults, i menys encara cavallers; és una cosa única i excepcional”.

El crani —que fa 23 centímetres de llarg per 12 d’ample— presenta una gran afectació a la zona de la mandíbula, que devia impedir-li gran part de la mobilitat. Aquesta hipòtesi és consistent amb la quantitat de placa dental —coneguda popularment com tosca— que presenta. Tot plegat podria estar relacionat amb la manca de peces dentals a la part dreta de la boca: “No ho podem demostrar, però creiem que podrien haver-les-hi extret per possibilitar o facilitar-li l’alimentació”, conjectura la investigadora.

Coneixent tots aquests detalls, l’equip investigador s’ha aventurat a diagnosticar quina síndrome va provocar-li la craniosinostosi. Per fer-ho, va dur a terme un diagnòstic diferencial, un procés clínic que permet als metges distingir entre dues malalties o més amb símptomes similars, descartant aquelles condicions que saben segur que l’individu no tenia fins a trobar-ne l’única compatible. En aquest cas, han pogut deixar de banda síndromes que impliquen deformacions en altres parts de l’esquelet o una baixa esperança de vida, fins a arribar al diagnòstic més probable: la síndrome de Crouzon, una malaltia rara d’origen genètic que causa craniosinostosi sindròmica.

Més enllà de les proves, per Carme Rissech, aquesta conclusió té molt de sentit: “En la majoria de casos la síndrome de Crouzon no implica afectacions cognitives greus, i no afecta l’esperança de vida”. Segons la investigadora, per formar part de l’orde de Calatrava, aquest cavaller havia de ser funcional i contribuir a la comunitat, tot i que podria ser que hagués necessitat ajuda per dur a terme algunes tasques, com ara alimentar-se. Malgrat les dificultats que pogués tenir, les proves sostenen que muntava a cavall i esgrimia una espasa i, quan va ser el moment d’entrar en batalla, va fer-ho com els seus germans.

Referència:  Rissech, C., Creo, O., Revuelta, B., Cobo, S., Urbina, D., Urquijo, C., Banks, P., & Lloveras, L. (2025). An Ultradolichocephaly in a Knight of the Order of Calatrava from the Castle of Zorita de los Canes (Guadalajara, Spain) Dated Between the 13th and 15th Centuries. Heritage, 8(10), 414. https://doi.org/10.3390/heritage8100414