Marta Montagut Calvo, investigadora del Departament d'Estudis de Comunicació, aborda l'impacte de la desinformació en l'agenda mediàtica després de la dana al País Valencià

Quan parlem de la gravetat dels efectes de la desinformació a la societat, les primeres percepcions que en tenim s’ubiquen en l’àmbit de dos processos electorals: les eleccions del 2016 als Estats Units i el referèndum del Brexit.

Els resultats imprevistos d’aquests esdeveniments plantejaven una nova era en què resultava central combatre les mal anomenades fake news, aquest oxímoron tan popular que desprestigia l’ofici periodístic.

L’arribada de la pandèmia el 2020 trasllada la gravetat dels efectes de la desinformació de l’àmbit polític al de la vida quotidiana, evidenciant que una població mal informada pren decisions que poden repercutir en la salut.

La velocitat a la qual la desinformació ha ocupat un espai rellevant a la nostra quotidianitat és alarmant. De fet, la consultora Gartner ja advertia el 2020 que el 2022 la meitat dels continguts en línia contindrien informació falsa o errònia, una predicció que sembla haver-se complert amb escreix.

De Bonaire a la manipulació del temps

El 2024, i amb el tràgic episodi de la dana a les poblacions de València, el fenomen de la desinformació es transforma en un dels principals temes de l’agenda dels mitjans generalistes, amb reportatges i peces que abordaven alguna de les principals boles que hem anat llegint, veient o sentint aquests dies: els hipotètics cadàvers del pàrquing del centre comercial de Bonaire, la desinformació sobre els radars de l’AEMET, la teoria de la conspiració sobre manipulació del temps amb geoenginyeria, la confusió interessada sobre la comitiva real a Paiporta o l’atribució de delictes a immigrants, entre d’altres.

Tota aquesta desinformació ha estat distribuïda per múltiples canals i actors. Entre els que han tingut una especial rellevància hi ha els anomenats pseudoinformadors i influencers polítics, alguns només a través de les seves plataformes en línia, però d’altres a través de mitjans tradicionals i en horari de màxima audiència.

Aquestes figures usurpen les formes del periodisme i proclamen la defensa de les seves funcions normatives, atacant els mitjans informatius convencionals des d’una perspectiva clarament populista. Potser el cas d’Iker Jiménez és el més rellevant pel seu abast, però no hem d’oblidar perfils com Javier Negre, Alvise Pérez o Vito Quiles.

En un estudi recent de la Universitat de Valladolid (encara en fase preliminar) s’analitza com aquests perfils de pseudoinformadors infringien sistemàticament el codi deontològic del periodisme, sobretot en matèria de veracitat de les seves informacions i d’humanitat, ja que en molts casos atacaven col·lectius vulnerables o incorrien en delictes contra la privadesa i l’honor.

Discursos propers a l’extrema dreta

La desinformació al voltant de la tragèdia provocada per la dana és un bon exemple de com operen aquests perfils: atribució d’informació a fonts de credibilitat dubtosa, informació errònia, desconfiança envers les fonts oficials, deslegitimació de veus expertes, discurs antiinstitucional, etcètera. Aquesta manera d’operar, però, no és exclusiva del context espanyol. Autors nord-americans parlen de la consolidació d’una “comunicació iliberal” que aprofita el potencial de les xarxes socials per disseminar el seu discurs, en molts casos populista i proper a l’extrema dreta.

Aquesta comunicació disruptiva té tres objectius: confondre els ciutadans, generar solidaritat de grup en termes d’identitat cultural i política i, finalment, trencar el funcionament de l’esfera pública. Dit d’una altra manera, fer que la “veritat” deixi de ser central a la vida pública i sigui substituïda per un discurs identitari i tremendament reaccionari.

A tot això hem de sumar-hi un element més sense el qual l’allau de desinformació no hagués estat tan eficaç: la mala gestió de la comunicació de la crisi. L’atribució de responsabilitats creuades entre administracions, la poca regularitat i transparència a l’hora d’anar comunicant les xifres de desapareguts i morts, els canvis de criteri continus sobre diversos temes —els voluntaris, l’accés de familiars on estaven portant els cadàvers, etc.— i una llarga sèrie de despropòsits organitzatius i comunicatius deixen el camp abonat a la informació, com a mínim errònia, o directament falsa.

Que les institucions al càrrec de la gestió de les crisis perdin la seva legitimitat com a fonts informatives fiables, així com el desprestigi interessat del periodisme, porta a la irrupció de tota mena de perfils que aprofiten aquesta confusió.

Cal destacar, però, la bona feina d’alguns periodistes i mitjans, sobretot locals i autonòmics, i dels verificadors, que han desmentit incansablement la informació falsa que anava apareixent, ocupant un espai a les xarxes socials a través de formats atractius, molt visuals i de consum ràpid.

D’altra banda, altres actors d’aquesta crisi sense precedents, com la mateixa AEMET, desmentien directament les publicacions de Javier Negre a X, duent a terme una defensa encomiable de la seva credibilitat científica al camp de batalla de les xarxes socials.

El desordre informatiu

La distribució massiva de desinformació al voltant de la dana i les seves tràgiques conseqüències no és un punt d’inflexió, sinó un esglaó més en un ecosistema comunicatiu molt més complex i subjecte a una polarització ideològica que facilita, encara més, allò que la UNESCO anomena “desordre informatiu”.

Això sí, potser la visibilitat i l’obvietat de la presència d’informació falsa en el debat públic espanyol contribueixi a una major consciència sobre la nostra dieta mediàtica i a una defensa de l’alfabetització mediàtica informacional com a pas principal per aturar el fenomen, probablement un dels més perillosos per a l’estabilitat del nostre sistema democràtic.

Article d’opinió publicat a The Conversation.