Ha impulsat campanyes de prevenció i sensibilització sobre la igualtat de gènere, plans d'igualtat a les colles i un model de protocol contra les agressions

Les colles castelleres eren un món d’homes on van entrar les dones per necessitat, la de fer construccions més grans. Com passa en la majoria d’àmbits, s’hi reprodueixen els rols de gènere, que releguen les dones a llocs secundaris o sense visibilitat. Per això fa dos anys va constituir-se la Comissió d’Equitat de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya (CCCC), la comissió amb més participació de la coordinadora, que pretén revertir aquesta situació junt amb les discriminacions per raó de raça i orientació sexual. La feina feta en aquest temps els ha fet valedores de la Distinció Maria Antònia Ferrer, que l’Observatori de la Igualtat de la URV atorga cada any a una persona, col·lectiu o institució que ha tingut un paper destacat en la lluita pels drets de les dones.

La vicepresidenta de la Coordinadora, Inés Solé, també membre de la Comunitat URV, va recollir ahir la Distinció, el primer reconeixement que rep la Comissió d’Equitat, de mans de la rectora María José Figueras i del co-director de l’Observatori de la Igualtat, Víctor Merino. Durant el seu discurs, Solé va recordar les castelleres pioneres, les que van obrir l’escletxa, com Aurora Batet, Fabiana Fabra, Carme Ferré o Anna Guasch. I va explicar que la comissió va nèixer com una “veritat incòmoda”, lliurant batalles que queden portes endins, però “des de la pedagogia i la crítica” han treballat per tenir protocols contra les agressions i plans d’igualtat a les colles amb l’objectiu que “l’equitat sigui una realitat al món casteller”.

Les lluites feministes als espais festius

La professora de la Universitat de València Verònica Gisbert va posar el context a la feina que fan comissions com la de la CCCC i grups de treball d’agrupacions folklòriques o de l’àmbit de la festa amb la conferència “Tota pedreta fa marge: les lluites feministes als espais festius”, ja que les desigualtats de gènere no són patrimoni exclusiu dels castells. De fet, Gisbert va evidenciar que es donen en nombroses expressions festives de l’Estat, com ara les falles de València, les xirigotes de Cadis (Andalusia) o l’Alarde d’Hondarribia (País Basc), perquè són impulsades i liderades per un grup dominant: “Homes, heterosexuals, blancs i de classe social alta, que construeixen les nostres tradicions i hi projecten els valors de gènere, raça i classe”.

Aquest context de festa és un pilar fonamental de la cohesió col·lectiva, per això les propostes de canvi generen reaccions adverses, perquè “toquen la identitat d’un poble”, va explicar Gisbert. Els canvis, però, són necessaris perquè les dones ocupin els mateixos espais que els homes en l’àmbit festiu i deixin de tenir rols “d’ornament festiu”, com és el cas de les pubilles, reines de festes i falleres, per exemple, o “invisibles”, com a cuidadores i en els preparatius de la festa. Gisbert va animar a entitats com la CCCC a “qüestionar l’ordre establert per deixar models diferents de festa a les persones del futur”.

En la mateixa línia va expressar-se la rectora: “Fins i tot en l’espai festiu hem de lluitar pel nostre espai. Si volem ser lliures, ens hem de bellugar”.