La URV posa en valor la figura d’Antoni Rovira i Virgili, que, igual que la universitat a la qual dona nom, va tenir una trajectòria interdisciplinària marcada per la voluntat d’incidir en la societat per fer-la més justa, oberta, democràtica, culta i avançada
Quan el 1991 es va crear la nova universitat pública del sud de Catalunya, sorgida a partir dels centres universitaris existents a Tarragona i Reus dependents de la Universitat de Barcelona, calia buscar un nom a l’alçada del que havia de representar la institució, sobretot després que es desestimés qualsevol referència territorial per evitar greuges. Es va escollir Antoni Rovira i Virgili “per honorar la memòria de l’il·lustre català, escriptor, historiador i polític, un dels més importants teoritzadors i divulgadors de la causa nacional de Catalunya, president que fou del Parlament de Catalunya i exemple de civisme, treball i estima pels valors del nostre poble”, segons la Llei de creació de la Universitat. Es considerava, a més, que Rovira i Virgili era un personatge amb el qual es podien sentir identificats tots els pobles i ciutats del territori.
“Va sobresortir en diferents facetes. Com a periodista va dirigir diaris i revistes, va ser un gran escriptor, en política va fundar partits i va presidir el Parlament, i com a historiador té moltes obres publicades”, explica Carod-Rovira
La mateixa Universitat porta “amb orgull”, tal i com es pot llegir en els textos oficials de la web, el seu nom “com a expressió dels valors que la guien: defensa de la democràcia, voluntat de servei públic, i compromís i responsabilitat social”. Se’n destaca, també, la “trajectòria vital de compromís nacional” i “una inquietud intel·lectual fecunda”, a més d’unes “conviccions polítiques i socials que el van dur al sacrifici personal”.
Una ruta teatralitzada aprofundeix en la seva figura
La Unitat de Comunicació i Divulgació de la Ciència del Gabinet de Comunicació i Màrqueting de la URV impulsa una ruta teatralitzada pels carrers de la Part Alta de Tarragona que repassa la vida i l’obra de Rovira i Virgili. Es tracta d’un recorregut de poc més d’una hora i mitja per espais emblemàtics del casc antic de la ciutat. A cada parada, el públic descobreix diferents moments que van marcar la seva vida i el seu pensament. El disseny de la ruta ha comptat amb la col·laboració de persones expertes en el personatge i en la seva època, i és l’actor Jaume Martell qui en fa el paper.
Josep-Lluís Carod-Rovira és un dels que més ha estudiat la vida i obra de Rovira i Virgili, i seva és la detalladíssima biografia que es pot llegir a Antoni Rovira i Virgili i la Revista de Catalunya, obra editada per Publicacions URV que recull les ponències de les jornades que la Càtedra Josep Anton Baixeras va dedicar a finals de 2024 a la figura del polític i escriptor. Carod-Rovira confirma la magnitud del personatge i destaca, sobretot, el fet que era un intel·lectual que va sobresortir en diferents facetes “i en totes elles d’una manera molt notable”: “Com a periodista, la seva vocació, va ser director de diaris i de revistes i va signar milers d’articles, a més de ser pioner en les cròniques internacionals i en convertir els articles d’opinió en peces literàries; com a escriptor, sobretot com a prosista, és un dels grans al costat d’un Sagarra, d’un Ruyra i d’un Pla; com a polític va fundar partits i va arribar a presidir el Parlament de Catalunya; com a teòric polític va escriure sobretot al voltant de la qüestió nacional, i com a historiador té molta obra publicada.”
Montserrat Palau, directora de la Càtedra Josep Anton Baixeras, en ressalta en el pròleg d’Antoni Rovira i Virgili i la Revista de Catalunya “la importància de les aportacions en diferents disciplines i la reivindicació continuada d’una nació que elaborés la seva pròpia política d’educació a tots nivells i, també, la pròpia política de recerca universitària”, de manera que corrobora la idoneïtat que una universitat porti el nom d’aquest “referent intel·lectual”, tal i com el defineix la mateixa Palau.
Ja de ben jove, Antoni Rovira i Virgili, nascut el 26 de novembre de 1882 al carrer Major de Tarragona, fill d’un artesà sabater d’ideologia republicana de Sarral i una altafullenca que regentava un negoci de cotilleria, es va moure en ambients federalistes, republicans i d’esquerres, i va començar a escriure en diferents publicacions de Tarragona i Barcelona (on va estudiar Dret primer i on més tard es va traslladar a viure), a més de fundar-ne i dirigir-ne alguna ja amb 20 anys. Va treballar i col·laborar en publicacions com ara El Poble Català, L’Esquella de la Torratxa, La Veu de Catalunya, La Publicitat i La Humanitat, entre d’altres, i va fundar, el 1924, la Revista de Catalunya. A més, va fundar partits com ara Esquerra Catalanista, va ser diputat per Esquerra Republicana de Catalunya durant la Segona República i va ser vicepresident del Parlament i en va assumir la presidència a l’exili.
Com a autor de llibres i assajos en els diferents camps que va conrear, va ser un dels més prolífics de la primera meitat del segle XX a Catalunya. Entre molts d’altres, seus són títols com ara La representació proporcional en el sufragi universal (1910), Història dels moviments nacionalistes (1912-1914), Diccionari català-castellà & castellà-català (1913), La nacionalització de Catalunya (1914), Novíssima ortografia catalana (1916), Gramàtica elemental de la llengua catalana (1916), Nacionalisme i federalisme (1917), Història de Rússia: des dels temps primitius fins als temps actuals (1919), els set volums de la Història nacional de Catalunya (1922-1934), la biografia d’estil força innovador Pau Claris: estudi biogràfic i històric (1922), Els polítics catalans: Enric Prat de la Riba, Ildefons Sunyol, Jaume Carner, Joaquim Lluhí i Rissech i Francesc Cambó (1929), Defensa de la democràcia (1930), El Corpus de Sang (estudi històric) (1932), Resum d’història del catalanisme (1936) i Valentí Almirall (1936). A partir de mitjans de la dècada de 1960 apareixen nombrosos reculls d’articles, publicacions de materials inèdits i antologies.
Una figura, per tant, amb una trajectòria personal i professional molt rica i que encaixava amb la dimensió i els principis de la nova universitat. Probablement, però, no tan coneguda i valorada com caldria esperar d’un currículum tan farcit, tal i com admet Josep-Lluís Carod-Rovira: “Quan es toquen tantes tecles, encara que es toquin totes molt bé, no arriba a tothom cadascuna de les coses positives que s’han fet”, afirma Carod, que hi afegeix “el desconeixement que hi ha avui dia de la pròpia història, una tragèdia molt gran”: “En el nostre país, on el coneixement de la història és més aviat modest i la memòria històrica massa feble, potser no s’ha arribat a valorar tant com caldria la figura de Rovira i Virgili. Ell sempre deia que sense consciència històrica no es pot tenir consciència nacional.”
Una exposició mostra el llegat a la Universitat
Una exposició, que aquests dies es pot veure al CRAI del campus Catalunya i que també s’instal·larà en altres espais de la URV, visibilitza i explica les obres de Rovira i Virgili editades per Publicacions URV i tot el llegat sobre l’autor que posseeix la Universitat. La mostra recull, per tant, l’aportació del periodista, polític i escriptor al pensament català a través també de documents originals, exposats en vitrines, i de material interactiu i audiovisual, com ara un vídeo sobre l’obra teatral “Els darrers dies” i un segon en què s’entrevista la filla, Teresa Rovira, i a besneta, Maria Calvet.
Sigui com sigui, la interdisciplinarietat defineix Rovira i Virgili, tal i com recorda també un altre expert en la seva figura, Josep Maria Roig, que va ser professor d’història contemporània a la URV i director de la Revista de Catalunya: “Va ser un home polièdric i polifacètic difícil d’enquadrar. Quan ens apropem a ell, una de les coses que sorprèn i ens fa admirar-lo són les moltíssimes facetes com a persona i com a intel·lectual.” Als diferents perfils de Rovira i Virgili, Roig hi afegeix els de promotor cultural, creador de plataformes cíviques, editor i, fins i tot, poeta i autor teatral, i reitera que va ser “un dels escriptors en català més prolífics de l’època contemporània”. “Va ser ben bé el que s’acostuma a anomenar un intel·lectual compromès”, sentencia Josep Maria Roig.
Per la seva banda, el catedràtic de Filologia Catalana de la URV Jordi Ginebra ressalta el perfil de lingüista d’Antoni Rovira i Virgili, centrat en el compromís vers la llengua catalana des d’un doble vessant. Per una banda, i sobretot des de la tribuna política però amb el suport de la seva pròpia recerca acadèmica, “situa la reclamació dels drets lingüístics de Catalunya en el marc dels conflictes plurinacionals existents a Europa i, basant-se en això, reclama l’oficialitat del català”. I, per altra banda, Rovira considera que la tasca de Pompeu Fabra és clau per al progrés de la llengua i per això hi estableix una sòlida col·laboració i en defensa i en divulga l’obra.
Jordi Ginebra també incideix en la profunditat de les arrels democràtiques del pensament de Rovira i Virgili, del qual en destaca un perfil humanista “forjat a partir de la defensa d’un catalanisme basat en el dret, la dignitat i la llibertat de les persones i en la democràcia”. Ginebra considera que el fet de definir-se com a nacionalista, que reitera que no deixa de ser una forma d’humanisme, no ha de resultar incòmode per qui tingui present que en nom del nacionalisme hi ha hagut durant el segle XX repressió, exclusió social, supremacisme i genocidi. Ben al contrari, Antoni Rovira i Virgili “va lluitar tota la vida a favor d’una societat més justa, més plural, més oberta i més tolerant. A favor d’una societat compromesa plenament amb la democràcia com a sistema polític. Una lluita que va incloure, naturalment, la defensa de la llibertat dels catalans”.
Un joc per posar a prova els roviròlegs
Tothom que vulgui mesurar el seu coneixement al voltant de la figura d’Antoni Rovira i Virgili té disponible a la web de la URV (el link és sobre la imatge) un joc interactiu amb diverses preguntes sobre la vida i l’obra del periodista.
Per tot plegat, “és una figura a reivindicar”, tal i com afirma Carod, i “hi ha la necessitat d’estudiar i posar encara més en relleu aquest intel·lectual polièdric”, segons assegura Montserrat Palau. I Ginebra hi afegeix que “la Universitat Rovira i Virgili ha de portar amb orgull el nom d’una persona que va lluitar pel reconeixement de la llengua i la personalitat de Catalunya i, per tant, per la llibertat i la justícia”.
De fet, la URV no només sent l’orgull per la personalitat que li dona nom, sinó que ja fa temps que va més enllà i reivindica i difon la figura d’Antoni Rovira i Virgili. Per una banda, Publicacions URV, el segell editorial de la casa, ha anat editant diferents títols de l’autor, com ara In Defence of Democracy, L’Estat Català. Estudi de dret públic, Bref résumé de l’histoire de la Catalogne, Suite Rovira i Virgili i La victòria de Pompeu Fabra. Els últims han estat el ja referit Antoni Rovira i Virgili i la Revista de Catalunya i l’edició en facsímil d’Els darrers dies de la Catalunya Republicana, un títol, aquest darrer, recomanat “ferventment” per Carod-Rovira ja que és un gran testimoni de com van patir molts catalans l’exili després de la Guerra Civil, com és el cas de Rovira i Virgili, que primer va viure a Montpeller i posteriorment a Perpinyà, on va morir el 1949. Està enterrat al Portús, “en terra catalana però al nord, és a dir, a l’exili, perquè les noves generacions no oblidin que hi va haver catalans que van morir exiliats per defensar les seves idees i el país”, tal i com apunta Carod.
I, per altra banda, la URV posseeix el llegat de la filla d’Antoni Rovira i Virgili, Teresa Rovira i Comas, lliurat oficialment fa deu anys, un fons que inclou llibres d’història, política, gramàtica, diccionaris, llibres de lectura, poesia, teatre i antologies, publicat tot des de començaments del segle XX fins a la Guerra Civil. També hi ha obres que va escriure a l’exili i publicades a l’estranger (Argentina, Mèxic i França). A més hi ha reedicions dels seus llibres a partir dels anys seixanta fins a l’actualitat. També hi ha traduccions d’obres de literatura anglesa de principis del segle XX, obres prologades per ell i revistes que va dirigir. Hi figuren llibres i articles que parlen d’ell o en fan menció, com biografies, correspondència, bibliografies i estudis sobre el seu pensament polític i ideològic. Tot plegat està catalogat i disponible per a la consulta al CRAI.
A més, la URV posseeix els drets d’edició de l’obra de Rovira i Virgili, cedits també per la família l’any passat. Inclouen els drets de reproducció i distribució de totes les seves obres a escala mundial i en qualsevol idioma. Això permet a la URV continuar tenint cura de la preservació i difusió del seu llegat i també de la digitalització de la seva obra, un fet especialment destacable perquè permet universalitzar-ne l’accés. “La família està molt agraïda a la Universitat, perquè l’objectiu de la meva àvia va ser mantenir viu el testimoni de les persones que es van haver d’exiliar i construir una història col·lectiva”, va assegurar durant l’acte de cessió dels drets Maria Calvet, besneta de Rovira i Virgili, que va mostrat l’agraïment i confiança a la Universitat per difondre i projectar l’obra del seu besavi.
Per tant, la URV porta i difon el nom d’una figura a reivindicar, però no es queda només en la superficialitat d’una denominació, ja que es fa seu el llegat i el preserva i el posa a disposició de tothom que vulgui conèixer un intel·lectual que, com la mateixa Universitat, se’l defineix com a referent, interdisciplinari i perseverant en el repte de fer una societat més justa, democràtica, culta i avançada.
