Entre les mostres n’hi ha d’obtingudes a Atapuerca, que es confirma com un referent internacional pels estudis genètics de les primeres poblacions d’hominins

Un equip de l’Institut Max Planck d’Antropologia Evolutiva han recuperat, per primera vegada, l’ADN cromosòmic de poblacions neandertals conservats als sediments de les coves; fins ara, s’extreia d’ossos o dents. Entre les mostres utilitzades, n’hi ha d’obtingudes a la Galería de las Estatuas, a Atapuerca (Burgos). D’aquesta manera, “Atapuerca es consolida com un referent per avançar en els estudis de genètica de les primeres poblacions humanes, ja que tot just fa un any es va fer pública l’evidència genètica humana més antiga, concretament, material proteic obtingut en dents d’Homo antecessor descobert a la Gran Dolina, de fa sobre 800.000 anys i, el 2016, ADN nuclear aïllat en fòssils de la Sima de los Huesos, el qual va permetre avançar en els lligams entre sapiens, denisovans i neandertals”, destaca Eudald Carbonell, catedràtic de Prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili (URV), investigador de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES-CERCA), codirector del Projecte Atapuerca i un dels signants de l’article que publica avui la revista Science i en el qual es dona a conèixer el nou mètode que ha permès obtenir ADN dels sediments.

Les mostres utilitzades en aquesta ocasió provenen de dipòsits del nord d’Espanya i del sud de Sibèria. “El seu estudi ha proporcionat noves pistes sobre la història de les poblacions de neandertals que complementaran el que sabíem fins ara amb l’anàlisi de l’ADN procedent de dents i ossos”, comenta Carbonell.

L’ADN antic ha revelat aspectes importants del nostre passat evolutiu, però la seva conservació és molt extremadament rara, de manera que grans parts de la història humana són inaccessibles a l’anàlisi genètica. Ara s’obre una altra via gràcies al nou mètode desenvolupat per l’Institut d’Antropologia Evolutiva Max Planck, que permet analitzar l’ADN nuclear humà dels sediments. Fins ara, només s’havia recuperat l’ADN mitocondrial dels sediments arqueològics, però té un valor limitat per estudiar les relacions poblacionals. La implementació de l’ADN nuclear obtingut dels sediments proporciona noves oportunitats per investigar el passat humà.

Evitar material genètic d’altres mamífers

A l’hora d’extreure l’ADN humà antic dels sediments, calia tenir precaució per evitar confondre-ho amb el d’altres mamífers, ja que, per exemple, hi ha molta similitud entre alguns fragments del genoma humà i el d’un ós. Les tècniques desenvolupades en aquest estudi són molt noves i es va començar provant amb mostres de coves que ja s’havia analitzat ADN dels óssos per assegurar-se de que funcionava i no es feien errors, com va ser el cas de dues coves, Chagyrskaya i Denisova, a les Altai Muntanyes del sud de Sibèria.

El tercer lloc on es va aplicar va ser a la Galería de las Estatuas, a Atapuerca, on al llarg d’anys d’excavacions s’han descobert eines de pedra i restes d’animals consumides per hominins fa entre 70.000 i 115.000 anys. Però només s’havia trobat un únic os del dit d’un peu neandertal, una falange, i era massa petit per obtenir ADN. Ara, però, amb l’ADN nuclear extret dels sediments s’ha revelat, fins i tot, que no hi havia una, sinó dues poblacions neandertals que havien viscut a la cova, i el grup original va ser substituït per un altre, fa aproximadament 100.000 anys, un fet sobre el qual encara es desconeixen les causes.

En tot cas, poder analitzar l’ADN nuclear trobat als sediments amplia enormement el ventall d’opcions per aprofundir en la història evolutiva dels hominins, doncs permet superar les limitacions de trobar ADN antic en restes humanes, s’amplia el nombre de llocs potencialment adequats per a la investigació i permet analitzar moltes més poblacions d’hominins.