Així es constata en un article que publica el Journal of Human Evolution, encapçalat per membres de l'IPHES-CERCA i de la URV, i que es basa en un estudi sobre fòssils d'Atapuerca i Orce

El clima de la Terra ha anat canviat significativament al llarg de la seva història. Així, l’alternança de períodes glacials (freds i secs) i interglacials (temperats i humits) han condicionat l’ocupació de determinats territoris. Fins fa 450.000 anys, a la Península ibèrica, no tenim constància de presència humana a gran part de la Meseta. No obstant això, a partir d’aquest moment, apareixen ocupacions de forma generalitzada, amb jaciments tan emblemàtics com Ambrona (Soria) o Cuesta de la Bajada (Terol).

Per què es produeix aquest canvi? No hi ha una explicació senzilla, però està clar que estem davant d’un període de transformació. Pel que fa a les eines de pedra, es dona una gestió més eficient de les matèries primeres amb què s’elaboren, i s’amplia la seva diversitat i especialització. Paral·lelament, es documenten unes estratègies de recol·lecció i de caça més complexes com, per exemple, els esdeveniments de caça comunal de bisons a Gran Dolina (nivell TD10.2), a Atapuerca (Burgos), o les primeres llances de fusta en jaciments com el de Schöningen (Alemanya). A més, es registra un major ús de coves, una presència cada vegada més constant d’evidències de foc, així com creixents indicis d’un comportament simbòlic. En definitiva, elements que apunten a una estructura social més cohesionada, la qual va contribuir a superar les dificultats inherents a unes condicions climàtiques desfavorables, marcades per l’aridesa i el fred.

Així es constata en un article científic publicat al Journal of Human Evolution i que té com a autor principal a l’investigador de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES-CERCA) i de la Universitat Rovira i Virgili (URV), Hugo Blain, i a Juan Manuel Jiménez-Arenas, professor de la Universitat de Granada (UdG), però que compte també amb la participació de l’arqueòleg Andreu Ollé (IPHES-CERCA i URV), de la investigadora Paula García, Postdoctoral Beatriu de Pinós AGAUR Grant a l’IPHES-CERCA i de la biòloga Ana Fagoaga, del mateix centre. A més, ha col·laborat Francisco Ruiz-Sánchez de la Universitat de València i del Museu Valencià d’Història Natural. L’equip ha realitzat un ampli estudi del clima fa entre 2 milions i 150.000 anys, a partir de les restes d’amfibis i rèptils trobats als jaciments d’Atapuerca i d’Orce. L’ha investigació s’ha dut a terme en el marc del Proyecto Orce dirigit des de la Universitat de Granada i del subprojecte d’Atapuerca liderat per l’IPHES-CERCA i la URV.

A partir d’aquestes dades, l’equip de científics i científiques ha creat un model ecològic ibèric que han traslladat a la resta del continent europeu. S’han basat en dos enclavaments fonamentals per entendre l’evolució humana i l’escenari en el qual aquesta va donar els seus primers passos a Europa: Orce (Granada) i Atapuerca (Burgos).

La col·laboració i la integració de resultats d’aquests emblemàtics llocs ha fet possible la creació d’un model a escala europea, abans i després de fa 450.000 anys. Per què aquest límit? “En primer lloc, perquè en aquest moment el clima es torna més extrem: els períodes càlids són més càlids i els períodes freds molt més freds i llargs”, afirma Hugo Blain. “En segon lloc, perquè s’assenten canvis tècnics molt importants -prossegueix- per a la història de la Humanitat. El més evident és l’ús i control del foc”.

S’ha observat que l’hàbitat preferencial per als primers europeus (1,4 milions – 450.000 anys) era més càlid, més plujós i més boscós que l’actual. No obstant això, les primeres poblacions europees van afrontar situacions molt diferents: “Orce era relativament sec i càlid respecte a Atapuerca que presentava condicions més plujoses i temperades. D’altra banda, la llarga i completa seqüència temporal que ens ofereix Atapuerca és clau perquè intercala alguns -pocs- intervals més freds, secs i amb menys arbres. I aquests moments es caracteritzen perquè no hi ha presència humana o perquè aquesta és molt feble”, explica Juan Manuel Jiménez-Arenas.

Els resultats de l’estudi mostren que bona part de la costa atlàntica va ser molt favorable per a viure abans ja de fa 450.000 anys, però, després d’aquesta data, l’espai potencialment habitat pels humans s’amplia significativament. A l’equip li va sorprendre que “encara que la major part de les dades climàtiques i d’hàbitat provenen de contextos mediterranis, bona part de les zones amb major probabilitat de ser habitada pels humans més antics del continent europeu es localitzen en àrees pròximes a l’oceà Atlàntic”, apunta Blain.

Així, el nord de França i d’Alemanya serien llocs idonis perquè visquessin les primeres poblacions europees, especialment en els moments de major bonança climàtica. També les illes britàniques on el sud-oest de Gran Bretanya (que formava part del continent per aquells temps) i el conjunt d’Irlanda. “Serien zones on els hiverns serien bastant freds, encara que amb un règim alt de pluges i una bona cobertura arbòria”, comenta Jiménez-Arenas.

Referència bibliogràfica

Blain, H.-A., Fagoaga, A., Ruiz-Sánchez, F.J., García-Medrano, P., Ollé, A., Jiménez-Arenas, J.M. (2021) Coping with arid environments: A critical threshold for human expansió in Europe at the Marine Isotope Stage 12/11 transition? The case of the Iberian Peninsula. Journal of Human Evolution 153, 102950. https://doi.org/10.1016/j.jhevol.2021.102950.