El Programa Mundial de l’Alimentació de les Nacions Unides (PMA) ha guanyat el premi Nobel de la Pau 2020 pels seus esforços en lluitar contra la fam al món i especialment a les zones de conflicte, "evitant l'ús de la fam com a arma de guerra"

L’atorgament del Premi Nobel de la Pau al Programa Mundial d’Aliments (PMA) de la Organització de les Nacions Unides (ONU) arriba en un moment molt crític i per això mateix és tan important. La fam és una d’aquelles tantes emergències oblidades, silenciades, tot i que és molt present a la vida de milions de persones. A l’actualitat són 820 milions de persones que pateixen malnutrició a tot el món, més de 100 milions de persones en situació d’inseguretat alimentària extrema. L’any passat, segons la FAO, eren 135 milions de persones en situació extrema, el nombre més alt en els darrers anys, especialment del continent africà, on la situació és especialment alarmant, però també a Àsia i Llatinoamèrica. I el que és més preocupant: molt probablement, amb la COVID-19 aquest nombre superarà els 250 milions a finals d’aquest any, dificultant l’objectiu de l’ONU d’erradicar la fam, la inseguretat alimentària i la mal nutrició pel 2030.

Aquesta realitat de l’emergència de la inseguretat alimentària no ens és llunyana. I de fet la pandèmia l’ha fet visible, desvetllant les conseqüències més cruentes de les desigualtats socials. Tot i que la desnutrició es vincula a la pobresa, en els països enriquits també existeix la malnutrició, incloent-hi la desnutrició i fins i tot l’obesitat vinculada a la pobresa, degut a la manca de recursos suficients per accedir a aliments saludables, que es supleixen per aliments més barats rics en sucre, sal i greixos. A tot plegat cal afegir la problemàtica del malbaratament d’aliments.

L’alimentació adequada és un dret humà fonamental per garantir la vida, reconegut a la Declaració Universal dels Drets Humans (1948). El dret a l’alimentació és el dret a tenir accés, de manera regular, permanent i lliure, ja sigui directament o a través de la compra en diners, a una alimentació quantitativa i qualitativament adequada i suficient, d’acord amb les tradicions culturals, tot garantint una vida psíquica i física, individual i col·lectiva, satisfactòria i digna. Això obliga els Estats a proporcionar els recursos i eines necessàries que afavoreixin la producció, obtenció i compra d’aliments suficients. El dret a l’alimentació no és un dret a “ser alimentat”, sinó el dret a alimentar-se en condicions de dignitat, que permetin produir o comprar els aliments, satisfent les necessitats amb el propi esforç i recursos. No obstant, quan les poblacions no poden alimentar-se amb els seus propis mitjans, com per exemple, per un conflicte armat o per un desastre natural, l’Estat ha de subministrar l’alimentació directament.

a inseguretat alimentària no és fruit de l’infortuni, sinó que té les seves arrels en factors que poden generar inseguretat alimentària extrema, des dels conflictes, els efectes del canvi climàtic, la degradació ambiental, la pobresa i molt sovint tots alhora interrelacionats són els ingredients colpidors de la vulneració del dret a alimentació per a milions de persones. L’episodi més evident va ser a l’any 2007 i 2008, quan es va patir una greu crisi dels aliments, com a conseqüència de la forta especulació alimentària en els mercats financers, juntament amb els abusos de poder de multinacionals del sector agroalimentari, que van minvar la sobirania i la seguretat alimentària de moltes persones que van empobrir per l’acaparament massiu de terres i territoris, incloent-hi els seus recursos naturals. Però la fam també és la causa generadora de molts conflictes. L’escassetat de recursos incrementa la competitivitat i la rivalitat, sovint generant més pressió a conflictes ja latents.

El reconeixement del PMA contribueix a visibilitzar una emergència més, a impedir l’ús de la fam com a arma de guerra i de conflictes, però sobretot destacar el paper de les persones “constructores de pau” que fan arribar l’aliment a milions de persones.