Susana Borràs, investigadora del Departament de Dret Públic de la URV, ha participat a la COP28 com a experta en Drets de la Natura. En aquest article valora l'acord resultant, encara distant del llindar de seguretat recomanat per la comunitat científica

Del 30 de novembre al 12 de desembre s’ha celebrat a Dubai (Emirats Àrabs) la 28a Conferència de les Nacions Unides sobre Canvi Climàtic (COP28), que reuneix els estats a la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre Canvi Climàtic i de l’Acord de París. La principal finalitat d’aquesta trobada internacional ha estat realitzar el primer balanç global  (l’anomenat “Balanç Global” o “Global Stocktake”- GST) dels compromisos d’acció climàtica (les anomenades “contribucions determinades a nivell nacional”), que els estats van assumir en el marc de l’Acord de París, adoptat en la COP21 de 2015, amb la finalitat d’accelerar l’acció climàtica abans del final de la dècada i mantenir així el límit de temperatura global de 1,5 ºC.

La COP28, que ha reunit unes 85.000 persones, no ha deixat d’estar envoltada, des del seu inici, d’una forta polèmica. En primer lloc, perquè una reunió internacional com aquesta, en la que s’han de decidir qüestions crucials sobre el canvi climàtic, s’ha celebrat paradoxalment en un dels cinc països que més emissions per càpita de diòxid de carboni del món genera i que és el principal productor de petroli. A més a més, si es té en compte que els efectes del canvi climàtic tenen greus repercussions sobre els drets humans i que just el passat 10 de desembre celebràvem el 75è aniversari de l’adopció de la Declaració Universal dels Drets Humans, segueix sent inversemblant que aquesta COP es realitzés en un dels països que més vulnera els drets humans, entre ells, el de llibertat d’expressió, d’associació i reunió, a més de ser un Estat subministrador d’armes als conflictes del Iemen, Líbia, Etiòpia i Sudan. I per acabar-ho d’adobar, el nomenament com a president de la COP, el Sultà Al Jaber, director executiu de la empresa estatal de petroli ADNOC, una de les majors productores de petroli del món, no augurava bons presagis.

El document adoptat no utilitza el verb eliminar però almenys estableix un horitzó per a l’abandonament dels combustibles fòssils

Tot i així, la COP s’ha clausurat amb un acord que assenyala el “principi de la fi” de l’era dels combustibles fòssils, citant les paraules del discurs de cloenda utilitzades per Simon Stiell, secretari executiu de les Nacions Unides per al Canvi Climàtic. Per primera vegada a la història de les negociacions climàtiques, s’estableixen les bases per a una transició ràpida, justa i equitativa, recolzada, aparentment, per fortes retallades d’emissions i més finançament. Han hagut de passar 28 anys perquè finalment els polítics atenguin els reclams de la ciència i de la societat civil, especialment d’aquella que ja està sentint i patint els efectes del canvi climàtic o d’aquella que representa a les generacions futures.

Arribar en aquest resultat no ha estat un procés fàcil. Després d’hores de negociacions, que van arribar a ben entrada la matinada, el primer document resultant va ser rebutjat, entre altres, per la Unió Europea, Estats Units i els països més afectats pels efectes del canvi climàtic per no atendre la petició principal i vital d’“eliminar l’ús dels combustibles fòssils”. Finalment, si bé el document adoptat no utilitza aquest verb, “eliminar”, sí que almenys estableix un horitzó per a l’abandonament dels combustibles fòssils, principals responsables del canvi climàtic. En efecte, el document no sols reitera la necessitat de mantenir l’objectiu de l’Acord de París de no superar el llindar de seguretat de l’escalfament global que marca la comunitat científica, és a dir, l’1,5ºC respecte als nivells preindustrials, sinó també la necessària transició cap a l’abandonament progressiu de l’ús dels combustibles fòssils.

Els plans actuals ens porten a un increment de temperatura global d’entre el 2,1 i 2,8ºC, molt per sobre del llindar de seguretat recomanat per la comunitat científica

Cert, aquesta és la primera vegada que un document de la COP fa referència a aquesta qüestió tan transcendental. Ara bé, si bé és una bona notícia, no és suficient, en la mesura que no satisfà les demandes més contundents provinents de la comunitat científica i de la societat civil. I, a més a més, el balanç climàtic és negatiu. Els Estats parts no van per bon camí per assolir els objectius de l’Acord de París. Les concentracions de gasos d’efecte hivernacle no han parat d’augmentar i, segons el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient, els plans actuals ens porten a un increment de temperatura global d’entre el 2,1 i 2,8ºC, molt per sobre del llindar de seguretat recomanat per la comunitat científica.

D’acord amb la ciència climàtica, la situació d’emergència climàtica requereix mesures més urgents, contundents i sostingudes que comportin una mitigació, almenys, del 43% de les emissions pel 2030 i del 60%, pel 2035 respecte el 2019 i arribar a zero emissions netes pel 2050. La comunitat científica ens recorda, reiteradament, el perill de sobrepassar el límit de l’escalfament global dels 1,5 graus i que evitar-ho no serà possible sense l’eliminació gradual de tots els combustibles fòssils en un termini coherent de temps.

Tampoc les promeses de finançament de nodrir amb 700 milions de dòlars el fons de danys i pèrdues són suficients, ja que quan es va crear aquest fons a la COP26 de Glasgow es parlava d’una provisió de 100.000 milions de dòlars anuals. Fins i tot aquesta xifra és insuficient si es comptabilitzen els perjudicis climàtics generats històricament i actualment, desplaçats als països més empobrits. Però, sobretot, són insuficients si es comparen amb els 1,3 trilions de dòlars, que segons el Fons Monetari Internacional, es destinen cada any a subvencionar els combustibles fòssils a tot el món.

La participació de la societat civil ha estat condicionada pel fet que als Emirats Àrabs no es permeten les manifestacions al carrer

Els moviments de la societat civil per al clima, per la seva banda, també han estat clau en la història de les negociacions climàtiques, reivindicant la justícia climàtica i la protecció dels drets humans. Per això, la necessitat de la seva presència en els espais de negociació oficial és fonamental. En aquesta COP28, la participació de la societat civil ha estat condicionada pel fet que als Emirats Àrabs no es permeten les manifestacions al carrer. Qualsevol crítica o oposició a l’Estat o als seus representants o pertinença a algun grup dissident pot suposar el càstig de cadena perpetua o, fins i tot, pena de mort. Tot i així, la força de la veu de la gent s’ha fet sentir a l’espai on es produïen les negociacions governamentals, l’anomenada “zona blava”.

Aquest resultat de la COP, que s’ha caracteritzat d’”històric”, no és pas un mèrit dels polítics. És gràcies a la feina de la comunitat científica, a la mobilització social per a la justícia climàtica i els drets humans, a la desobediència civil de les persones més joves i de les persones que estan a la primera línia dels impactes climàtics, pagant la factura d’uns quants, que segueixen ecoblanquejant els seus discursos i accions grandiloqüents, atribuint-se mèrits de salvadors, mentre segueixen enriquint-se, privilegiant la plutocràcia i la corporocràcia del capitalisme, sacrificant el present i el futur de la humanitat i del planeta.

Realment, només hi pot haver un “principi del final” si es comença amb el respecte dels drets de les persones, especialment de les més vulnerabilitzades, i aprenem a viure, finalment, en harmonia amb la Natura i la Mare Terra.