04/12/2019 Opinió

Josep Maria Piñol Alabart, Tècnic de la Càtedra Universitat i Regió del Coneixement

Una nova ruralitat: reptes i oportunitats de la Catalunya Sud

El riu Ebre a l'alçada de Benifallet. Vista des de la Talaia, les Mallades. A l'esquerra, la serra de Cardó. Miravet, Ribera d'Ebre, Tarragona. Autor: Rafel López-Monné

Un concepte que evoluciona

L’adjectiu rural s’ha referit tradicionalment a la vida i les activitats vinculades al camp. S’utilitza per designar entorns en què les persones viuen d’aprofitar els recursos del camp de manera directa.

La ruralitat, però, es contempla de manera cada cop més polièdrica. De fet, en podem identificar diverses tipologies, per exemple en funció de la relació amb les ciutats: zones periurbanes, espais agraris (industrialitzats o no), nuclis intermedis amb serveis, zones de muntanya amb funció de segona residència i d’altres.

Més enllà d’uns trets comuns que darrerament es tendeixen a englobar —massa— en el concepte despoblament, cada zona presenta problemàtiques i expectatives particulars. Es requereixen de nou acostaments a l’esmentat adjectiu, parlant per exemple de zones de baixa densitat.

A la Catalunya Sud, bona part de la superfície s’engloba en algun dels grups d’acció local que gestionen programes de desenvolupament rural. Això dona a entendre una ruralitat inherent al territori. La Conca de Barberà, el Priorat, la Ribera d’Ebre i la Terra Alta presenten ruralitat en el seu conjunt, però aquesta és tant o més intensa en altres zones de la resta de comarques, en especial les de més alçada.

Les causes d’una situació complexa

La pèrdua de capital humà és una realitat, també, a la ruralia meridional. El nucli del problema no és ben bé el despoblament com a tal, sinó la dualitat despoblament-envelliment. Aquesta resulta de l’acumulació de factors històrics (polítiques agràries poc adients, baixa accessibilitat, limitacions dotacionals, manca de plans de diversificació) i de noves variables (efectes de l’estructura demogràfica, dificultats d’accés a la terra i l’habitatge, manca d’infraestructures digitals, inadequació de polítiques públiques).

Per fer front a la pèrdua de competitivitat, s’han tendit a aplicar, sovint amb poca coordinació institucional i un criteri insuficient d’eficiència en la inversió, mesures que han tendit al mimetisme (dels polígons industrials a la promoció turística). Sense generar, no cal dir-ho, els efectes esperats.

D’altra banda, hi ha un factor global més recent que incideix transversalment en les zones rurals, incloent-hi les nostres, i s’acumula als precedents. Es tracta de la polarització del talent en les àrees urbanes de major dimensió, a la qual fins i tot les ciutats mitjanes, i no poques grans, fan front amb dificultats. És un efecte de l’orientació a l’economia i la societat del coneixement, que, tot i que és un element d’oportunitat innegable, segurament genera efectes que encara no es saben gestionar des dels espais perifèrics.

Per tant, la pèrdua de població és una problemàtica multivariable o de capes superposades que cal conèixer i afrontar de manera complexa. Més enllà de parlar estrictament de demografia i ocupació, cal tendir a un plantejament sistèmic que vinculi les realitats locals i les globals i que tingui en compte, per exemple, els efectes del canvi climàtic, la societat digital, les noves mobilitats, la immigració i molts altres aspectes.

Factors d’oportunitat per a un món rural amb futur

Tot i la tendència al negativisme que es detecta en parlar del món rural —sovint per un relat elaborat a les ciutats que els residents rurals s’acaben fent seu–, hi ha tendències positives i factors d’oportunitat que permeten albirar un horitzó més esperançador i que constatem també al sud de Catalunya.

Per exemple, es pot destacar la creixent valoració de les zones rurals com a espais de residència (amb proximitat als espais naturals, contacte humà, identitat, diversitat del parc d’habitatges i qualitat educativa, entre altres ingredients) i de producció d’aliments de qualitat diferenciada.

Això motiva dinàmiques creixents de permanència dels autòctons i de captació de nous perfils de residents amb un caràcter creatiu, unes dinàmiques que impulsen tant petits projectes empresarials en sectors diversos com noves dinàmiques associatives. Aquesta tendència encara no permet un balanç demogràfic positiu, però és una base per avançar i permet mostrar una transformació social més ràpida, en alguns casos, que la urbana.

En cert sentit, podem dir que el món occidental segueix el procés de selecció de persones entre zones urbanes i rurals, però s’amplia a poc a poc l’espectre dels qui aposten per les segones.

Altres tendències que poden ser factors d’oportunitat per impulsar les zones de baixa densitat són la venda directa sense intermediaris, les dinàmiques específiques de reindustrialització d’Occident que poden incidir en àrees rurals, la tecnificació general dels processos, l’empoderament de les dones, la generació de valor afegit a les coses o la internacionalització empresarial, entre d’altres.

Un canvi d’orientació necessari

Actualment, es considera el concepte d’innovació com a fonamental per al desenvolupament territorial. Això és extensiu a la innovació social i a la governança, i a uns espais que poden ser, precisament, propicis per al seu desplegament.

En aquest sentit, des de les polítiques públiques cal superar un marc conceptual tradicional, que inclou conceptes que van perdent significat o no són els més idonis (qualitat de vida com a noció poc concreta, treball per departaments, rural versus urbà, retenció de talent i fins i tot una col·laboració pública-privada que cal donar per assumida).

Sense deixar de banda la necessitat d’assegurar els serveis bàsics a totes les persones, i partint d’estratègies compartides i dinàmiques (un context tècnic que la Unió Europea ha afavorit), cal tendir a parlar de projectes transversals —amb una correcta relació entre els diversos perfils d’agents— orientats a facilitar territoris competitius i capaços de donar suport a projectes de vida atractius. Tot plegat partint d’aprofitar recursos locals i tendències globals i fent que el repoblament i la condensació de talent i de població creativa en siguin el resultat natural.

Sens dubte, la infinitat de bones pràctiques vinculades a zones rurals, moltes de les quals a casa nostra, en matèries com l’agroalimentació, l’R+D+I, l’emprenedoria i les noves formes de treball, l’entorn digital, el turisme i el patrimoni, l’habitatge, el màrqueting territorial i d’altres, han de ser elements de suport per trobar noves orientacions.

Hi ha tres elements fonamentals que han d’afavorir aquesta orientació potencial i en què les institucions públiques poden jugar un paper fonamental: 1) la implantació de mecanismes concrets per difondre la innovació, tant en el context econòmic com en d’altres; 2) l’afavoriment d’una articulació territorial en xarxa, a partir de nodes de diversa mida que permetin l’equilibri entre els móns rural i urbà, i 3) la generació d’una imatge positiva del medi rural (recuperant en aquest cas el temps perdut a casa nostra). Es tracta de posar al dia els conceptes d’igualtat d’oportunitats i d’equilibri territorial.

La visió històrica ha posicionat les àrees rurals com a tradicionalment damnificades en el procés de desenvolupament. Però l’evidència recent suggereix que això no s’ha de produir necessàriament. La Catalunya Sud en pot ser una mostra cada cop més evident si es treballa en la direcció correcta, posant les persones, més que les polítiques, al centre.