El material ludificat produït per la Càtedra UNESCO d'Habitatge de la URV permet reflexionar sobre les causes del sensellarisme i el paper de les entitats socials

Els alumnes de l’Institut Vidal i Barraquer de Tarragona han estat els primers a posar-se en la pell de quinze personatges diversos però amb un punt en comú: estan en una situació que o bé ja els ha dut a viure al carrer o bé tenen un o més factors de risc que podria dur-los-hi. Formen part del joc El llindar però bé podrien ser reals, perquè estan basats en els perfils descrits en l’informe Promoting protection of the right to housing – Homelessness prevention in the context of evictions, dirigit per Padraic Kenna, de NUI Galway, i cocoordinat per la Càtedra UNESCO d’Habitatge de la URV. El joc, produït per la mateixa Càtedra, permet experimentar als alumnes quins són els condicionants, ja siguin personals o socials, que acceleren els esdeveniments o prevenen a les persones de quedar-se sense llar.

Que millorin o es quedin sense sostre depèn del punt de partida del personatge i del nivell de voluntat, entesa com les ganes o la capacitat de ser proactiu per revertir la seva situació. Però també hi tenen un paper destacat els esdeveniments vitals, econòmics i socials, i l’ajut que poden proveir les entitats, com ara les administracions públiques, les entitats d’assistència social i l’entorn familiar. Per això el joc l’integren les cartes dels esdeveniments, les fitxes dels quinze personatges i les de les cinc entitats públiques i privades amb recursos que poden ajudar a les persones amb risc. El llindar evoluciona de manera que els jugadors “han de veure que hi ha gent que pot millorar però també gent que es queda al carrer”, explica Jan Gonzalo, professor del Departament d’Estudis de Comunicació de la URV i creador del joc junt amb Jordi de Andrés i Javier Coca, i la il·lustradora Neus Sabaté.

Els dinamitzadors del joc, que tot just avui comencen a recórrer els instituts d’educació secundària que el demanen, lliuren les cartes dels personatges a quinze estudiants, que s’endinsen en la seva història de vida, i les cartes de les entitats a cinc estudiants més. Aquests han de decidir en quins recursos invertiran els punts que conté la seva carta sense saber res dels personatges. Poden prestar ajuda econòmica, feina, una llar, tractament per a una addició o assessorament jurídic.

Una vegada comença el joc, els personatges aixequen les cartes dels esdeveniments, que, per atzar, o bé poden afectar a tots els personatges, com ara la crisi econòmica, o bé poden tenir efecte sobre una sola persona, com ara un desnonament, una agressió o trobar feina. Són quinze esdeveniments seguits que generen canvis en la situació d’aquests homes i dones de diferents edats i procedència. Això provoca la reacció dels personatges, que en funció del nivell de voluntat que tinguin en aquest moment poden apropar-se a les entitats i explicar-los el seu cas. De les entitats, dues treballen al carrer, de manera que també poden apropar-se als personatges. A partir d’aquest moment, poder públic, assistència social i família han de repartir els recursos, condicionades per la inversió que hagin decidit fer al principi.

“Les entitats decideixen com repartir les ajudes i poden fer-ho de dues maneres: sense coordinació, com va ocórrer als primers anys de la crisi, o parlant entre elles”, diu Gonzalo, de manera que les ajudes poden repartir-se de manera més equitativa. Al final del joc, els dinamitzadors reflexionen amb els estudiants sobre si els personatges a qui han donat vida han quedat en una situació millor o pitjor que a l’inici, si han rebut ajuda o no i si la que han obtingut ha estat l’adequada per al seu problema.