Va viure fa uns 2,6 milions d'anys i és considerablement més gran que els representants actuals del seu gènere

La revista nord-americana Journal of Vertebrate Paleontology ha publicat el descobriment d’una nova espècie extinta de rosegador múrid (rates i ratolins del vell continent) de grans dimensions trobat al jaciment de Guefaït-4, a la província de Jerada, a nord-est del Marroc. La troballa ha estat realitzada per investigadors i investigadores de l’IPHES i de la Universitat Rovira i Virgili (URV), en col·laboració amb experts de la Universitat Mohamed I d’Oujda. La nova espècie ha rebut el nom de Golunda aouraghei, en honor al professor Hassan Aouraghe, d’aquest centre universitari, pel seu treball a la conca sedimentària d’Aïn Beni Mattar i les seves aportacions científiques sobre el Quaternari del Marroc.

Golunda aouraghei va viure fa uns 2,6 milions d’anys i és considerablement més gran que els representants actuals del seu gènere. “Es calcula que la seva massa corporal era d’uns 150-170 g, en comparació als 60 g de l’actual Golunda ellioti o dels 25 g del ratolí de camp (Apodemus sylvaticus)”, comenta Pedro Piñero, investigador de l’IPHES, de la Facultat de Ciències Naturals i del Museu de la Universitat Nacional de la Plata (CONICET, Argentina).

Actualment, el gènere Golunda només té un representant vivent, Golunda ellioti o la rata índia de arbust, la distribució es restringeix a Àsia (Iran, Índia, Pakistan, Nepal i Sri Lanka). No obstant això, durant el Pliocè (fa entre 5,3 i 2,6 milions d’anys) aquest múrid també habitava en el continent africà, identificant-se restes fòssils tant a Etiòpia com a Algèria i Marroc. “Es pensa que aquest gènere és originari del nord de l’Índia, i que durant el Pliocè va aconseguir arribar a Àfrica creuant a través dels dos extrems de la mar Roja (Península de Sinaí i estret de Mandeb), de manera que va aconseguir assentar-se tant al nord com a l’est d’aquest continent”, observa Pedro Piñero.

Els rosegadors fòssils poden aportar valuoses dades en els estudis paleontològics, ja que, gràcies a l’anàlisi de la seva morfologia dental, d’una banda, poden servir com a indicadors de l’edat dels sediments on es troben, i per una altra, poden ajudar a inferir les condicions ambientals i climàtiques que regnaven en un lloc determinat. Així, en aquest cas, la importància d’aquest descobriment radica en que és l’últim representant del seu gènere al continent africà i té grans implicacions per a aprofundir en la biocronologia del nord d’Àfrica. “La seva morfologia dentària, per exemple, reflecteix adaptacions a una dieta més abrasiva que la del seu ancestre, a causa de l’increment de l’aridesa ocorreguda a la fi del Pliocè i inici del Plistocè al nord d’Àfrica”, puntualitza el mateix investigador.

La major part dels rosegadors fòssils es defineixen sobre la base de les seves dents, ja que és l’element que més informació aporta a nivell d’espècie i que millor i en més quantitat se sol conservar. Al mateix temps, la morfologia dental registra perfectament els canvis que es produeixen al llarg de l’evolució dels llinatges i la seva possible relació amb adaptacions a canvis en les condicions climàtiques i ambientals. En aquest cas, s’ha observat que Golunda aouraghei reflecteix adaptacions a condicions climàtiques més àrides respecte a les del seu ancestre, originari d’Algèria. Així, les seves dents mostren un augment de les connexions entre els tubercles i un increment de la superfície de masticació, la qual cosa s’associa a una adaptació cap a una dieta més abrasiva, tal com la herbàcia.

L’extensió de les praderies herbàcies en detriment dels boscos està directament relacionada amb una disminució de la humitat. De fet, les glaciacions que donen inici a el Plistocè van ocasionar al nord d’Àfrica, més que una disminució de la temperatura, un augment de l’aridesa que va desencadenar l’extensió d’espais oberts. Tot i l’intent de Golunda aouraghei per adaptar-se a l’increment d’aridesa, aquesta espècie no va aconseguir sobreviure, posant fi a la presència del seu gènere a l’Àfrica. “Amb ella, es van extingir altres espècies que, adaptades a condicions més favorables, no van resistir els importants canvis climàtics esdevinguts a l’inici de l’Plistocè”, assenyala Pedro Piñero.

A més, es pensava que el gènere Golunda havia desaparegut del continent africà gairebé mig milió d’anys abans, durant el Pliocè superior. Golunda aouraghei es converteix d’aquesta manera en l’últim representant del seu gènere a l’Àfrica, estenent la seva presència al continent fins al límit Pliocè-Plistocè (fa uns 2,6 milions d’anys).

Les restes de la nova espècie es van recuperar a través del rentat i tamisat del sediment extret del jaciment de Guefaït 4 durant les campanyes d’excavació al nord del Marroc, un emplaçament que ha ofert un nombrós número de fòssils, tant de grans com de petits vertebrats.

La troballa s’emmarca en el projecte d’investigació “Evolució del poblament humà durant el Quaternari al Marroc Oriental: Aïn Beni Mathar-Guefaït (Província de Jerada)”, que té lloc a la regió del Marroc Oriental. És fruit de quinze anys de cooperació de l’IPHES i la Facultat de Ciències (Departament de Geologia) de la Université Mohamed Premier de Oujda (Marroc), tot i que actualment participen investigadors i investigadores de 14 institucions espanyoles, marroquines i d’altres països. Durant aquest temps s’han realitzat prospeccions sistemàtiques a la conca que han permès documentar un patrimoni arqueopaleontològic excepcional.

Fins al moment, aquest projecte ha permès localitzar i identificar més de 30 jaciments amb una gran quantitat de restes arqueològiques en superfície que testifiquen el poblament humà durant tot el Quaternari des de l’inici del Plistocè fins a l’Holocè. “D’aquesta manera s’està reconstruint el mapa de l’evolució dels grups humans de la regió, dels seus comportaments de subsistència i del paisatge i dels recursos disponibles durant tot el Quaternari, objectiu inicial del projecte”, assegura Gemma Chacón, investigadora de l’IPHES, professora associada de la URV i investigadora associada del Museu Nacional d’Història Natural de París.

Guefaït 4 és un dels principals jaciments paleontològics d’aquest projecte. Durant els 3 anys d’intervenció s’han recuperat més de 4.000 restes faunístiques que han permès identificar més de 20 tàxons de microvertebrats i macrovertebrats. En aquest últim grup s’inclouen elefants, rinoceronts, hipopòtams, així com una espècie primitiva de cavall amb tres peülles, l’Hipparion.

Aquesta comunitat de mamífers està acompanyada per un nombre important de rosegadors i rèptils, entre els quals destaca una tortuga gegant, que ens situa el jaciment a inicis del Quaternari en un ambient lacustre amb entorn de sabana. L’associació de petits vertebrats està dominada per les rates i ratolins, amb fins a quatre espècies diferents entre les que es troba la nova espècie descrita en aquest treball. També han aparegut restes d’esquirols terrestres, gundis, jerbus, lirons, musaranyes, llangardaixos de vidre, colobres, serps verinoses i granotes pintades. Fins al moment no s’han trobat indicis d’ocupació antròpica.

El projecte està finançat per la Fundación Palarq, el Ministeri de Cultura i Esport (Ref. 42-T002018N0000042853 i 170-T002019N0000038589), la Facultat de Ciències de la Universitat Mohamed 1r d’Oujda (Marroc), l’INSAP (Institut National des Sciences de l’Archéologie et du Patrimoine) Rabat (Marroc), el Ministeri de Ciència i Innovació (Ref: CGL2016-80975-P, CGL2016-80000-P, PGC2018-095489-B-I00 i PGC2018-093925-B-C31) i els grups de recerca 2017SGR836 i 2017SGR859 de l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de recerca (AGAUR).

Fa pocs dies també s’ha donat a conèixer a la revista Journal of Maps una altra aportació científica a destacar en el marc del mateix projecte: la publicació del primer mapa detallat de l’Altiplà Atlàsic del Marroc amb l’ús de drons, que han permès prendre imatges aèries i topogràfiques de gran resolució. La investigació ha comptat amb la participació de membres de l’IPHES i de la URV, i està encapçalada pel CENIEH (Centre Nacional d’Investigació sobre Evolució Humana).

Referències bibliogràfiques

Piñero, P., Agustí, J., Haddoumi, H., El Hammouti, K., Chacón, M.G., Sala-Ramos, R. (2020). Golunda aouraghei nov. sp., the last representative of the genus Golunda in Africa. Journal of Vertebrate Paleontology.

Benito-Calvo, A., Haddoumi, H., Aouraghe, H., Oujaa, A., Chacón, MG., Sala-Ramos, R. (2020). Geomorphological analysis using small unmanned aerial vehicles and submeter GNSS (Gara Soultana butte, High Plateaus Basin, Eastern Morocco). Journal of Maps.