Josep Poblet és president de la Diputació de Tarragona i alcalde de Vila-seca

Josep Poblet es va llicenciar en Geografia i Història quan els centres universitaris de Tarragona depenien de la Universitat de Barcelona.

Què ha suposat per a Vila-seca tenir un campus universitari i un parc tecnològic?

Fer realitat un somni molt important per a la nostra vida col·lectiva. Vila-seca esdevé la primera ciutat del conjunt del país que, sense tenir capitalitat comarcal ni de demarcació, és seu d’universitat. Som llargament defensors de la formació pública de qualitat; no teníem formació universitària i vam fer una aposta per tenir-la, i és la culminació d’un trajecte d’aposta per la formació a tots els nivells.

Quin considera que és l’impacte de la URV en el desenvolupament territorial?

El més important és generar una formació superior sòlida i solvent al servei de la ciutadania, amb una concepció d’universitat d’excel·lència amb vocació nacional i projecció internacional. El nombre de titulats universitaris creix exponencialment en el moment que tenim els estudis de la URV a la nostra regió. Tenir la formació superior més a prop crea un impacte molt positiu en generació de nou talent en una regió que el necessita per al seu desenvolupament. L’impacte que crea la URV en l’economia deu estar entre el 3% i el 5% del PIB de la nostra regió, a l’entorn dels 500 o 600 milions d’euros, que traduït en termes d’impacte real caldria multiplicar per un coeficient d’entre 4,5 i 5. És una universitat que amb poc temps ha fet una gran trajectòria de servei, d’impuls a la generació de coneixement, de transferència, d’impacte en l’economia real. Ha fet una virtut del fet d’estar dispersa; avui tenim campus en cinc llocs de la regió que queden articulats per l’autopista AP-7.

Tarragona és una demarcació de contrastos territorials. Quin paper juguen la Diputació i la Universitat en el reequilibri?

El paper de reequilibri d’ambdues institucions ha facilitat moltes coses. La Diputació serveix el municipalisme i els seus 800.000 ciutadans, que viuen en llocs molt diversos. La seva funció primordial és trobar l’equitat, unes condicions de vida el més uniformes possible en el conjunt de la regió, es visqui on es visqui, es treballi del que es treballi. La Universitat té una funció similar pel que fa a la preparació dels nostres ciutadans com a futurs professionals en tots els camps. Des del primer moment vam detectar que hi havia un enorme camí inexplorat de col·laboracions entre la Diputació i la Universitat, i el 2009 vam articular un conveni marc que anualment es va desplegant i que afavoreix diverses línies d’actuació que faciliten l’equilibri territorial.

Quins són els aspectes d’aquesta relació entre la Universitat i la Diputació que caldria reforçar per millorar l’impacte sobre el territori?

El món del coneixement no té límits, i el món de l’excel·lència a l’administració tampoc. Un cop aconseguida l’aliança, es tracta de culminar etapes: tenim les càtedres per al desenvolupament de la regió, la captació de fons dels programes europeus per injectar-los a les nostres empreses, les pràctiques en el terreny de la salut, els centres de recerca… Però, a més a més, estem treballant perquè la Catalunya del Sud s’assembli ben aviat a les regions de l’Europa avançada, que tenen economies, demografies i ambicions semblants a les nostres. Traduït en fets concrets, vol dir que hem de crear els mecanismes de planificació i tenir les capacitats legals d’execució de la innovació i del foment de la competitivitat. Això ho hem de fer, com a mínim, amb les deu ciutats més grans del conjunt de la nostra regió i acompanyats del Govern de Catalunya. Junts hem d’impulsar el nucli bàsic per crear aquesta regió competitiva. La nostra demarcació és equiparable per desenvolupament i per pes econòmic a moltes regions que ja tenen aquesta consideració a Europa, però no podem planificar-nos ni podem executar allò que planifiquem perquè no som una autonomia plena. Hem de crear mecanismes des de l’ambició territorial que ens permetin saltar junts de nivell.

Quines són les estratègies de les administracions públiques, especialment els ens locals i la Diputació, per sortir de la crisi?

Les administracions hem hagut de trobar mecanismes que, sense violentar la llei, emparessin formes d’actuar noves per atendre nous objectius. La Diputació hem hagut d’entrar, per exemple, en terrenys formatius i ocupacionals, i en l’atenció a entitats socials que es cuiden de les persones més vulnerables. També cal ajudar els ajuntaments més que mai, perquè s’han de mantenir els equipaments existents, s’han d’atendre despeses corrents i s’ha d’ajudar que els municipis desenvolupin noves actuacions urbanístiques. Per tant, hem obert un front molt més ampli de situacions que abans no eren necessàries, i ens adonem que això té efecte. L’Administració és lenta en aparença, però és efectiva quan encerta el camí, i jo crec que aquest no l’abandonarem, encara que la crisi acabi remetent.

Com s’integra la innovació en l’estructura productiva de la demarcació?

Les grans ciutats, la Universitat, la Diputació i el món de l’empresa hem de tenir la imaginació suficient perquè flueixi la creativitat i la innovació de forma consubstancial, com si fos el més normal dels nostres hàbits. Encara ens falta, i hi estem treballant: posar al servei de la causa col·lectiva aquesta xarxa potent de la nostra regió, formada per les ciutats de més de 20.000 habitants, la Universitat, els centres i parcs tecnològics i el món de l’empresa que rep la transferència del coneixement. Hem d’aconseguir ser una regió a curt o mitjà termini molt més competitiva, amb una capacitat notable de gestió dels propis actes que evolucioni en el terreny de la innovació permanent per competir amb els llocs avançats Europa.

Com veu la convivència entre la indústria química i el sector turístic?

El repte de fer conviure aquests dos sector econòmics era d’obligada necessitat, i vam desenvolupar els dos sectors impulsant mecanismes com el Pla director de les activitats industrials i turístiques del Camp de Tarragona, que ha donat un molt bon fruit. La prova és que, quinze anys després, avui les coses són molt millors: hi ha un diàleg permanent i respecte mutu entre sectors que beneficia els sectors en si mateixos i el conjunt de la societat, perquè permet una diversitat econòmica en una molt pròxima distància. El Port de Tarragona ho està fent visible en la realitat, perquè és un port netament industrial i comercial, però a la vegada està rebent creuers, i aquest any serà el primer que arribaran més turistes per creuer a casa nostra.

En els darrers anys la manera de fer política ha canviat força. Com veu aquesta transició, vostè que hi porta trenta anys?

La gent jove avui està més preparada i ha tingut més capacitats per desenvolupar les seves potencialitats. Però tinc preocupació per l’àmbit polític, perquè cada vegada se n’allunyen més. L’àmbit polític ha comès falles en molts sentits: l’organització del sistema electoral, la formació de llistes i l’accés al món del servei públic; se’m faria llarga, la llista. I els partits polítics no sempre s’han posat al dia amb la necessària agilitat per capgirar l’estat de les coses. Què acaba passant? Doncs que allò que els grans líders mundials diuen “al servei de la causa del nostre país hi volem els millors” és un desig

Què ha suposat per a Vila-seca tenir un campus universitari i un parc tecnològic?

Fer realitat un somni molt important per a la nostra vida col·lectiva. Vila-seca esdevé la primera ciutat del conjunt del país que, sense tenir capitalitat comarcal ni de demarcació, és seu d’universitat. Som llargament defensors de la formació pública de qualitat; no teníem formació universitària i vam fer una aposta per tenir-la, i és la culminació d’un trajecte d’aposta per la formació a tots els nivells.

Quin considera que és l’impacte de la URV en el desenvolupament territorial?

El més important és generar una formació superior sòlida i solvent al servei de la ciutadania, amb una concepció d’universitat d’excel·lència amb vocació nacional i projecció internacional. El nombre de titulats universitaris creix exponencialment en el moment que tenim els estudis de la URV a la nostra regió. Tenir la formació superior més a prop crea un impacte molt positiu en generació de nou talent en una regió que el necessita per al seu desenvolupament. L’impacte que crea la URV en l’economia deu estar entre el 3% i el 5% del PIB de la nostra regió, a l’entorn dels 500 o 600 milions d’euros, que traduït en termes d’impacte real caldria multiplicar per un coeficient d’entre 4,5 i 5. És una universitat que amb poc temps ha fet una gran trajectòria de servei, d’impuls a la generació de coneixement, de transferència, d’impacte en l’economia real. Ha fet una virtut del fet d’estar dispersa; avui tenim campus en cinc llocs de la regió que queden articulats per l’autopista AP-7.

Tarragona és una demarcació de contrastos territorials. Quin paper juguen la Diputació i la Universitat en el reequilibri?

El paper de reequilibri d’ambdues institucions ha facilitat moltes coses. La Diputació serveix el municipalisme i els seus 800.000 ciutadans, que viuen en llocs molt diversos. La seva funció primordial és trobar l’equitat, unes condicions de vida el més uniformes possible en el conjunt de la regió, es visqui on es visqui, es treballi del que es treballi. La Universitat té una funció similar pel que fa a la preparació dels nostres ciutadans com a futurs professionals en tots els camps. Des del primer moment vam detectar que hi havia un enorme camí inexplorat de col·laboracions entre la Diputació i la Universitat, i el 2009 vam articular un conveni marc que anualment es va desplegant i que afavoreix diverses línies d’actuació que faciliten l’equilibri territorial.

Quins són els aspectes d’aquesta relació entre la Universitat i la Diputació que caldria reforçar per millorar l’impacte sobre el territori?

El món del coneixement no té límits, i el món de l’excel·lència a l’administració tampoc. Un cop aconseguida l’aliança, es tracta de culminar etapes: tenim les càtedres per al desenvolupament de la regió, la captació de fons dels programes europeus per injectar-los a les nostres empreses, les pràctiques en el terreny de la salut, els centres de recerca… Però, a més a més, estem treballant perquè la Catalunya del Sud s’assembli ben aviat a les regions de l’Europa avançada, que tenen economies, demografies i ambicions semblants a les nostres. Traduït en fets concrets, vol dir que hem de crear els mecanismes de planificació i tenir les capacitats legals d’execució de la innovació i del foment de la competitivitat. Això ho hem de fer, com a mínim, amb les deu ciutats més grans del conjunt de la nostra regió i acompanyats del Govern de Catalunya. Junts hem d’impulsar el nucli bàsic per crear aquesta regió competitiva. La nostra demarcació és equiparable per desenvolupament i per pes econòmic a moltes regions que ja tenen aquesta consideració a Europa, però no podem planificar-nos ni podem executar allò que planifiquem perquè no som una autonomia plena. Hem de crear mecanismes des de l’ambició territorial que ens permetin saltar junts de nivell.

Quines són les estratègies de les administracions públiques, especialment els ens locals i la Diputació, per sortir de la crisi?

Les administracions hem hagut de trobar mecanismes que, sense violentar la llei, emparessin formes d’actuar noves per atendre nous objectius. La Diputació hem hagut d’entrar, per exemple, en terrenys formatius i ocupacionals, i en l’atenció a entitats socials que es cuiden de les persones més vulnerables. També cal ajudar els ajuntaments més que mai, perquè s’han de mantenir els equipaments existents, s’han d’atendre despeses corrents i s’ha d’ajudar que els municipis desenvolupin noves actuacions urbanístiques. Per tant, hem obert un front molt més ampli de situacions que abans no eren necessàries, i ens adonem que això té efecte. L’Administració és lenta en aparença, però és efectiva quan encerta el camí, i jo crec que aquest no l’abandonarem, encara que la crisi acabi remetent.

Com s’integra la innovació en l’estructura productiva de la demarcació?

Les grans ciutats, la Universitat, la Diputació i el món de l’empresa hem de tenir la imaginació suficient perquè flueixi la creativitat i la innovació de forma consubstancial, com si fos el més normal dels nostres hàbits. Encara ens falta, i hi estem treballant: posar al servei de la causa col·lectiva aquesta xarxa potent de la nostra regió, formada per les ciutats de més de 20.000 habitants, la Universitat, els centres i parcs tecnològics i el món de l’empresa que rep la transferència del coneixement. Hem d’aconseguir ser una regió a curt o mitjà termini molt més competitiva, amb una capacitat notable de gestió dels propis actes que evolucioni en el terreny de la innovació permanent per competir amb els llocs avançats Europa.

Com veu la convivència entre la indústria química i el sector turístic?

El repte de fer conviure aquests dos sector econòmics era d’obligada necessitat, i vam desenvolupar els dos sectors impulsant mecanismes com el Pla director de les activitats industrials i turístiques del Camp de Tarragona, que ha donat un molt bon fruit. La prova és que, quinze anys després, avui les coses són molt millors: hi ha un diàleg permanent i respecte mutu entre sectors que beneficia els sectors en si mateixos i el conjunt de la societat, perquè permet una diversitat econòmica en una molt pròxima distància. El Port de Tarragona ho està fent visible en la realitat, perquè és un port netament industrial i comercial, però a la vegada està rebent creuers, i aquest any serà el primer que arribaran més turistes per creuer a casa nostra.

En els darrers anys la manera de fer política ha canviat força. Com veu aquesta transició, vostè que hi porta trenta anys?

La gent jove avui està més preparada i ha tingut més capacitats per desenvolupar les seves potencialitats. Però tinc preocupació per l’àmbit polític, perquè cada vegada se n’allunyen més. L’àmbit polític ha comès falles en molts sentits: l’organització del sistema electoral, la formació de llistes i l’accés al món del servei públic; se’m faria llarga, la llista. I els partits polítics no sempre s’han posat al dia amb la necessària agilitat per capgirar l’estat de les coses. Què acaba passant? Doncs que allò que els grans líders mundials diuen “al servei de la causa del nostre país hi volem els millors” és un desig molt lloable, però difícil d’assolir perquè no hem fet de la política un bon model en el qual emmirallar-se. I això és preocupant perquè o ho arreglem, o no tindrem en el lloc més important de la nostra societat, on es prenen les decisions col·lectives, el millor de les nostres societats ni la gent més motivada.

Emmirallar-se en les regions més avançades