Investigadors de la URV, de la Universitat de Navarra i de la Universitat Carlos III han reconstruït l’evolució demogràfica del Camp de Tarragona durant prop de tres segles i mig

Amb les dades que han obtingut, conclouen que la nupcialitat va ser la clau del creixement demogràfic i en les variacions en el nombre de matrimonis hi van tenir a veure els salaris i la introducció de fórmules flexibles en l’ús de la terra, fet que va estimular els matrimonis i les transformacions econòmiques dels segles XVIII i XIX.

L’espectacular creixement que hi va haver al Camp de Tarragona entre els segles xvi i xix i la successiva alternança de períodes de creixement amb períodes de crisi ha fet que els investigadors s’interessin pels mecanismes d’ajust demogràfic davant d’aquests canvis de conjuntura en una zona que, a més, es va mostrar dinàmica en les transformacions econòmiques i socials. Les crisis del segle xvii van impulsar un poderós dinamisme artesanal i comercial durant els segles xviii i xix i des de l’últim terç del segle xviii s’observa una important transformació comercial.

Els investigadors s’han preguntat de què depèn aquest creixement demogràfic que va fer que la població passés de menys de 20.000 habitants a finals del segle xv a més de 140.000 el 1877, és a dir, es va multiplicar per set. Els resultats que han obtingut a través d’una tècnica anomenada de retroprojecció —un mètode per explotar llargues sèries històriques de naixements i defuncions per produir estimacions de la mida de la població i la seva estructura per edats, migració neta i taxes vitals— han comportat una interpretació diferent de la que fins ara es tenia de l’edat moderna. No van ser la immigració, almenys després de 1640, ni tampoc la mortalitat les causes més importants de la crisi del segle xvii. La reconstrucció dels investigadors mostra un mecanisme d’ajust del creixement demogràfic a través de la nupcialitat.

L’accés al matrimoni explica els períodes de retrocés i expansió demogràfica al Camp de Tarragona: restrictiva al segle xvii, universal al xviii per tornar a caure al segle xix. El celibat va tenir un paper clau en aquesta regulació i al segle xvii molts joves no hi van poder accedir. Al segle xviii no es volia que es constituïssin famílies sense haver acumulat patrimoni per donar-los seguretat econòmica, fet que donava peu a les segones núpcies, ja que els qui es casaven eren els vidus, que tenien més patrimoni que els joves. Aquest fet va canviar amb les noves formes d’accés a la terra, sobretot a través de la rabassa morta i uns salaris reals més elevats, que van donar lloc a uns joves que van desencadenar una profunda transformació agrària.

Els períodes de salaris reals alts estimulaven la nupcialitat, més gent es casava i ho feia abans, cosa que provocava un increment de la mitjana de fills per dona i, per tant, impulsava el creixement demogràfic. També funcionava a la inversa: en moments de caiguda del salari real, la nupcialitat es frenava i es reduïa l’augment de població. L’estudi demostra que les variacions en la nupcialitat expliquen els canvis en l’índex de fecunditat al Camp de Tarragona.

Ni les guerres ni les pestes

L’evolució de la població del Camp de Tarragona entre els anys 1538 i 1877 mostra un ràpid creixement durant el segle xvi i principis del xvii. A partir dels anys vint d’aquest segle fins a finals dels cinquanta —amb la Guerra dels Trenta Anys i dels Segadors— pateix una forta crisi de la qual es comença a recuperar a la segona meitat i dura fins a la Guerra de Successió, que va esclatar el 1701. A partir d’aquí el creixement es dispara i, a excepció de la Guerra de la Independència, no s’aturarà fins als anys seixanta del segle xix.  Les migracions van actuar com una vàlvula d’escapament suau de la pressió demogràfica, però el creixement demogràfic va dependre de l’impuls intern de la zona, una conclusió que suposa una novetat important.

Al llarg del període que han estudiat els investigadors del Departament d’Història i Història de l’Art de la URV, el Departament d’Econòmiques de la Universitat de Navarra i el de Ciència Política i Sociologia de la Universitat Carlos III, es destaquen vuit períodes de crisi de mortalitat la meitat dels quals estan  vinculats a guerres, tres més a epidèmies de pesta i una vuitena crisi general entre 1763-1767. La pesta va tenir alguna influència al Camp de Tarragona fins a mitjan segle xvii i des de llavors només les guerres van provocar una mortalitat alta, a excepció de la crisi del 1763. Els autors defensen, doncs, que ni els fenòmens migratoris ni la mortalitat, que són els que es consideren les claus del creixement a llarg termini, en són els responsables i avalen les interrelacions entre nupcialitat i fecunditat.

Referència bibliogràfica: Moreno-Almárcegui, A; Gonzalvo-Cirac, M; Vidal-Bonavila, J; Fàbregas-Roig, J; Sánchez-Barricarte, J.J;  Demographic reconstruction of the Camp de Tarragona area (Spain), 1547-1877 “Annales de Demographie Historique”, 2016/1 (n° 131).  DOI : 10.3917/adh.131.0171.