La poeta nordamericana Louise Glück guanya el premi Nobel de Literatura "per la seva inconfusible veu poètica que amb una bellesa austera fa universal l'existència individual"

La decisió de donar el premi Nobel de literatura d’aquest any a Louise Glück és una elecció que molts poetes han celebrat obertament. És una poeta de poetes i, sens dubte, tan bona com qualsevol poeta escrivint actualment. Una escriptora, és a dir, amb una veu única, però d’atractiu universal.

Fins el moment, Glück ha publicat 14 col·leccions de poesia, va guanyar el Premi Pulitzer el 1993 i va ser nomenada US Poet Laureate el 2003. En rebre aquell reconeixement va dir que no tenia cap interès en ampliar el seu públic, preferint un que fos “reduït, intens i apassionat”. Donades les implicacions econòmiques d’aquesta ambició modesta, actualment Glück es guanya la vida ensenyant escriptura creativa a Yale i Boston.

Què podem esperar trobar en una col·lecció de poemes de Glück? Escriu en un vers lliure molt directe, senzill i transparent, sense floritures ni ornaments. Una paraula emprada sovint sobre el seu treball és “austera”. La seva veu està en la tradició del puritanisme de Nova Anglaterra. No és puritana en la seva ideologia; no hi ha cap nerviosisme a l’hora de contemplar el plaer del cos i la sensualitat. Més aviat, em refereixo a la puresa del seu llenguatge, en el sentit que no s’ofereix res estrany; la ment busca la claredat, a través de les paraules, amb el resultat que el seu anglès sigui realment accessible per a un lector de poesia que no té l’anglès com a primera llengua.

Algunes persones han descrit la seva poesia com a confessional; tot i que parla amb un to íntim, no es tracta de la vida de l’autora. Moltes vegades un poema de Glück comença amb una activitat senzilla, com cremar fulles, un nen que mira una noia atractiva en una plaça, una mare parlant de la cuina, sovint vista a través dels ulls d’un personatge. A pesar de l’inici poc pretensiós d’un poema seu, la contemplació ininterrompudament honesta dels processos del pensament passa des d’observacions sobre les tensions cada vegada més canviants de les relacions personals i socials a una comprensió que defineix el significat del moment, il·luminat intensament, en un context d’impermanències i fugacitats. Per exemple, el poema Twilight (Crepuscle) observa amb alegria el joc de la llum sobre el món material: «coses verdes seguides de coses daurades seguides de la blancor —abstraccions de les quals surten plaers intensos, com les figues de la taula». Vegeu com es mou sense esforç de l’observació a l’abstracció i les seves delícies, fins al concret.

Però, malgrat aquest intens compromís amb el món material, la foscor és el context de tanta poesia de Glück. Ella no tem una foscor, com a aniquilació, sinó que la considera un espai acollidor, en el qual se’ns convida a contemplar la veritat última de les nostres vides. Escriu a Midnight (Mitjanit): “Hi va haver els moments pels quals vivia. /Em vaig sentir misteriosament elevat sobre el món,/de manera que l’acció va ser finalment impossible, /cosa que va fer que el pensament no només fos possible sinó sense límit”.