Josep-Maria Arauzo-Carod, catedràtic d'Economia de la URV, compareix avui a la Comissió d'Estudi sobre el Deute Històric de l'Estat amb Catalunya del Parlament, on professionals i acadèmics de diversos àmbits intervenen per determinar el deute històric. En aquest article hi fa una aproximació

Ara fa uns mesos el Parlament de Catalunya va aprovar la creació d’una comissió d’estudi per tal de determinar el deute històric de l’Estat espanyol amb Catalunya. Val a dir que la mesura del deute històric és una tasca complicada i, en qualsevol cas, de difícil precisió, ja que no hi ha un acord clar sobre què és exactament el deute històric. En aquest sentit, una forma d’aproximar-se a aquest càlcul podria fer-se tot afirmant que el deute històric en sentit restringit es correspondria amb tots aquells compromisos de l’Estat espanyol no executats, mentre que en sentit ampli aquest inclouria, a més a més, el dèficit fiscal català.

En primer lloc, pel que fa al deute històric en sentit restringit, l’actual Estatut d’Autonomia inclou una disposició addicional (la tercera, per ser més exactes) que indica que “La inversió de l’Estat a Catalunya en infraestructures, exclòs el Fons de Compensació Interterritorial, s’equipararà a la participació relativa del producte interior brut de Catalunya amb relació al producte interior brut de l’Estat per un període de set anys (2007-2013). Aquestes inversions també podran utilitzar-se per a l’alliberament de peatges o la construcció d’autovies alternatives”. No és cap secret que aquesta disposició no s’ha complert i que cap govern de l’Estat ha mostrat cap intenció de complir-la, la qual cosa no deixa de sorprendre si tenim en compte que en l’actual marc legal espanyol un estatut d’autonomia té el rang de llei orgànica.

Aquest no és ni de bon tros l’únic compromís no materialitzat, ja que aquí cal incloure els incompliments continuats pel que fa a inversions no executades del Ministeri de Foment que, per exemple, suposaven el 26,3% del total d’inversions previstes a Catalunya per al període 2001-2018, una xifra que, quan destaca de debò, és quan es posa al costat de comunitats autònomes on no només s’executa tot allò que es pressuposta, sinó que fins i tot més del que s’hi pressuposta.

En segon lloc, pel que fa al deute històric en sentit ampli, les estimacions de dèficit fiscal mostren unes xifres que, en funció del mètode emprat, es mouen entre el 6% i el 8% del PIB, la qual cosa suposa entre 12.000 i 17.000 milions d’euros que deixen d’entrar a les arques públiques catalanes cada any. A més a més d’aquest dèficit, es produeix un trencament del principi d’ordinalitat, de manera que si comparem la posició relativa de les comunitats autònomes en termes de renda abans i després de la intervenció redistributiva de l’Estat (és a dir, el ranking segons renda) n’hi ha algunes, com ara Catalunya, que perden posicions de manera artificial.

Tot plegat suposa haver de competir en un món global sense uns recursos generats al país que han estat drenats cap a l’exterior, la qual cosa suposa que la competitivitat de les empreses sigui més baixa, que la dotació de serveis públics sigui més escassa i que, en síntesi, la qualitat de vida dels ciutadans se’n ressenti. Aquest és, en resum, l’efecte del deute històric de l’Estat espanyol amb Catalunya.