S'han donat a conèixer avui a la revista Science Advances i van ser trobats a Gona, al Triangle Afar d'Etiòpia, prop d'on va ser descoberta la Lucy

Un equip internacional dirigit per Sileshi Semaw, investigador del Centro Nacional de Investigación sobre la Evolución Humana (CENIEH) (Burgos, Espanya) i Michael Rogers de la Southern Connecticut State University (Connecticut, EEUU), amb el qual hi participa des de l’any 2013 Isabel Càceres, investigadora de la URV (Universitat Rovira i Virgili) i de l’IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social), ha presentat avui a la revista Science Advances dos cranis d’Homo erectus, tots dos trobats a Gona (Etiòpia). Aquesta localitat es troba al Triangle Afar, adjacent a les famoses àrees d’estudi de Middle Awash i Hadar, on es van trobar els famosos esquelets “Ardi” i “Lucy”, respectivament.

Un dels cranis que ara s’han donat a conèixer està gairebé complet, s’ha datat en 1.5 milions d’anys i s’ha recuperat a Dana Aoule North (DAN5). L’altre s’ha conservat parcialment, té al voltant d’1,2 milions d’anys d’antiguitat i s’ha localitzat a Busidima North (BSN12).

DAN5 té el volum endocranial (590 cc.) més petit documentat en un H. erectus a l’Àfrica. Aquest crani és gràcil i té certa similitud amb els petits individus descoberts a Dmanisi (Geòrgia). El crani parcial BSN12, en canvi, és robust i gran (800-900 cc.) i és semblant a l’OH9 d’Olduvai Gorge. La petita mida del crani DAN5 suggereix que podria pertànyer a una femella i, per tant, que H. erectus probablement era una espècie sexualment dimòrfica.

Tots dos cranis van aparèixer associats a conjunts d’eines de pedra simples de tipus Olduvaià (Mode 1) i a altres més complexes pertanyents a l’axelià (Mode 2). Així, en lloc de trobar només els grans bifaços o pics esperats (eines típiques d’Homo erectus), l’equip de Gona va localitzar associades altres eines i nuclis menys complexos pertanyents a l’Olduvaià. Això suggereix que l’Homo erectus tenia un grau de plasticitat cultural i conductual que encara no s’ha entès completament.

Aquests hominins vivien molt a prop de rius, en entorns amb boscos de ribera adjacents a hàbitats oberts. El baix valor dels isòtops estables de δ¹³C de l’individu DAN5 (molar dret) és consistent amb una dieta dominada per plantes C3 (arbres i arbustos, i /o animals que van menjar aliments procedents d’aquest tipus plantes) o, alternativament, d’ampli espectre omnívor.

Isabel Cáceres s’ha encarregat de la tafonomia de les restes procedents dels jaciments on han aparegut els dos cranis, és a dir, de l’estudi de les modificacions superficials que presenten els fòssils. En BSN12 no es van identificar evidències antròpiques, en canvi, al DAN5 sí que es va constatar l’ús de les eines lítiques, tant per descarnar com per accedir a la medul·la d’animals de diferent mida, la qual cosa implica que H. erectus va consumir mamífers grans, mitjans i petits, encara que no s’ha pogut establir si van ser obtinguts mitjançant la caça.

En conclusió, DAN5 i BSN12 a Gona es troben entre els primers exemples d’Homo erectus associats a conjunts lítics Olduvaià i Axelià. Les investigacions desenvolupades en aquests jaciments han demostrat que la tecnologia Olduvaiana va persistir molt més temps després de la invenció de l’Axelià, cosa que és un indicatiu de la flexibilitat conductual particular i de la complexitat cultural d’Homo erectus.