L’eclipsi solar total del 12 d’agost de 2026 és un fenomen excepcional, i la URV l’ha convertit en una oportunitat per fer divulgació científica i explicar-lo amb una mirada transversal que connecta disciplines i maneres d’entendre el món

Fa més d’un segle que no passa. L’últim eclipsi total visible des de Catalunya va ser el 1905, i el 12 d’agost de 2026 tornarà a succeir. A partir de les 19.35 hores, la Lluna anirà tapant el Sol progressivament fins que, cap a les 20.29 h, el disc solar quedarà completament ocult durant aproximadament un minut i mig. En aquell breu interval es farà de nit en ple vespre, la temperatura baixarà lleugerament, Venus serà visible a ull nu i la corona solar —la capa exterior de l’atmosfera del sol, normalment invisible— emergirà espectacular al voltant del disc negre. L’eclipsi recorrerà la península d’oest a est i s’apagarà just en arribar al sud de Catalunya i al nord del País Valencià: el Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre seran dels darrers llocs on es podrà veure en la seva forma total. La resta del planeta el veurà parcial, o no el veurà. Però hi ha un advertiment important: el Sol estarà només a cinc graus sobre l’horitzó —l’equivalent a tres dits estirant el braç—, de manera que qualsevol obstacle, un edifici, uns arbres o una muntanya llunyana, pot fer perdre el moment. Cal triar el lloc d’observació amb antelació i amb l’horitzó oest completament lliure.

La Universitat Rovira i Virgili ha fet de l’eclipsi una oportunitat de divulgació sense precedents. Des de principis d’any s’han impulsat les activitats del programa “Eclipsa’t de Ciència” de la Unitat de Comunicació i Divulgació de la Ciència (ComCiència) amb la participació del Campus Extens de la Universitat, des d’on s’han organitzat desenes d’activitats arreu del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre: xerrades, tallers, vídeos divulgatius, materials didàctics i sessions d’observació que han portat el coneixement científic a la Universitat i a la ciutadania de tot el territori. En paral·lel, investigadors i investigadores de la URV han publicat articles, han participat en cicles de conferències organitzats conjuntament amb els ajuntaments de Tarragona i Reus i han posat la seva expertesa al servei d’un territori que, per uns minuts, serà un dels punts més privilegiats del planeta. També un podcast impulsat per Comciència, que s’estrena el dimarts 14 de juliol a través de Tarragona Ràdio i que es podrà escoltar a les emissores de la Xarxa, a més de les plataformes Ivoox i Spotify, ajunta tot aquest coneixement en vuit capítols, un per disciplina.

Així, des de la física dels cossos astronòmics fins a l’impacte econòmic del turisme massiu, passant per la salut ocular, la psicologia de les emocions col·lectives, el folklore, la mitologia grega o la iconografia medieval, la URV ha demostrat que un eclipsi pot ser una font d’aprenentatge de moltes altres disciplines.

La casualitat perfecta que fa possible l’eclipsi total

Carlos García, investigador del Departament d’Enginyeria Informàtica i Matemàtiques de la URV, fa una pregunta que sembla senzilla i acaba sent vertiginosa: per quin motiu la Lluna, que és fins a 400 vegades més petita que el Sol, el tapa completament? És qüestió de perspectiva, i d’una casualitat astronòmica que fa que, vistos des de la Terra, els dos astres tinguin la mateixa grandària aparent. I és una casualitat doble, subratlla l’investigador, perquè no tan sols es dona en l’espai sinó també en el temps: la Lluna s’allunya de la Terra molt gradualment. En el futur, la Lluna estarà massa lluny i ja només podrem veure eclipsis anulars, amb un anell de llum solar visible al voltant del disc lunar.

De fet, la casualitat és tan gran que la lleugera excentricitat de l’òrbita el·líptica de la Lluna és suficient per determinar si un eclipsi serà total o anular: quan la Lluna és a la part més propera de la seva òrbita és prou gran per tapar completament el Sol; quan és a la part més llunyana queda una mica petita i no el tapa del tot. A això “s’hi afegeix que el pla de l’òrbita de la lluna no coincideix exactament amb el pla en què la Terra orbita el Sol, de manera que la majoria de mesos veiem la Lluna passar per sobre o per sota del Sol sense produir cap eclipsi”.

Només quan la Lluna creua el pla de l’òrbita de la Terra entre el nostre planeta i el Sol, els tres cossos s’alineen perfectament i projecta la seva ombra, diminuta, sobre la superfície terrestre tenim un eclipsi total. El 12 d’agost, explica García, totes aquestes condicions es donaran alhora, i l’ombra de la Lluna, d’uns cent noranta quilòmetres d’amplada, passarà per sobre de les comarques del sud de Catalunya deixant-hi uns escassos noranta segons de totalitat en aquells llocs on més estona es veurà. En aquell minut i mig serà possible veure a ull nu la corona solar, la capa exterior de l’atmosfera del Sol, normalment invisible per culpa de la seva pròpia lluminositat i que durant la totalitat emergeix, espectacular, al voltant del disc negre.

De l’ombra de la Lluna als planetes d’altres estrelles

Aquesta coincidència gairebé impossible —de mides, distàncies i temps— és la primera porta d’entrada a l’eclipsi. A partir d’aquí, el també físic Manel Sanromà recorda que, tot i que el mecanisme físic d’un eclipsi és relativament senzill, el que impressiona és la seva brutalitat. L’ombra avança a prop de tres mil quilòmetres per hora, i transforma el migdia en nit amb una violència visual que desconcerta fins i tot qui sap exactament el que està passant.

Però la part que Sanromà, professor ad honorem a la URV, troba més vertiginosa va molt més enllà de la Terra i la Lluna, i molt més enllà del sistema solar. El mateix principi físic dels eclipsis ha permès als telescopis espacials detectar planetes en altres estrelles. Com? Quan un planeta, seguint la seva òrbita, se situa entre la seva estrella i nosaltres, n’oculta una part diminuta. Des de la Terra percebem com la seva brillantor disminueix una fracció minúscula però mesurable: el telescopi espacial Kepler —operatiu entre el 2009 i el 2018— era capaç de detectar l’equivalent a apagar una sola bombeta en una ciutat de cent mil llums. Gràcies a aquesta tècnica, avui es calcula que el nombre de planetes a l’univers és cent mil vegades superior al nombre de grans de sorra a totes les platges de la Terra. Sanromà conclou que l’eclipsi del 12 d’agost no és tan sols un espectacle local sinó el mateix fenomen que ha canviat per sempre la nostra comprensió del cosmos.

Reordenació cognitiva, instint social i evolució

Però si bé la física ens diu què passa, no explica del tot què ens passa. Urbano Lorenzo, catedràtic en Ciències del Comportament de la URV, explica que la resposta emocional que provoca un eclipsi total té, des de la psicologia, una primera explicació purament cognitiva. Quan el cel s’apaga en qüestió de segons —i no en els setanta o noranta minuts d’un capvespre habitual— el cervell rep una informació que no quadra amb cap experiència prèvia emmagatzemada. La part frontal, que s’encarrega del raonament i de la parla, queda momentàniament ocupada reordenant l’esquema del món: el cel és blau, sempre ha sigut blau, i de sobte no ho és. L’investigador del Departament de Psicologia explica que aquesta reordenació cognitiva és el que explica el comportament aparentment descoordinat de molts espectadors durant la fase de totalitat i al qual la psicologia ha donat el nom de fascinació profunda.

Però Lorenzo va més enllà i apunta dues capes addicionals en la resposta emocional. La primera és social: davant d’un fenomen que desborda la nostra capacitat de control, “les persones tendeixen a sentir-se petites i a despertar tendències prosocials”. La segona és evolutiva: les persones capaces d’emocionar-se davant de fenòmens naturals extraordinaris tendeixen a ser més sensibles i més hàbils per adaptar-se a noves situacions. Aquestes característiques, segons l’investigador, feien més probable que una parella pogués cuidar de la seva descendència en un context evolutiu, de selecció natural. D’alguna manera, conclou Lorenzo, “estem seleccionats evolutivament per ser sensibles a aquest tipus de fenòmens”.

L’investigador apunta també que hem d’estar preparats per gestionar la frustració que pot provocar no veure l’eclipsi, ja sigui per raons climatològiques o a causa d’altres imprevistos: “Haurem de ser resilients i pensar que tenim una nova oportunitat per veure’n un altre l’any vinent, si viatgem al sud de l’Estat espanyol o, millor encara, si ho fem al nord de l’Àfrica”.

La retina no fa mal quan es crema, i és un problema

La fascinació pels eclipsis, però, té una cara perillosa: l’impuls de mirar pot entrar en conflicte amb la necessitat de protegir-se. I en el cas d’un eclipsi, aquesta tensió té conseqüències molt reals per a la salut visual. Pere Romero ha estat escollit per l’Associació Catalana d’Oftalmologia com a portaveu per parlar de la seguretat ocular durant l’eclipsi. L’investigador de la URV i cap del servei d’Oftalmologia de l’Hospital Sant Joan de Reus explica que el dany ocular per eclipsi no fa mal en el moment que es produeix —la màcula, la zona central de la retina on es concentra tota la visió de detall, no té receptors de dolor— i que els símptomes apareixen entre dues i sis hores després: una taca fosca al centre del camp visual que afecta els dos ulls alhora. No hi ha tractament. L’única opció és esperar, i “en el 90% dels casos la visió es recupera parcialment en el primer mes, però hi ha casos que triguen fins a sis mesos i casos que no es recuperen del tot”. Romero ho il·lustra amb un pacient de noranta anys que va atendre fa poc: tenia una lesió a la retina que datava d’un eclipsi parcial que havia mirat sense protecció als setze anys. Setanta-quatre anys de lesió silenciosa.

El que crema la retina no és la llum visible sinó la radiació ultraviolada i, sobretot, la llum blava d’alta energia, que penetren fins als fotoreceptors de la fòvea —una zona d’uns dos mil·límetres de diàmetre al centre de la retina— i hi provoquen una cremada fotoquímica irreversible. Romero insisteix en dos errors habituals: creure que els núvols protegeixen (no ho fan, els ultraviolats travessen la nuvolositat sense problemes) i pensar que mirar-ho només un moment no fa res.

La solució és ben senzilla, i passa per la prevenció: utilitzar ulleres de protecció. Les ulleres homologades per a l’observació solar han de portar la certificació ISO 12312-2 i filtrar el 99,99% de la llum: amb elles posades, el sol s’ha de veure petit i amb poca lluminositat. Romero afegeix un avís específic per a l’eclipsi anular que es produirà dos anys després del total: en aquell cas l’anell solar sempre és visible i les ulleres no es poden treure en cap moment, a diferència del total, que durant la fase de totalitat completa sí que és segur d’observar a ull nu. La regla és senzilla, segons Romero: “Ulleres posades sempre que el sol no estigui completament tapat, i atenció als nens, que tendeixen a treure-se-les sense adonar-se del perill.”

Un minut i mig que el sector turístic ha d’aprofitar

Mentre milions d’ulls miraran el cel amb precaució, a terra s’activarà una altra dimensió del fenomen: la mobilitat, el turisme i l’impacte econòmic d’un esdeveniment irrepetible. Josep Maria Arauzo, catedràtic d’Economia, adverteix d’entrada que els economistes solen ser molt millors fent prediccions del passat que del futur. Però en el cas dels eclipsis hi ha prou experiències prèvies —sobretot als Estats Units— per dibuixar escenaris raonables.

El primer que subratlla és que l’impacte serà profundament asimètric: la franja de totalitat talla el país en diagonal pel Camp de Tarragona, les Terres de l’Ebre i el Segrià, i fora d’aquesta franja el fenomen econòmic gairebé no existirà. Dins, en canvi, hi haurà un boom de demanda turística concentrat en molt poc temps, amb un perfil de visitant que l’investigador del Departament d’Economia descriu com relativament culte i amb capacitat de despesa: no el turisme de sol i platja habitual, sinó gent que ha planificat el desplaçament específicament per veure l’eclipsi. El problema és que tot això passa en plena temporada alta, quan els hotels ja estan gairebé plens, cosa que limita la capacitat d’absorció de nova demanda.

La mobilitat és, per a Arauzo, el repte més seriós. L’afluència pot ser esglaonada —hi ha qui arribarà uns dies abans—, però la sortida serà massiva i simultània, com quan s’acaba un gran partit de futbol. Les administracions hauran de tancar accessos a punts d’observació amb aforament limitat, gestionar serveis sanitaris i d’emergències, i preveure els riscos d’incendi forestal que comporta concentrar milers de persones en entorns naturals al mes d’agost. Arauzo afegeix una variable que poques previsions contemplen: si aquell dia hi ha tempesta —cosa no inusual a la primera quinzena d’agost—, l’impacte econòmic pot esvair-se en qüestió d’hores.

Però més enllà del 12 d’agost, l’economista veu en l’eclipsi una oportunitat estratègica per a una franja interior del país que el turisme ha ignorat sistemàticament: si els territoris són capaços de convertir el minut i mig de totalitat en una experiència més àmplia —cultural, astronòmica, gastronòmica—, el fenomen pot deixar una petjada molt més duradora.

El Sol devorat: dels mites a la primera explicació racional

Molt abans que es convertissin en objecte d’estudi científic —o en una oportunitat turística— els eclipsis ja havien deixat una empremta profunda en la manera com les cultures interpreten el món. Jesús Carruesco, investigador del Departament de Filologia Catalana, parteix d’una constatació que troba fascinant: cultures que mai no han tingut contacte entre si han generat, davant d’un eclipsi, respostes sorprenentment similars. A l’Índia vèdica, a la mitologia nòrdica, a la tradició xinesa i a les cultures indonèsies, el tema mític recurrent és el d’un ésser maligne —un gos, un drac, un dimoni, un cap tallat— que devora el Sol.

A la mitologia hindú, el cap del dimoni Rahu, decapitat per Visnu quan intentava robar l’elixir de la immortalitat, vaga eternament perseguint el Sol i la Lluna i de tant en tant se’ls empassa; com que és només un cap sense cos, la llum torna a sortir per l’altra banda. A l’escandinava, dos llops celestials persegueixen el Sol i la Lluna, i el dia que aconsegueixin atrapar-los definitivament serà el final del món. En tots els casos, l’eclipsi és un moment de perill còsmic que pot ser definitiu, i la reacció humana és el ritual: crits, sorolls, fletxes llançades al cel per espantar la bèstia. I, com que invariablement el Sol torna a brillar, el ritual sembla funcionar.

El que Carruesco troba especialment significatiu és el moment en què Grècia trenca aquest patró. Al segle V abans de Crist, el filòsof Anaxàgores va declarar a Atenes que el Sol i la Lluna no eren déus sinó roques gegants, una d’elles incandescent, i que un eclipsi no era res més que un d’aquests cossos ocultant l’altre. L’afirmació li va costar un procés per impietat, però va obrir la porta a una astronomia capaç de predir els eclipsis amb antelació —ja s’havia detectat que es repetien en cicles de 223 mesos— que va culminar en el mecanisme d’Anticitera, un artefacte recuperat del fons del mar a principis del segle XX i que ha resultat ser el primer computador analògic de la història: un enginy mecànic de bronze capaç de calcular amb precisió les posicions del sol, la lluna i els planetes i, per tant, de predir els eclipsis. Carruesco veu en aquest salt —del mite a la predicció matemàtica— la primera gran revolució intel·lectual de la humanitat.

Por, poder i cultura

Aquesta transició del mite a la raó no va ser homogènia ni va esborrar del tot les lectures populars del fenomen, que han continuat convivint amb la ciència en contextos locals concrets. Emili Samper, també investigador del Departament de Filologia Catalana, parla des del que li és propi: la cultura popular catalana. I la primera constatació és una absència significativa. A diferència d’altres tradicions, la cultura catalana no ha generat grans mites ni llegendes per explicar els eclipsis. El que sí conserva és un conjunt ric de creences, supersticions i observacions que mostren com les comunitats pageses han viscut el fenomen al llarg dels segles: sempre com quelcom negatiu, sempre com un trencament de l’ordre natural que anuncia conseqüències.

Al refranyer, el principi és clar —”Senyals al cel, treballs a la terra”— i una parèmia del Vènet ho concreta encara més: “L’eclipsi, sia de Sol o de Lluna, fred porta i mai bona fortuna”. Les gallines tornaven al corral i deixaven de pondre, les plantes medicinals perdien la seva virtut, el pa no pujava, el vi es feia malbé. Joan Amades, el gran folklorista català, va recollir també la creença molt estesa que si una dona embarassada es tocava la panxa durant un eclipsi, l’infant podia néixer amb una taca o una marca corporal. Samper subratlla que totes aquestes creences comparteixen la mateixa lògica de fons: quan s’oculta el Sol, queden alterades les propietats naturals de les coses.

Samper reflexiona també sobre l’ús dels eclipsis en la ficció i la literatura, i pren d’exemple un microconte de l’escriptor guatemalenc Augusto Monterroso per sostenir una tesi particular. En el relat, un frare espanyol perdut a Amèrica és a punt de ser sacrificat per un grup d’indígenes i, recordant que aquell dia hi ha d’haver un eclipsi total, els amenaça amb fer enfosquir el sol si el maten. Els indígenes l’escolten en silenci, el sol s’enfosqueix… i el maten igualment. El que passa, però, és que els astrònoms maies ja coneixien la naturalesa cíclica dels eclipsis i havien predit aquella data feia molt de temps. El conte capgira el tòpic del coneixement com a eina de poder: la capacitat de predir un eclipsi —que en la cultura occidental s’ha presentat sovint com l’argument que salva l’home il·lustrat davant del “primitiu ignorant”, des de Mark Twain fins a Tintín— resulta que era un saber integrat en cultures independents d’arreu del món.

De la crucifixió al dòlar: l’eclipsi com a metàfora en l’art

Aquest diàleg entre coneixement, creença i poder també ha deixat una empremta profunda en l’art occidental. Al llarg dels segles, pintors i artistes han representat els eclipsis tant com a fenòmens astronòmics reals com a símbols carregats de significat religiós, polític o social.

La investigadora del Departament d’Història i Història de l’Art Licia Buttà proposa un recorregut per aquesta evolució iconogràfica. El punt de partida és el Sacramentari de Metz, un manuscrit del segle XI que planteja una qüestió fonamental: com es podia representar un fenomen astronòmic en una època en què encara no es concebia el moviment real dels astres? La resposta medieval va ser l’al·legoria, és a dir, representar el fenomen a través del simbolisme.

El context teològic també era determinant: els tres evangelis sinòptics —els de Mateu, Marc i Lluc— expliquen que, durant la crucifixió de Crist, el Sol es va enfosquir durant tres hores. Durant segles, els pares de l’Església van rebutjar que aquell fenomen pogués ser un eclipsi, ja que un eclipsi és un esdeveniment natural i predictible, mentre que la mort de Crist havia de constituir un prodigi sobrenatural. No va ser fins al segle XIII, a la Universitat de París, que es va començar a acceptar la possibilitat que el fenomen descrit durant la Passió hagués estat un eclipsi real. Aquell canvi va obrir la porta a una nova iconografia, en què ciència i fe convivien en una mateixa imatge.

A partir d’aquí, Buttà mostra com diversos artistes van incorporar eclipsis reals o simbòlics a les seves obres. Rafael probablement es va inspirar en l’eclipsi del 8 de juny de 1511 per pintar la trobada d’Isaac i Rebeca, mentre que Rubens va situar un eclipsi en formació al cel de La deposició de la creu per accentuar el dramatisme de la mort de Crist. Ja al segle XIX, els pintors romàntics van convertir l’eclipsi en un recurs lumínic dins de grans paisatges, mentre que els simbolistes el van utilitzar per explorar els efectes de la llum nocturna sobre les multituds.

El recorregut culmina amb dues obres del segle XX que exemplifiquen nous usos del fenomen. En una pintura de Georg Grosz de 1926, ambientada a la República de Weimar, polítics sense cap escolten el discurs d’un demagog mentre un ruc, símbol de la població, s’empassa diaris i notícies falses. L’eclipsi que enfosqueix el cel no el provoca la Lluna, sinó un dòlar: una metàfora del poder econòmic. En canvi, Roy Lichtenstein converteix l’eclipsi en una icona pop, abstracta i accessible.

De la por medieval a la crítica política, passant per la religió i la ciència, l’eclipsi ha estat molt més que un fenomen astronòmic: s’ha utilitzat com un símbol capaç de reflectir les inquietuds de cada època.