Així es constata en un article publicat a la revista Quaternary Science Reviews i en el qual hi ha participat l’IPHES i la URV

Els carnívors salvatges sempre ens han provocat sentiments confrontats. Les visites als llocs on ells habiten ens causen respecte i, fins i tot, una certa temor davant la possibilitat de sofrir un sobtat atac. No obstant, ens agrada contemplar-los des d’un entorn segur, com pot ser darrera la pantalla d’un televisor, i que algú ens expliqui quins són els seus costums i quines son les seves preses més comuns. Però el seu comportament actual no és quelcom estàtic, sinó que, com en el cas de tots els animals, és el producte d’un llarg procés evolutiu que el va anar modelant poc a poc com un dels principals mecanismes per adaptar-se a un entorn en constant canvi. I com sempre, aquelles espècies que no van aconseguir implementar les transformacions adequades, es van extingir. Aquest és el cas de l’ós de les cavernes, un dels animals més majestuosos i emblemàtics de la Prehistòria que va viure a Euràsia entre fa 150.000 i 12.000 anys.

Ara, un estudi publicat a la revista Quaternary Science Reviews, i realitzat conjuntament entre investigadors de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES),  la Universitat Rovira i Virgili (URV), el Centre Nacional d’Investigació sobre l’Evolució Humana (CENIEH), la Universitat d’Alcalá de Henares i la Universitat Complutense de Madrid, aporta noves dades sobre el comportament d’aquests animals. El treball tracta de comparar les dades arqueològiques relacionades amb els óssos de les cavernes (Ursus spelaeus) amb les procedents de tota una sèrie d’observacions naturalístiques fetes al Pirineu amb els óssos bruns (Ursus arctos). “Tot i que són dues espècies diferents, hem observat algunes pautes en el consum de les seves preses que es repeteixen sistemàticament” explica la doctora Ruth Blasco, investigadora del CENIEH. “Quan devoren els cadàvers d’altres animals, els óssos bruns fan servir les urpes davanteres com si fossin mans, flexionant i pressionant la caixa toràcica fins a trencar les costelles i les vèrtebres i així accedir al seu menjar preferit, que són les vísceres”, afegeix. La investigadora comenta què “les fractures resultants es coneixen amb el nom de peeling i es caracteritzen per tenir les vores completament esfilagarsades, molt semblants a les que es produeixen quan trenquem la branca d’un arbre”.

La Dra. Maite Arilla, de l’IPHES, explica: “Fins a l’aparició d’aquest treball, es considerava que el peeling solament es podia fer amb les mans i doblegant les costelles fins trencar-les. Per tant, sempre que es trobava en un jaciment s’atribuïa a l’activitat humana. Ara, gràcies a les observacions que hem estat fent durant més de deu anys al Pirineu, hem vist que els óssos no solament són capaços de produir aquest tipus de fractures, sinó que ho fan amb una gran assiduïtat. Per tant, hi ha molts conjunts arqueològics que hauran de ser revisats, sobretot aquells on hi ha una alternança clara entre les ocupacions humanes i les d’aquests animals”.

Els resultats d’aquestes observacions actualístiques han estat aplicats al Nivell 4 de la Cova del Toll de Moià (Barcelona), datat en més de 50.000 anys d’antiguitat. Aquesta cavitat es coneguda per contenir una de les col·leccions d’ós de les cavernes més important de la Península Ibèrica. Era, per tant, un lloc d’hivernació i, com en altres indrets similars, un espai on s’acumulaven els cadàvers d’aquells individus que no van ser capaços de superar la letargia. “Aquests quedaven exposats a l’acció dels carronyaires” explica Jordi Rosell, investigador de la URV adscrit a l’IPHES. “Hem vist que la majoria dels óssos presenten mossegades de hienes i altres carnívors menors”, comenta Ruth Blasco. “No obstant, les alarmes van saltar quan vam començar a observar un índex molt elevat de costelles i vèrtebres amb fractures de peeling”, diu la investigadora.

Jordi Rosell hi afegeix: “S’ha de tenir en compte què, entre els consumidors d’aquests cadàvers també hi havia els neandertals. En aquest nivell hem trobat algunes eines disperses d’aquests homínids que hem pogut associar a les marques de tall que hem vist sobre els ossos dels óssos, sobretot a les costelles. Si no haguéssim tingut tot el treball previ fet amb els óssos del Pirineu, aquestes tipus de fractures haurien estat assignades als neandertals. No obstant, una comparació estadística entre les característiques del peeling fet pels óssos del Pirineu i el que s’ha observat als campaments dels Khoikhoi, un grup de de pastors de Namíbia, ens permet situar als óssos de les cavernes com els principals responsables d’aquestes fractures a la Cova del Toll”. “Es tracta d’una evidència més dels hàbits caníbals d’aquesta espècie” assenyala Maite Arilla.

“Això ens obre múltiples finestres per interpretar el comportament d’aquesta espècie”, assegura Jordi Rosell. “Per una banda, confirma la tolerància d’aquests óssos a hibernar amb més individus, es a dir, en grup, de manera que els qui es despertaven podien accedir immediatament als cadàvers dels que morien. Però, per altra banda, i on haurem de posar el focus els propers anys, és en el paper desenvolupat pels neandertals en aquests conjunts. Amb aquest estudi hem pogut veure que els óssos eren, per aquests homínids, un menjar potencial. No estem en condicions, encara, de dir si els grups humans que vivien al voltant de la Cova del Toll actuaven solament com a carronyaires o eren capaços de caçar-los i amb quina freqüència. Solament amb més estudis com l’aquí presentat aconseguirem donar resposta a aquest interrogant”.

Referencia

Blasco, R., Arilla, M., Domínguez-Rodrigo, M., Andrés, M., Ramírez-Pedraza, I., Rufà, A., Rivals, F., Rosell, J., 2020. Who peeled the bones? An actualistic and taphonomic study of axial elements from the Toll Cave Level 4, Barcelona, Spain. Quaternary Science Reviews 250, 106661.