Una de les conclusions és que s'ha de continuar estudiant què va passar amb el conjunt d'exiliats anònims, en particular les dones, que van arribar a aquest país

El Seminari Exilis catalans contemporanis, dedicat a l’exili republicà i organitzat pel grup de recerca ISOCAC (Ideologies i Societat a la Catalunya Contemporània) els dies 5 i 6 d’octubre al campus Catalunya, va acabar amb una taula rodona formada per cinc investigadors, de la URV i del Colegio de Jalisco de Mèxic.

Una de les conclusions dels participants va ser que es coneix el destí de les elits exiliades més ben preparades que van arribar a Mèxic però no el de les persones anònimes, que no tenen documentada la seva peripècia. Els propers estudis sobre l’exili del 1939 hauran de fer més història des de baix i hauran de versar sobre particularment les dones, les exiliades, que ara es coneixen simplement com a esposes dels exiliats. Alguns dels exiliats van poden seguir desenvolupant una carrera professional amb èxit en molts casos a Mèxic, en contraposició als que es van quedar a l’Estat, que podien ser depurats. Els intel·lectuals o les persones amb un ofici se’n van sortir i Mèxic es va beneficiar, doncs, del talent humà dels republicans catalans i espanyols, que van trobar un país ja força avançat. Però persones sense recursos o especialització no van tenir una vida fàcil. Mèxic va ser el país que més republicans espanyols i catalans va acollir, més que la resta de països americans junts, incloent els Estats Units. La Generalitat va atorgar la medalla d’or de l’entitat al poble de Mèxic, en agraïment pel seu ajut.

Al llarg del seminari van intervenir investigadors mexicans, procedents de la institució d’investigació i postgrau Colegio de Jalisco (Zapopan, estat de Jalisco) i catalans. Salomó Marquès (UdG) va parlar dels mestres, el col·lectiu més castigat i perseguit per la dictadura franquista, atesa llur relació amb els corrents pedagògics més avançats, que alhora són un dels fonaments dels ideals republicans. Angélica Peregrina (Colegio mexicà de Jalisco) va fer un repàs dels estudis històrics mexicans sobre l’exili català. Algunes d’aquestes publicacions són fruit de l’intercanvi amb el grup ISOCAC.

Josep M. Murià, també del Colegio de Jalisco i fill d’un català republicà exiliat a Mèxic, va parlar de l’ajut mexicà a la República i als republicans. Mèxic no reconeix mai el règim de Franco, i aporta un detall poc conegut: Manuel Azaña, segon i darrer president de la República, mor a Montauban, França, però ho fa en territori consular mexicà. Ricard Ibarra, membre d’Arxivers sense Fronteres, va desenvolupar el tema de la tasca d’adequació d’arxius estrangers en mal estat i de la digitalització dels seus fons, en part consultables a l’Arxiu Nacional de Catalunya (St. Cugat del Vallès). Les seves actuacions s’han centrat en els fons dels casals catalans i han tingut lloc principalment a Montevideo (Uruguay) i La Habana (Cuba).

Gemma Domènech (ICRP-UdG) va parlar de l’arquitectura. Els corrents avançats i anhels renovadors toquen a la seva fi amb la implantació de la dictadura de Franco i els arquitectes que els havien seguit són perseguits. Molts, naturalment, marxen a l’exili, en bona part cap a Mèxic. Es tracta de l’anomenada arquitectura racionalista, contrària a l’academicisme que torna a imperar amb el règim de Franco. Josep M. Figueres (UAB) es va centrar en l’oratori El Pessebre, de Pau Casals, l’exiliat republicà català més conegut, el que més apareix a les publicacions d’exili i, en conseqüència, un símbol. És una obra musical de gran envergadura i la peça musical més representativa de l’exili català.

La presència dels investigadors mexicans a la URV es va canalitzar a través d’un conveni signat recentment entre les dues institucions, que preveu la mobilitat d’investigadors i la realització d’activitats acadèmiques conjuntes durant dos anys.  Aquesta primera activitat va comptar amb el finançament de la Fundació Privada Mútua Catalana i la col·laboració del Departament d’Història i Història de l’Art i de la URV.