L’antropòleg social i professor de la URV Jordi Moreras apunta que s’haurà de fer front a la nova realitat de no poder seguir els ritus funeraris pel coronavirus. Planteja, a més, la situació dels difunts estrangers que no poden ser repatriats pel tancament de les fronteres

Ni vetlles, ni cerimònies, ni abraçades de consol. L’excepcionalitat de la situació impossibilita temporalment els rituals funeraris convencionals, el comiat compartit. “Quan una cosa es tanca massa de pressa, quan tothom no pot fer un bon comiat dels difunts, queden ferides que no cicatritzen bé” explica l’antropòleg social i professor de la Universitat Rovira i Virgili Jordi Moreras. Uns ritus funeraris dels que ens hem dotat per assimilar la mort d’un ésser proper i, és per això que caldrà imaginar noves formes per a concloure aquest procés, una vegada el confinament arribi al punt i final.

Moreras estudia les situacions en les que es produeix un el dol diferit. És a dir, situacions en les quals se celebren rituals funeraris sense el cos, degut a diferents circumstàncies (morts de guerra, accidents o desapareguts al mar o la muntanya) o perquè els cossos dels difunts volen ser repatriats al seu país d’origen  i no tota la família podrà acomiadar-se’n. Ara, però, és el revés: el cos hi és present però els familiars i amics no hi poden ser pel darrer acte de comiat, ja que només n’hi poden anar uns quants sempre que no estiguin afectats per la COVID-19.

“Ens hem acostumat a entendre el comiat com un acte emotiu i social, en què és important que el difunt estigui acompanyat de les persones que en vida el van conèixer” explica Moreras. Ara tot això ha canviat i el moment actual “el brutal distanciament genera més dolor als familiars”. Sense poder el ritual socialment establert: primer la vetlla, després, el record del difunt davant del seu cos -amb cerimònia religiosa o laica-, l’escalf dels amics i coneguts, les abraçades de la sortida i, finalment, l’acompanyament del cos del difunt per ser inhumat o incinerat, “el dol no troba sortida, no és compartit i no és superat”, apunta.

Tot això afecta el tractament dels comiats que estava estandarditzat per les empreses funeràries. “És per això que suggerim que es comenci a treballar en les formes en què caldrà reprendre aquests comiats de forma diferida, tornant al centre a la persona finada, que es va quedar a mig camí del merescut comiat social”, apunta Moreras. Reconstruir aquestes cerimònies socials ha de servir, considera, per tancar el dol d’aquestes famílies. L’antropòleg creu que aquesta situació pot fer replantejar també com s’han definit fins ara  els serveis funeraris a partir d’ara.

Junt amb altres investigadors, segueixen el que fan aquests dies els cementiris i les empreses funeràries per veure com fan front a la nova realitat i per suggerir propostes per quan es torni a recuperar la normalitat . “Volem veure si podem aportar noves idees en relació a la situació que estem vivint i com, de forma diferida, s’hauran resoldre aquests comiats interromputs”,  així com incidir en la idea de reivindicar que els cementiris i les empreses funeràries fan un servei essencial a la societat.

Repatriacions prohibides

La crisi del coronavirus té una altra derivada en els enterraments. Moreras fa més de quinze anys que es dedica a estudiar de la gestió de la mort entre els col·lectius musulmans de Catalunya. Es calcula que hi ha prop del 90% de marroquins i un 80% de senegalesos que expressen la seva darrera voluntat de ser repatriats a la seva regió d’origen. L’actual tancament de les fronteres planteja un problema. Aquests difunts, siguin per coronavirus o no, s’han de quedar aquí “i s’hauran de buscar alternatives als quatre cementiris catalans que tenen espais adequats per a aquests enterraments”.

A Catalunya, on viuen una tercera part dels marroquins de l’Estat espanyol, només hi ha quatre parcel·les adaptades a Barcelona (cementiri de Collserola) –el més gran-, Manresa, Calonge i Sant Feliu de Guíxols. Ara ja s’han adonat que si la pandèmia dura els farà falta espai “un fet que evidencia que a Catalunya no hi ha espais funeraris per a determinades tradicions religioses i d’acord amb les seves singularitats, tot i que així ho recomanen diferents documents elaborats per la Generalitat de Catalunya”.

L’antropòleg diu que hauria estat millor tractar d’habilitar espais dignes per a la diversitat religiosa en altres situacions: “No hauria de fer falta que ningú morís per haver de prendre la decisió d’habilitar espais per  enterrar aquestes persones segons les seves conviccions religioses i culturals”. Ara ja es treballa en la manera d’adaptar els cementiris a les realitats pròpies de la societat actual.