L'informe de la Càtedra d’Economia Local i Regional constata la pèrdua del 5,6% de la població als municipis de menys de 5.000 habitants i proposa més coordinació de les administracions per afavorir l'activitat econòmica

Les Terres de l’Ebre es troben entre l’estancament i la regressió demogràfica, i això deriva, entre altres aspectes, en un problema econòmic. Així ho constata un informe de la Càtedra d’Economia Local i Regional de la URV (CELiR), presentat aquest matí al campus Terres de l’Ebre i que porta per títol El despoblament rural a les Terres de l’Ebre: un assumpte de política econòmica territorial. L’estudi, elaborat per Josep Maria Piñol i Juan Antonio Duro, recorda, citant dades de l’IDESCAT, que el territori ha perdut, només en el període 2011-2016, un total de 10.776 residents (el 5,62% de la població) i que molts pocs municipis ebrencs s’escapen d’aquest balanç negatiu.

“En els darrers anys les Terres de l’Ebre han entrat en una nova fase poblacional regressiva, que presenta alhora una evolució comparativament desfavorable en relació a Catalunya i que retorna a una clara tendència de despoblament per a un grup ampli de municipis”, afirma l’estudi, que posa el focus en els municipis de menys de 5.000 habitants. En el cas de les Terres de l’Ebre serien 42 dels 52 existents, i 23 no arriben als 1.000.

Aquests municipis es troben en una situació, en termes demogràfics, més desfavorable que els municipis més grans i alguns d’ells com Caseres, Bot, Benifallet, Riba-roja d’Ebre o el Mas de Barberans, han estat perdent població de manera continuada des de fa dècades, un degoteig que ni tan sols va poder compensar l’arribada de població immigrant. “Les principals pèrdues es registren en petits municipis de base agrícola i en poblacions mitjanes d’estructura industrial”, detalla l’informe en referència, per exemple, a Flix. També en alguns amb elevada proporció de població estrangera, com ara Ginestar o Rasquera.

Enfront aquestes dades, l’estudi assenyala que aquest despoblament rural de les Terres de l’Ebre és “un fenomen no irreversible, però que guanya dimensió i complexitat”. I evidencia que les polítiques de desenvolupament rural aplicades els últims anys no han estat del tot efectives des del punt de vista quantitatiu. Així, l’informe destaca com a possibles mancances, la inexistència de polítiques d’Estat o supralocals que complementin l’acció de la Unió Europea, la manca de capacitat de resposta des de les administracions locals, afegida a una insuficient coordinació entre nivells administratius o la inadequació de l’oferta formativa secundària a les noves demandes.

També apunta com a intervencions poc adequades l’aplicació de polítiques agràries antigues, com per exemple determinats projectes de regadiu; la incentivació d’activitats de poca dimensió empresarial; o el mimetisme en determinades actuacions, per exemple vivers d’empreses o polígons industrials poc competitius i amb poca dotació.

Segons l’informe, la millora de l’accessibilitat i els avantatges que representa el desplegament de les noves tecnologies o l’aplicació de polítiques desiguals  per afavorir el territori no han estat suficients per aturar el fenomen del despoblament. Ni tan sols fortaleses lligades a les zones rurals, com per exemple l’entorn natural i un estil de vida més tranquil, han servit de revulsiu per corregir les dinàmiques prèvies. A més a més, s’ha fet més evident que una part significativa de la població té una percepció de manca d’expectatives de futur en els pobles i en el conjunt de l’àrea.

Com a possibles solucions per redreçar aquesta dinàmica, l’informe apunta que cal dissenyar i prioritzar projectes estratègics territorials, amb capacitat d’arrossegament; una major coordinació entre les administracions locals i les administracions superiors; afavorir dinàmiques de cooperació que puguin enfortir els subsistemes urbans ebrencs (centrats en Tortosa-Amposta i en Flix-Móra-Gandesa respectivament, i amb altres sistemes relacionats amb aquests); i sobretot donar un criteri transversal a la lluita contra el despoblament rural, com a realitat englobada en una altra més àmplia.

“Més enllà de que siguin espais atractius per viure-hi, les polítiques de redreçament han de promoure de manera preeminent que siguin espais per treballar, per produir, per generar activitat econòmica”, apunten els autors que admeten que és una situació complexa “i més si s’hi dediquen pocs recursos i els pocs que hi ha s’implementen d’una manera aïllada, sense una visió integral i multidimensional del problema”, afirmen.