L'investigador Joan Maria Thomàs ha analitzat en una recerca inèdita fins ara les lluites a l’entorn del transport i comerç d’aquest material estratègic entre els països participants al conflicte bèl·lic

Les mines de wolframi són avui espais abandonats. Milers de treballadors en van marxar fa dècades i les galeries van quedar buides i fosques. Però durant la Segona Guerra Mundial la febre del wolframi va recórrer Espanya i desenes d’instal·lacions bullien d’activitat. Joan Maria Thomàs ha investigat la guerra econòmica, política i diplomàtica que va desencadenar el comerç internacional d’aquest mineral, un recurs indispensable per a la indústria militar.

Per què s’utilitzava el wolframi?

S’utilitzava fonamentalment a nivell militar per reforçar els blindatges amb acers especials i també per fabricar puntes perforants de granades antitanc o antiblindatge en general.

Es va convertir en un material fonamental durant la Segona Guerra Mundial

En aquella època va esdevenir un material estratègic, i Alemanya, que el comprava massivament a la Xina, va haver de passar a comprar-lo a la península ibèrica perquè va ser incapaç de portar-lo d’aquell país d’Orient Llunyà arran del seu atac a la Unió Soviètica, la qual cosa va interrompre el comerç terrestre entre els dos països. El wolframi es va convertir en un recurs clau per guanyar la guerra, i Espanya, que s’havia declarat neutral, en va fer un gran negoci.

En què va consistir?

La competència entre agents de l’Eix i dels aliats per fer-se amb el màxim de wolframi disponible a Espanya va inflar una gran bombolla d’especulació, contraban, corrupció i espies, que va proporcionar importants ingressos a l’administració franquista i a alguns dels seus membres més destacats. L’interès dels alemanys pel wolframi de Portugal i d’Espanya va portar a una carrera entre aliats i alemanys per fer-se amb aquest producte. Això va conduir a una enorme febre d’or i a un augment descomunal de preus, que van augmentar més de cent vegades, la qual cosa va beneficiar les companyies propietàries de les mines i també l’Estat espanyol, que hi va imposar una forta càrrega impositiva. Els interessos industrials de connexió entre el món econòmic franquista i el món polític s’exemplifiquen molt clarament en el cas del ministre d’Indústria i Comerç, Demetrio Carceller Segura, que d’una era una de les persones encarregades de negociar aquest tipus de comerç i, de l’altra, tenia interessos particulars en la qüestió. Això segurament era conegut pel general Franco, que li permetia aquest tipus d’intervenció.

I davant d’aquesta situació els Estats Units van actuar

A principi de 1944, abans del desembarcament aliat a Normandia, l’administració americana va exigir a Franco que deixés de vendre wolframi a Alemanya i va amenaçar que deixaria d’enviar petroli a Espanya. L’ultimàtum va desencadenar desavinences dins el govern franquista. Però Roosevelt va complir l’amenaça, i després de quatre mesos sense petroli, Franco va cedir i va tallar el subministrament.

Quines conseqüències va tenir això?

Arran de la conquesta aliada de França es va tallar la comunicació física entre la península Ibèrica i l’Alemanya nazi i, per tant, es va interrompre el subministrament de wolframi. Això va influir decisivament en la desfeta de l’economia alemanya i va ser un dels factors que van contribuir a la derrota nazi. La desfeta va ser causada sobretot pels bombardejos massius, especialment en plantes industrials de producció de gasolina sintètica i altres productes, com els de siderúrgia, que utilitzaven wolframi, i també pel col·lapse de les comunicacions provocat pel domini del cel per part dels aliats.

La febre del wolframi

Ciència en 1 minut: Què és la memòria històrica?