Pep Orellana és gestor de comunitats RIS3CAT a ACC1Ó (Generalitat de Catalunya)

Pep Orellana es va llicenciar en Bioquímica per la URV l’any 2005 i va seguir amb el doctorat a la UB.

Què són les comunitats RIS3CAT i quin és el rol de vostè com a gestor?

Són un grup d’empreses i agents del sistema de R+D català que dissenyen un pla estratègic dintre d’un àmbit sectorial, tracen per on anirà el futur del sector de la salut, de l’alimentació, de l’energia, de la química i dels recursos. Cada comunitat té un pla d’actuacions, que són diferents projectes de R+D o d’investigació, i el meu rol és vetllar perquè els projectes es duguin a terme i tinguin el component d’innovació pel qual volem apostar en els pròxims anys. Són un gran volum d’empreses i agents del sistema, centres tecnològics, universitats i hospitals de Catalunya, que estan apostant molt fort pel futur del país i que tenen una visió molt global de cap a on anem.

Com és la col·laboració entre el sector públic i el privat en aquestes comunitats?

Els centres tecnològics, les universitats i les empreses col·laboren per dur a terme colze a colze aquests projectes amb una subvenció que va al 50% a risc. Gràcies a la col·laboració publicoprivada, als agents tecnològics o de R+D i a les empreses, serà molt interessant veure com es durà a terme l’explotació dels projectes i com arribaran al mercat de forma més ràpida i eficient. Això ens posa a tots al mateix punt de sortida i en marxa.

Què ha de tenir un projecte de recerca de la universitat perquè acabi convertint-se en un spin-off?

Sovint hi ha d’haver un component molt alt de tecnologia innovadora, però això ha d’anar associat a un bon model de negoci. El potencial d’èxit no només depèn d’una bona tecnologia. A vegades el mercat no l’accepta perquè no està preparat, no és el moment o no és el sector. Però el potencial de la universitat, que té els contactes i un teixit empresarial alineat, és una garantia.

Aleshores, quins són els requisits que fan que una empresa emergent sigui una empresa d’èxit?

Des del meu punt de vista, depèn de les persones que hi ha darrere de la start-up i del nombre de start-ups que hagin muntat prèviament, perquè l’experiència és un factor clau, com l’equip emprenedor. Cal que estigui compensat i que tingui empenta i passió, i que sigui capaç de decidir les coses.

I quan una empresa té tot això i va a buscar finançament, què ha de tenir en compte per trobar inversors?

Ha d’ensenyar la màquina de fer diners: jo poso un euro per un costat i per l’altre en surten dos i mig. Quan l’inversor veu això segurament és el moment de posar els diners. A mi m’agrada molt el concepte de smart money: vés a captar els inversors que no només busquin un rendiment, sinó que també tinguin la capacitat de catapultar-te, obrir mercat i accelerar el teu projecte. Tot i així, si no tens la maquineta és complicat que puguin entrar-hi inversors, però sempre hi ha excepcions. Un cop tens el model de negoci, és el moment de posar-hi tots els diners, cremar-ho tot i sortir al mercat.

Quin és el paper de l’economia col·laborativa en els projectes que comencen?

Dóna unes possibilitats enormes en projectes de tot tipus perquè bàsicament valida un prototip o un projecte. És una manera de llançar-lo al mercat per saber quina recepció tindrà: si veus que en una hora hi ha molta gent que aposta per aquell producte o servei a la plataforma de crowdfunding, doncs possiblement tindrà èxit. Possiblement, sempre s’ha de ser molt cautelós. Justament l’economia col·laborativa és obrir el family, friends and fools de tota la vida a molta més gent. Perquè avui en dia necessitem arribar a molta gent, i aquestes plataformes donen visibilitat. L’economia col·laborativa ha vingut per quedar-se, i benvinguda sigui.

Quina importància té la divulgació per als projectes de recerca?

La divulgació científica és un tema que sempre m’ha apassionat. Va ser un dels primers projectes que vaig crear, PosterClic, perquè és clau que l’investigador es posi diferents barrets: el d’investigador, el de comercial, el de divulgador. I ha de ser capaç d’explicar tot el que fa i com pot ajudar. Potser a la recerca bàsica, per això és bàsica, no se li pot veure una aplicació immediata, però l’investigador juga un paper clau a l’hora de comunicar. Ha de saber explicar el que està fent, amb rigor científic, òbviament, però de forma planera.

De què tractava aquest projecte, PosterClic, que va guanyar el premi Yuzz el 2013?

Primer vaig crear una empresa de comunicació científica que justament volia ajudar les empreses amb les xarxes socials i donar rigor científic al que s’estava comunicant. Dins d’aquesta empresa neix la idea de passar a digital els pòsters científics que es presenten en congressos per adequar-los a les noves tecnologies. Però PosterClic anava molt més enllà perquè volia ser també una xarxa social i professional, utilitzar una mica el big data del contingut d’aquests pòsters. Era una idea que sobre el paper agradava moltíssim, i el paper, ja ho diuen, ho aguanta tot. Amb PosterClic vaig guanyar un parell de premis i en un altre premi vaig ser finalista, però vaig caure en el moment de convertir la idea en un model de negoci i dur-lo al mercat, perquè no va resultar un model escalable.

Considera que les empreses que fan R+D a Catalunya aposten per la contractació de doctors?

En el meu sector, el biotec, estem vivint una bona època, hi ha molts clústers i diferents ajudes de l’administració pública, com ara el TecnioSpring, que estan donant un cop de mà a les empreses a contractar gent preparada. Crec que estem apostant, i justament també és una estratègia RIS3CAT, per crear ocupació qualificada i amb talent. A poc a poc s’està generant aquest caldo de cultiu, i no només al sector biotec. I Catalunya ho necessita: els àmbits que hem definit i l’especialització del territori necessiten aquests doctors.

Tothom que s’ho proposi pot crear una empresa?

Sóc del parer que l’emprenedor es pot fer, però això no vol dir que tothom necessiti emprendre. Ara hi ha una bombolla de l’emprenedoria. No cal ser emprenedor, sinó que es pot ser intraemprenedor, emprendre o ser innovador dintre de la mateixa empresa. Tot i així, hi ha una sèrie d’habilitats que es poden adquirir, i d’altres d’innates, que fan que una persona tingui un tarannà més de líder, més emprenedor.

De quina manera l’ha ajudat en la seva trajectòria el pas per la URV?

En aquell moment com a estudiant no n’era conscient, però, vist en perspectiva, són uns anys molt valuosos per fer contactes. Sóc molt pesat en el tema de la gestió personal i les relacions, però m’estic adonant que totes les relacions que vaig cultivar durant la universitat encara ara són generadores d’oportunitats professionals.

Connector de persones