08/09/2017 Entrevista

Anton Valero, director general de Dow Chemical Ibérica i president de la Federació Empresarial de la Indústria Química Espanyola (FEIQUE)

“El canvi climàtic marca els sectors que creixeran més els propers trenta anys”

Anton Valero va llicenciar-se en Químiques per la UB l’any 1978: “No era la URV, però per a mi és com si ho fos”.

Quina és la situació de la indústria a Espanya?

Està en una situació positiva, creixent en qualitat d’ocupació. El Ministeri d’Indústria treballa per a un pacte d’estat i per al desenvolupament d’estratègies per sectors, perquè el canvi climàtic marca quins d’aquests sectors tindran més marc de creixement en els propers vint o trenta anys. La indústria genera dos milions i mig de llocs de treball directes i cinc milions i mig més d’indirectes, la gran majoria indefinits i ben pagats, que suposen el 30% de l’ocupació a Espanya. A més, la relació entre la indústria, la universitat i els centres de recerca contribueix al desenvolupament social i tecnològic d’un país.

Reclama un impuls de la polítiques que faci arribar la indústria fins al 20% del PIB. Quines mesures cal prendre des del govern?

Tenim una indústria que, si descomptem l’energia, representa un 14% del PIB, lluny del 20% de pes relatiu de la indústria que la Comissió Europea reclama per a cada país. Per això convé que hi hagi una política valenta de promoció de la indústria, que estableixi paràmetres per dotar-la de la competitivitat equivalent a la resta de la Unió Europea. Això representa tocar diversos àmbits de la competitivitat industrial: el cost de l’energia, les compensacions pels efectes mediambientals, les infraestructures, la formació i la legislació.

Què seria el desitjable en cada àmbit?

El cost de l’energia a Espanya és el més elevat dels països industrialitzats perquè ens vam ultrapassar implantant una tecnologia primerenca com les renovables, i això té un cost de divuit mil milions d’euros, que paguem amb la tarifa elèctrica. Les activitats més intensives en energia haurien d’estar protegides d’aquestes actuacions. També hi ha un tracte diferent pel que fa a les compensacions dels efectes mediambientals, que haurien de ser equivalents entre països perquè no tothom treballa al mateix ritme en la reducció d’emissions. Per exemple, Alemanya té un fons de compensació de dos-cents milions d’euros, mentre que el d’Espanya és de sis milions. Les infraestructures al nostre país són molt bones, especialment la xarxa de carreteres, però hem d’apostar pel ferrocarril, sobretot el corredor del Mediterrani, perquè arribarà un moment en què es limitarà el trànsit per carretera a causa de les emissions de CO2. Pel que fa a la formació, a Tarragona som molt afortunats per la cultura industrial que hi ha, i la URV no té res a envejar a les millors universitats en l’àmbit de la química i l’enginyeria, igual que la formació professional, que gràcies a la formació dual és comparable a Alemanya, per exemple. Per contra, la legislació europea s’ha multiplicat per dos i mig en deu anys; no vol dir que no n’hi hagi d’haver, però és molt carregosa, cosa que fa que hagis d’ocupar molta gent en aquesta activitat.

Convergirem cap al nivell europeu?

Jo sóc optimista. Si avancem cap a una política industrial agosarada, tenim la gent, la tecnologia i les plantes per competir en una situació equivalent a la d’altres països. La humanitat seguirà creixent, hi haurà més gent que s’incorporarà a les classes mitjanes; el mercat, que és de tres trilions, creix globalment el 4,5% cada any, segons les dades que tenim a FEIQUE. És una barbaritat la quantitat d’oportunitats que es generen cada any, i se n’aprofitarà qui estigui més ben posicionat des dels punts de vista tecnològic i de costos. Si sabem desenvolupar bé la tecnologia, alineant la indústria i els centres de recerca, sóc positiu. I a Tarragona les bases hi són.

En quin punt està la transferència entre universitat i sector químic?

Va ser un dels motius que em van dur a ser president del Consell Social de la URV. No és senzill, perquè històricament les universitats i les empreses han treballat aïllades. Però la URV és una de les universitats més dinàmiques en aquest aspecte, i la creació del CTQC i l’ICIQ fa que paral·lelament es creï una cultura. També s’han establert els doctorats industrials, que alineen les activitats de l’empresa i les línies de recerca. La transferència és més necessària a la petita i mitjana empresa perquè al nostre país les pimes són massa petites i els costa iniciar l’activitat de recerca. En canvi, la universitat pot respondre a aquesta necessitat, i els centres tecnològics poden tenir-hi un paper molt important. Encara està en un estat embrionari però tenim oportunitats perquè la nostra és gent bona.

Durant la seva etapa com a president del Consell Social de la URV, quines demandes va copsar que se li feien, a la universitat?

En aquell moment vam traçar un pla estratègic, una de les línies bàsiques del qual era la promoció de transferència de tecnologia, i vam iniciar contactes molt seriosos amb organitzacions empresarials, no només de l’àmbit químic, sinó també del turístic, l’alimentació… El potencial hi és i el que cal és la voluntat per part de les dues bandes de col·laborar i de trobar un vocabulari comú en innovació entre universitat i empresa, ja que a vegades costa que la pime s’entengui amb la universitat perquè es parlen des de realitats diferents. S’hi ha de posar il·lusió i recursos.

Quins factors van ser decisius per tornar a fer competitiu el site de Dow Chemical a Tarragona amb la crisi?

Sempre s’ha de treballar des del punt de vista de la competitivitat perquè no estar ubicats en un lloc amb matèria prima barata et fa estar en una posició més dèbil. Cal innovar i aprofitar contínuament qualsevol canvi dins el mercat. De fet, la indústria en general s’ha desenvolupat els darrers anys per motius molt obvis: la caiguda del preu del cru ha sigut fonamental perquè canvia molt la competitivitat de l’empresa. D’altra banda, l’economia fa cinc anys estava aturada, sense diners per pagar res, la crisi era molt forta. Com a indústria ens hem de renovar contínuament, anar cap a productes més sofisticats i de valor afegit.

Quines són les innovacions de futur al sector químic?

Anem cap a una societat d’economia circular; per tant, hem de dissenyar productes que encaixin amb aquesta nova manera de consumir. Hem de desenvolupar materials més lleugers, possibilitar la mobilitat sostenible. És engrescador perquè està tot per fer.

Quines conseqüències ha tingut la fusió de Dow Chemical i DuPont en termes d’organització?

La fusió no obeeix a l’objectiu de fer un gran monstre industrial sinó d’alinear-se amb el desenvolupament que tindrà el món separant-nos en tres companyies: una d’especialitzada en productes agrícoles, que possibilitarà el desenvolupament de tecnologia perquè les produccions dels camps siguin més abundants; la segona, Material Science, ha de possibilitar el canvi cap a una economia menys basada en el carboni i produir, per exemple, aïllaments perquè les cases siguin autònomes energèticament, a més de donar resposta a les necessitats de mobilitat i a la qualitat de l’aigua. La tercera empresa és de materials especialitzats en l’electrònica, la seguretat i l’alimentació.

Com afecta la companyia a Tarragona?

La CE ens ha demanat que venguem una de les nostres activitats i així ho hem fet. Això no vol dir que l’activitat s’aturi, sinó que continuarà funcionant amb uns altres propietaris, que, si l’han comprat, és per fer-la créixer. Per tant, és una oportunitat. L’empresa de materials serà una empresa de dimensions similars al que és ara Dow, que no tindrà la branca agrícola ni de materials especialitzats però tindrà unes línies de negoci que la faran més forta i científicament més potent per seguir desenvolupant els productes que es necessitin a cada moment.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

*