Un estudi publicat a la revista científica Nature Communications, amb participació de l’IPHES-CERCA i la URV, documenta tecnologia composta de fa 160.000 anys

Les poblacions humanes que habitaven el centre de la Xina fa entre 160.000 i 72.000 anys ja fabricaven eines de pedra pensades per ser emmanegades, una innovació tecnològica clau en la història de la humanitat que fins ara es considerava molt més tardana a l’Àsia oriental. Aquesta és la principal conclusió a la qual ha arribat un equip internacional liderat per Jian-Ping Yue, investigador de l’Institute of Vertebrate Paleontology and Paleoanthropology (IVPP) de la Chinese Academy of Sciences i Guo-Ding Song, del College of Applied Arts and Science de la Beijing Union University. L’estudi, publicat a la revista Nature Communications, ha comptat amb la participació destacada d’Andreu Ollé, investigador de l’IPHES-CERCA i professor associat de la Universitat Rovira i Virgili (URV), especialista en tecnologia lítica i anàlisi microscòpica del desgast de les eines de pedra, així com del Juan Luis Fernández-Marchena, investigador postdoctoral de la Fundación Atapuerca vinculat a l’IPHES-CERCA.

La recerca aporta l’evidència més antiga coneguda d’eines emmanegades a l’Àsia oriental i qüestiona la visió clàssica d’un Paleolític xinès tecnològicament simple o conservador. Lluny de representar un episodi puntual, els resultats mostren que aquesta tecnologia formava part d’una tradició tècnica complexa i sostinguda durant prop de 90.000 anys, entre finals del Plistocè mitjà i inicis del Plistocè superior.

Un jaciment clau per repensar la innovació tecnològica

L’estudi se centra en el jaciment de Xigou, situat a la regió del riu Danjiang, al centre de la Xina, en una àrea arqueològicament molt rica coneguda com Danjiangkou Reservoir Region. En aquest indret, l’equip investigador ha analitzat més de 2.600 eines de pedra mitjançant un enfocament multidisciplinari, que combina els estudis geoarqueològics i cronològics, l’anàlisi tecnològica i tipològica, i els estudis funcionals. Aquests darrers, estan basats en observacions microscòpiques de les traces d’ús i en experiments de referència.

Els resultats indiquen que les comunitats humanes que van ocupar aquest entorn van desenvolupar estratègies sofisticades de talla de la pedra, orientades principalment a la producció de petites eines estandarditzades. Destaquen especialment mètodes de talla amb nuclis sobre ascla i discoïdals, que reflecteixen un alt grau de control tècnic i una planificació acurada del procés de fabricació. A més, la matèria primera utilitzada era el quars, un material que comporta una dificultat addicional en termes de talla i d’estandardització cels productes.

Aquestes estratègies conviuen amb una gran diversitat d’eines retocades (om ara raspadors, perforadors, denticulats i puntes) i evidencien l’existència de tradicions tecnològiques consolidades, transmeses al llarg de moltes generacions.

Eines emmanegades: una tecnologia complexa i planificada

Un dels aspectes més rellevants de l’estudi és la identificació d’eines dissenyades específicament per ser fixades a mànecs o suports orgànics. En aquest àmbit, la participació dels investigadors de l’IPHES-CERCA i la URV Andreu Ollé i Juan Luis Fernández-Marchena ha estat clau, especialment en l’anàlisi microscòpica de les traces d’ús i dels sistemes d’emmanegament.

Les anàlisis traceològiques han permès documentar dues modalitats diferents d’encaix de les peces lítiques al mànec: juxtaposat (amb la peça lítica recolzada en un encaix l’extrem del mànec) i “mascle” terminal (amb l’element de completament inserit en el mateix). En ambdós casos, amb l’ajuda d’elements vegetals o animals de fixació, amb presència o no d’algun producte adhesiu. Això implica una planificació en diverses fases, una execució tècnica precisa i una concepció abstracta de l’eina final, indicadors clars de comportament tecnològic avançat.

A més, les traces d’ús revelen que aquestes eines es van utilitzar en activitats diverses, com perforar, tallar o treballar materials vegetals, fet que demostra la seva versatilitat funcional i l’eficiència d’aquestes solucions tecnològiques.

Una continuïtat excepcional durant gairebé 90.000 anys

Lluny de representar una innovació esporàdica, el registre arqueològic de Xigou mostra una continuïtat tecnològica excepcional al llarg de prop de 90.000 anys. Aquesta persistència suggereix l’existència de sistemes de transmissió del coneixement tècnic i d’una capacitat d’adaptació notable a entorns canviants.

Els investigadors destaquen que aquesta estabilitat tecnològica contrasta amb la idea tradicional que les innovacions complexes només apareixen de manera tardana a l’Àsia oriental, i situa aquestes poblacions al mateix nivell que altres regions clau del món prehistòric.

Una cronologia robusta en un context evolutiu complex

Per establir l’edat del jaciment, l’equip va aplicar diversos mètodes de datació per luminescència sobre sis mostres sedimentàries. Les datacions basades en quars ReOSL han permès situar amb fiabilitat les capes arqueològiques entre fa 160.000 i 72.000 anys, proporcionant un marc cronològic sòlid per interpretar l’activitat humana documentada.

Aquest període coincideix amb una fase de gran diversitat humana a la Xina, també reflectida en el registre fòssil, amb poblacions d’hominins de grans capacitats cranials documentades en jaciments com Lingjing o Xujiayao. Sovint associades a formes humanes arcaiques (com Homo juluensis i Homo longi), denisovans, i possiblement a poblacions primerenques d’Homo sapiens, aquestes comunitats mostren respostes tecnològiques complexes, comparables a les documentades en altres regions d’Àfrica i Euràsia.

Referència bibliogràfica: Yue, JP., Song, GD., Yang, SH. et al. Technological innovations and hafted technology in central China ~160,000–72,000 years ago. Nature Communications (2026). DOI: 10.1038/s41467-025-67601-y