Una investigació, liderada per la Universitat Rovira i Virgili i l’Institut Max Planck, ha determinat l’alimentació, estil de vida i causes de la mort d’aquests cavallers de l’època medieval

Una recerca liderada de la Universitat Rovira i Virgili (URV) i l’Institut Max Planck ha estudiat les restes de 25 individus enterrats entre els segles XII i XV a Zorita de los Canes, Guadalajara. Exhumades del cementiri del castell d’aquesta localitat, les restes òssies han permès a l’equip investigador determinar l’alimentació, l’estil de vida i les causes de la mort dels monjos guerrers membres de l’Ordre de Calatrava. Els resultats, publicats a la revista científica Scientific Reports, han determinat que 23 dels individus van morir en batalla i que els cavallers de l’orde seguien una dieta pròpia de l’alta societat medieval, amb una ingesta considerable de proteïna animal i peix marí, en una zona allunyada de la costa. De forma inesperada, Carme Rissech, investigadora de la URV, ha identificat les restes d’una dona entre els monjos guerrers.

Abraçat per un dels revolts que fa el riu Tajo en el seu pas per la província de Guadalajara, les restes del castell de Zorita de los Canes perduren sobre el mateix turó on l’emir Mohamed I de Còrdova va manar, l’any 852, la seva construcció. La fortalesa, edificada per defensar l’emirat dels atacs cristians, va canviar de mans dues vegades fins que l’any 1124 va ser conquerida definitivament pels cavallers de l’Ordre del Temple. Cinquanta anys després, Alfons VIII de Castella cedia la fortalesa a la recent fundada Ordre de Calatrava, una ordre militar i religiosa cistercenca, amb l’encàrrec de defensar la frontera,  en aquell moment delimitada pel Tajo, de les incursions almohades.

Quan a la Carme Rissech, investigadora del Departament de Ciències Mèdiques Bàsiques, li van dir que li enviaven les restes dels cavallers de Calatrava no es va acabar de creure que realment fossin cavallers. En el marc del projecte MONBONES, que estudia la dieta i l’estil de vida de l’edat mitjana als monestirs, els seus companys de projecte havien analitzat la presència d’isòtops de carboni 14 i nitrogen 15 a les restes òssies dels 25 individus. També van estudiar restes animals, trobades a l’entorn del castell, que complementen la informació aportada pels isòtops i ajuden a imaginar els costums de les persones que van habitar el castell entre els segles XII i XV. Un cop va tenir les restes al laboratori, Rissech va estudiar-les per determinar l’edat, el sexe, la morfologia i l’estat de salut dels individus i conèixer-ne l’estil de vida i les causes de la mort.

Dels 25 esquelets estudiats, 23 presentaven marques compatibles amb morts violentes. Es tracta principalment de lesions punxants penetrants i lesions contuses i es troben en les parts del cos que quedaven més vulnerables i més desprotegides per les armadures del moment. “Hem observat moltes lesions a la part superior del crani, a les cames i a la part interior de la pelvis (de l’os coxal), la qual cosa concorda amb la hipòtesi que es tracta de guerrers”, explica Rissech. Estudiant les proporcions òssies va ser quan va adonar-se que, entre aquells guerrers, hi havia una dona.

Típicament, els esquelets dels homes i les dones tenen característiques específiques que els diferencien. “La morfologia dels ossos de la cara i el canal de part, a l’interior de la pelvis, són els exemples més evidents”, explica Rissech. En alguns individus, aquests atributs diferencials poden no ser determinants a l’hora de fer una identificació sexual, però aquestes restes deixen poc marge d’error. Qui era aquesta dona? Formava part de l’ordre? Tenia el mateix estatus que els altres cavallers?

Per una banda, l’equip investigador ha determinat que les lesions observades en la dona indiquen que va ser present a la batalla i que hi va morir, doncs no hi ha remodelació òssia en les lesions. “Possiblement va morir d’una forma molt similar a la dels cavallers masculins, i és probable que vestís algun tipus d’armadura o cota de malla”, apunta Rissech. Per l’altra, no presentava els mateixos indicadors d’alimentació que alguns dels individus analitzats: “Vam observar un nivell més baix de consum proteic en el cas d’aquesta dona, la qual cosa podria indicar un estatus més baix dins el grup social”, reflexiona. Alguns investigadors han defensat la hipòtesi que es podria tractar d’un membre del servei que hagués hagut de presentar batalla en un cas de necessitat, però la investigadora de la URV no ho creu així: “La feina del servei hauria deixat senyals als ossos d’aquesta dona, indicadors d’activitat física que avui podríem comprovar”.

En canvi, el seu esquelet tenia uns atributs similars als dels altres monjos guerrers, la feina dels quals era entrenar-se en l’ús de l’espasa; una activitat que deixa marques comprovables que, en aquest cas, sí que s’han observat. “Jo atribueixo aquestes restes a una dona guerrera, però fan falta més anàlisis per determinar fins a quin punt aquesta dona és contemporània als altres cavallers”, puntualitza Rissech. Segons la investigadora, hem d’imaginar aquesta dona com una guerrera d’uns quaranta anys, de poc menys d’un metre i cinquanta centímetres d’estatura, ni robusta ni prima i hàbil amb l’espasa.

A aquesta recerca també hi han participat investigadors de la Universitat de Barcelona i els arqueòlegs que han dirigit les excavacions. La investigació s’emmarca en el projecte MONBONES, que busca oferir una nova perspectiva històrica del mode de vida, la dieta, la salut, l’economia i la societat en contextos monàstics dels segles XIV al XIX des d’una una perspectiva multidisciplinar (zooarqueologia, antropologia, documentació ianàlisis moleculars.).

Referència bibliogràfica: Pérez-Ramallo, P., Rissech, C., Lloveras, L. et al. Unravelling social status in the first medieval military order of the Iberian Peninsula using isotope analysis. Sci Rep 14, 11074 (2024). https://doi.org/10.1038/s41598-024-61792-y