Eusebi Casanelles, director fundador del MNACTEC, va explicar als membres de Iubilo la història i rellevància d'aquest sistema territorial únic per descobrir la industrialització a Catalunya

La comunitat Iubilo URV va convidar el passat 21 d’octubre Eusebi Casanelles Rahola per fer una conferència sobre el Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (MNACTEC) amb motiu de la visita cultural que els membres de Iubilo farien al cap de pocs dies a la seu del MNACTEC a Terrassa. Ell és enginyer industrial i va ser director d’aquest museu durant quasi 30 anys i, per tant, fou el principal desenvolupador d’aquest museu i el seu sistema territorial. A més, ha presidit diferents entitats nacionals i internacionals sobre el patrimoni industrial, i coordina el Llibre Blanc sobre el Patrimoni Industrial de Catalunya.

Al llarg de la seva molt interessant i amena xerrada, Eusebi Casanelles va explicar la història i les característiques d’aquest valuós sistema territorial català. Malgrat no ser gaire coneguda, aquesta xarxa del MNACTEC és una proposta museística singular que explica els diferents àmbits i processos de la societat industrial arreu de Catalunya i en el lloc en què aquests s’han produït de forma més significativa.

La idea de crear un museu català dedicat a la ciència i la tècnica arrenca a finals del segle XIX i ja el 1937 la Generalitat republicana va publicar una ordre per crear el Museu, basant-se en el fet que les nacions més industrials tenen museus d’aquest tipus per preservar el llegat històric cientificotècnic. Per motius obvis, no va ser, però, fins als anys 1970 que es va revifar la idea. Poc després, sobretot amb l’empenta de l’Associació d’Enginyers Industrials, el 1981 la Generalitat decideix impulsar el que serà el MNACTEC i el 1984 aquest s’inaugura a l’edifici de l’antic vapor Aymerich, Amat i Jover a Terrassa, amb els objectius de conservar objectes tècnics i industrials, promoure la didàctica de la ciència i la tècnica, i difondre les noves tecnologies. Tanmateix, al cap de poc es va constatar la importància del patrimoni industrial català, i les noves tendències d’ecomuseus i museus industrials a França i Anglaterra van ajudar a impulsar la creació d’aquest sistema territorial museístic industrial català.

Aquest és un museu singular, estès per tot Catalunya, ja que amb el de Terrassa com a centre, inclou una xarxa de 28 llocs, on cadascun té una funció específica de representar un sector productiu en el sistema. Com diu Eusebi Casanelles, el conjunt té una identitat comuna que se superposa a les identitats de cada museu o element patrimonial industrial, i les potencia. En aquesta xarxa hi ha tots els sectors industrials del país, com el tèxtil —del mateix MNACTEC de Terrassa—, les mines —per exemple, Bellmunt al Priorat—, la metal·lúrgia, els serveis de gas i electricitat, l’agroalimentari i la silvicultura, les manufactures, la construcció i les infraestructures, el transport, la sanitat i altres de tipus social. La selecció dels museus s’ha anat fent en funció de la singularitat temàtica i del període històric, i per això n’hi ha de públics i de privats, i pertanyen a diferents institucions.

La concepció d’aquesta xarxa encaixa amb el fet que Catalunya va ser pionera en la industrialització, des de finals del segle XVIII i fins a principis del segle XX, motiu pel qual era coneguda com la “fàbrica d’Espanya“, i en gran part ho continua essent. Cal remarcar la característica de la tecnodiversitat, o sigui la gran diversitat de sectors industrials que hi veiem, a causa que Catalunya gaudeix d’una gran biodiversitat i també d’una geodiversitat, per la qual cosa sorgeix una relativa especialització territorial.

Tal com va concloure Eusebi Casanelles, aquesta xarxa de museus industrials MNACTEC és un model innovador d’organització museològica i és referència estatal i internacional, i té com a objectiu principal explicar el procés d’industrialització com un dels principals actius de la cultura catalana contemporània.