El professor José Luis Lázaro, expert en tecnologia educativa, analitza els canvis en l'educació arrel del trasllat de les classes a la distància per la pandèmia i avisa que seria una errada fer un pas generalitzat cap al model virtual un cop superada aquesta situació. Recomana al professorat aprofitar les tecnologies digitals per a la docència amb una bona base metodològica i planificació sense obsessionar-se per les eines

La incertesa sobre com serà la docència en funció de l’evolució de la pandèmia marca el curs 2020-21, que és a punt de començar. José Luis Lázaro, investigador de la URV i coordinador del Màster interuniversitari en Tecnologia Educativa: E-learning i Gestió del Coneixement, analitza els canvis en l’educació arrel del trasllat de les classes a la distància el darrer trimestre del curs passat i avisa que seria una errada fer un pas generalitzat cap al model virtual un cop se superi el problema de salut pública. En canvi, aposta per la combinació de la docència virtual amb la formació presencial, sense les classes magistrals i amb metodologies més actives. Recomana al professorat aprofitar les tecnologies digitals, sense obsessionar-se per les eines, però sobretot amb una bona base metodològica i planificació.

Quins són els canvis que ha experimentat el món educatiu des que en va sortir la darrera generació?

El docent ha de ser conscient que la seva feina va més enllà de l’aula i que els estudiants actuals aprenen en molts altres contextos no formals que caldria contemplar com a oportunitats. Les metodologies tradicionals, com la classe magistral, segueixen tenint el seu valor però cal prendre consciència que ara mateix no ha de ser l’única. Els estudiants prefereixen metodologies actives que els permetin expressar-se i desenvolupar la seva creativitat. Ara bé, aquestes metodologies necessiten un seguiment i un feedback constant per a ser efectives. Estudiants i professors necessiten un temps d’entrenament.

La situació d’aquest 2020 provocarà o accelerarà més canvis?

En destacaria dos. El principal canvi està relacionat amb la necessitat sobrevinguda del professorat d’utilitzar la tecnologia per a la docència. Els estudiants ja utilitzen tecnologia des de fa molts anys i no els ha suposat grans problemes. La tecnologia ha passat d’estar present com a suport a la docència presencial, en el millor dels casos, a formar part del procés d’ensenyar i aprendre com quelcom imprescindible que cal utilitzar i dominar. El segon gran canvi és contemplar l’escletxa digital com una realitat al nostre entorn. Crec que fins ara no hem estat del tot conscients del veritable problema derivat de les barreres pròpies d’aquest fenomen i que encara existeixen a molts nivells: infraestructures, baixa connectivitat, accés als dispositius digitals per dificultats econòmiques, competencials o bretxa cognitiva, edat del professorat…

La situació generada per la pandèmia ha desencadenat el debat sobre si la docència virtual ha de guanyar terreny a la presencial. Està preparat el sistema educatiu?

Caldria matissar que el que s’ha aconseguit fer en aquest moment no és docència virtual, és docència a distància amb suport d’algunes eines tecnològiques. La docència virtual és quelcom molt més complex que no es pot aconseguir fer d’un dia per un altre, sobretot si la planificació docent prevista inicialment era la d’una modalitat presencial. El problema ha estat l’estrès que ha suposat per al professorat adaptar la docència presencial a la distància d’un dia per l’altre. La comunicació no és la mateixa que si treballes cara a cara, els canals són diferents, també cal tenir en compte que el volum de feina per als alumnes prevista en la docència presencial no és adequada per a la docència a la distància, perquè les hores de dedicació de l’alumnat es multipliquen.

Com evolucionarà, doncs, la docència virtual?

Fer un pas sobtat i generalitzat cap a un model virtual seria una errada. Les institucions que es dediquen a la formació presencial no estan preparades, ni tan sols a nivell d’infraestructures o d’administració (que seria el més bàsic). L’evolució cap a un model mixt, semipresencial (blended learning o B-learning), potser seria l’evolució més natural. Combinar la docència presencial, amb la riquesa i potencial que té, amb la docència virtual té molts valors per l’estudiant que es podrien aprofitar: flexibilitat horària, autogestió de l’aprenentatge, facilitat d’ús de les tecnologies digitals… Ara bé caldria una planificació docent pensada per aprofitar el potencial de les dues modalitats formatives. Per posar un exemple, no seria normal fer classes magistrals durant la formació presencial, sinó que aquesta s’hauria d’aprofitar per dur sessions amb altres metodologies actives on es tregui el suc a la presencialitat.

Com poden contribuir les tecnologies digitals a l’ensenyament i l’aprenentatge?

Haurien de permetre utilitzar altres escenaris, no físics, per a ensenyar i aprendre. Durant el confinament, el que més es va utilitzar va ser el seu potencial comunicatiu: missatgeria, videoconferències, xats… Però les tecnologies digitals ofereixen altres oportunitats per accedir a la informació, crear continguts multiformats, compartir i crear coneixement, participar en comunitats professionals, relacionar-se socialment… De totes aquestes se’n deriven possibles situacions educatives que, ben planificades, són molt riques i motivadores pels estudiants actuals.

Com s’han de preparar els docents per integrar-les?

El primer seria sortir de l’aula. La classe és un territori on, com a docents, ens sentim còmodes, gestionem i dominem. El món tecnològic obre les portes a una gran varietat de situacions sobre les que no es té un control absolut i el professor se sent, de vegades, amenaçat. Crec que la preparació hauria d’anar enfocada a les actituds i a la metodologia, no com s’ha vingut desenvolupant des de fa dècades: cap a les eines i els dispositius. El domini de les eines és el que fa sentir còmode al docent i sobre el que té la percepció de descontrol quan no les coneix. Ara bé, amb una bona base metodològica i actitudinal les eines passen a ser quelcom efímer que cal conèixer però que no ens amoïna. A més, els recursos i les eines, o aplicacions, no suposen un problema pels estudiants, aprenen molt i molt ràpid, no tenen por a provar-les i a equivocar-se. Del docent necessiten que faci de “guia” per poder fer un ús eficaç per aprendre amb elles.

A partir de quin nivell educatiu s’han d’integrar?

L’ús de les tecnologies digitals a l’educació hauria de ser natural, com ho és en l’àmbit familiar. Si el professor està preparat per aprofitar el seu potencial, des d’educació infantil es poden utilitzar. Ara bé, a educació primària la competència digital ja és una competència bàsica al currículum escolar, per tant cal incorporar, de manera transversal, el seu ensenyament i aprenentatge en les situacions habituals de classe.