05/03/2017 Entrevista

Cristina Solé, fundadora de Cristina Bakong English School

“Viatjar t’obre la ment: veus que si no et limites pots arribar on vulguis”

Cristina Solé és graduada en Administració i Direcció d’Empreses per la URV el 2015.

Què l’impulsa a crear una escola en anglès gratuïta a Cambodja amb els seus estalvis?

Volia trobar un projecte que donés sentit al que feia. Després de graduar-me vaig treballar en dues empreses auditores a Barcelona, que era el que volia quan era a la universitat, però no m’hi vaig sentir a gust perquè no hi veia la finalitat. Aleshores vaig buscar projectes a Àsia i vaig trobar Volunteers for Rural Children Cambodia, una iniciativa d’una família cambodjana, i m’hi vaig posar en contacte. Era una ONG que començava i vaig pensar que jo podia contribuir a fer créixer el projecte.

L’escola ara porta el seu nom. Com és?

Quan vaig arribar-hi em vaig trobar una estructura de bambú, sense sostre, quatre taules i dotze estudiants. Cada dos nens compartien una llibreta i un bolígraf, no hi havia recursos. Per això vaig decidir que cada nen tingués la seva pròpia llibreta, un bolígraf i una carpeta impermeable per a l’època de pluges. Vaig començar fent petites donacions i vaig comprar un sostre per a l’estructura de bambú. Després vaig fer donació a l’ONG de tots els estalvis que havia generat amb les auditories com una manera simbòlica de donar sentit a allò que no n’havia tingut. Vam construir una escola en condicions amb recursos locals: vaig comprar el material als pares d’alumnes que tallaven fusta a la selva i altres pares van ajudar-nos amb l’estructura. Quan vaig marxar ja hi havia cinquanta alumnes i entre quatre i set voluntaris per setmana.

De quina manera l’han ajudat els estudis a la URV a l’hora de desenvolupar el projecte?

Vaig fer el treball de fi de grau sobre les ecoviles i l’economia sostenible. Aquest món més social, més responsable, em va obrir camí i em va inspirar a col·laborar amb una ONG.

Com compagina la seva feina a Catalunya amb un projecte tan personal a tants quilòmetres de distància?

El primer que vaig fer quan era allà per garantir la comunicació amb el fundador de l’ONG va ser regalar-li un smartphone de segona mà en el qual hi vaig instal·lar aplicacions per comunicar-nos diàriament. Els voluntaris, que són la nostra eina per impartir l’anglès als nens, els gestiono jo. Ho combino amb la feina, a vegades dormint poc perquè els voluntaris vénen de tot el món i fem videoconferències per resoldre dubtes quan a ells els va bé. Així, el fundador, que és mestre, només s’ha de preocupar del dia a dia i de l’organització de les classes.

A partir de la seva experiència, quin creu que és el nivell de compromís social dels joves?

Ens trobem de tot. Hi ha gent que vénen per estalviar-se dues setmanes de despeses mentre fan la volta al món. Aquest compromís és relatiu. Però també ens trobem molts casos en què vénen a ajudar de veritat: s’involucren, fan captació de fons, donen material… Un voluntari va col·laborar durant un any en el projecte i ens va instal·lar wifi a l’escola. El que costa és que els voluntaris es comprometin un cop marxen, però n’hi ha que ajuden constantment.

Com asseguren la sostenibilitat del projecte?

El motiu pel qual sóc aquí és que, en poc temps, treballant, pots crear un volum d’estalvis que allà signifiquen molt. Recullo roba de segona mà i aparells electrònics i dono veu al projecte perquè la gent pugui fer-hi aportacions. Però el pilar fonamental són els estalvis que genero, perquè veig difícil confiar en l’ajuda d’entitats externes. Tot i que la nostra és una ONG oficial, és molt difícil trobar recursos. A Cambodja hi ha corrupció fins al punt que la policia venia a demanar-nos diners mentre construíem l’escola, i si no els en donàvem ens la destruïen. Quan vam tenir més voluntaris, hi veien turistes, ho relacionaven amb diners i ens en tornaven a demanar. A això hem de sumar-hi el lloguer de la casa on s’estan els voluntaris, el lloguer del terreny de l’escola i el menjar. Llavors penso: si ha de dependre de mi, donaré el cent per cent fins on pugui arribar, i així és fins avui.

Però el desenvolupament dels països també passa per la solidaritat dels estats. Quina importància tenen els pressupostos per a cooperació dels països occidentals?

Són molt importants. Però, des del meu punt de vista, molts d’aquests diners van a parar a ONG més grans. L’ONG de què estem parlant és una família que el novembre de 2015 van iniciar aquest projecte col·laborant amb altres persones de diferents punts del món. Costa molt donar veu a aquestes entitats tan petites. De fet, jo la vaig trobar de casualitat i vaig anar-hi a cegues. Quan hi vaig arribar no hi havia cap voluntari, però amb el temps hem garantit que cada setmana hi hagi entre quatre i set voluntaris que donin continuïtat al projecte.

A la URV ja havia fet de voluntària al programa Mentor d’acollida internacional per a estudiants estrangers. Què va portar-la a col·laborar-hi?

Havia estat un any fent d’au pair als Estats Units, a Minnesota, enmig del no-res, sense ningú que m’introduís al país, a part de la família que m’acollia, i vaig sentir-me sola durant uns mesos. Quan em vaig assabentar del programa Mentor de la URV vaig pensar que molts estudiants estrangers se sentirien igual que jo i vaig inscriure-m’hi. M’assignaven estudiants, hi contactava abans que arribessin, els ajudava a buscar pis i els feia un seguiment; hi era per al que necessitessin. A més d’aquest programa, sempre em matriculava a les assignatures disponibles en anglès i intentava fer grups de treball amb gent d’Erasmus. Conèixer gent d’altres cultures sempre t’enriqueix.

Cada vegada es valora més l’experiència adquirida en altres països. Què recomanaria en aquest sentit als universitaris?

Animaria tothom a marxar una temporada a l’estranger per millorar l’anglès. Aquí fem anglès a l’escola des dels sis anys, i jo vaig marxar als Estats Units quan en tenia divuit pensant que tenia un anglès acceptable perquè, de tants anys fent-ne, alguna cosa em devia haver quedat… Però un cop allà, els primers dies em comunicava fent dibuixets perquè no tenia un bon nivell oral malgrat tots aquests anys d’estudiant. Viure allà va ser l’única manera d’aprendre’n. Van passar sis mesos fins que vaig poder expressar en anglès com em sentia en un moment de conflicte. I vaig dir: ara sí que em sento a gust amb l’idioma. L’anglès m’ha donat l’oportunitat de trobar feina perquè és una eina que t’obre portes. A més, viatjar també t’obre la ment: veus que si no et limites pots arribar on vulguis.

Va tenir un desajust entre les expectatives d’estudiant i la inserció al món laboral. Quines eines recomana als graduats a qui els passi el mateix?

Costa escollir uns estudis i encertar-la a la primera tenint en compte que et poden marcar la vida laboral. Jo vaig deixar Economia després del primer any per marxar als Estats Units. Acabava d’esclatar la crisi i no tenia la seguretat que els propers anys els volgués invertir en aquest àmbit. En tornar vaig fer ADE perquè el món de l’empresa sempre m’ha interessat. M’atreia la comptabilitat i veia que la màxima aspiració possible era treballar en una gran empresa auditora. Però quan hi vaig entrar vaig sentir que formava part d’una cadena de producció i que feia hores extres sense motiu perquè era la cultura de l’empresa. I pensava: això què m’aporta? Va ser la segona experiència frustrada. Però avui sento que estic més a prop del que vull fer i del que vull ser. Per això és important dir als estudiants que si no estan contents canviïn. Anar a Cambodja va ser una mica radical, però en vaig tornar molt motivada i amb la ment oberta.

A la recerca de sentit a Cambodja
Print Friendly, PDF & Email
Subscriu-te als butlletins de la URV

2 replies

  1. Sandra |

    Simplement, gràcies.

  2. Imma Borras |

    que valenta. Es admirable

Comenta

*