Es tracta d’un mètode de distribució mediambiental que pretén evitar que les regions més influents condicionin les negociacions sobre canvi climàtic

La quota d’emissions de diòxid de carboni (CO₂) permesa per a cada país en un context de restricció com l’actual condiciona les negociacions multilaterals sobre canvi climàtic, que moltes vegades es bloquegen per falta d’acord entre els països o se n’acaba fent una distribució desigual, condicionada per pressions polítiques. Aquelles regions que més emissions generen acostumen a ser les que més quota reclamen, i també les més poderoses i influents, de manera que el repartiment es complica. Sovint, els països s’acaben organitzant en forma de blocs en funció dels seus interessos i això tensa les negociacions.

Ara, una estudi realitzat pels professors Juan Antonio Duro i José Manuel Giménez, del Departament d’Economia, i Cori Vilella, del Departament de Gestió d’Empreses, proposa un mètode per distribuir el pressupost global de carboni (l’anomenat carbon budget), més neutral i que implicaria establir un mecanisme completament diferent en les negociacions. Els resultats d’aquest treball s’han publicat a la revista científica Energy Economics.

Per fer aquesta recerca, els investigadors van analitzar el comportament d’una llista de regles de distribució teòriques, basada en unes propietats i criteris de selecció. D’aquestes regles se’n van seleccionar set, que servirien per crear un marc teòric en el qual haurien de participar tots els països. Així, només caldria que les regions es posessin d’acord a acceptar aquest procés d’actuació. Aquestes “regles del joc”, que els investigadors van extreure de la bibliografia teòrica, compleixen un seguit de propietats tècniques. Un cop validades tècnicament, van proposar uns criteris de selecció que tracten, per exemple, el grau d’equitat.

“En comptes d’intentar que les regions es posin d’acord sobre quin indicador ha de determinar la quota d’emissions –renda per càpita, població, etc.-, plantegem aplicar aquestes regles matemàtiques que totes les regions han d’acceptar a priori”, explica Juan Antonio Duro.

L’estudi va tenir en compte una estimació de les demandes d’emissions que farien cinc grups de països l’any 2050: països rics (OECD), Àsia, Amèrica Llatina, Pròxim Orient i països de l’Est. Els investigadors van aplicar aquestes regles matemàtiques a les demandes de cada regió, que en tots els casos superaven el límit màxim permès d’emissions (el carbon budget), i van obtenir la xifra que li correspondria a cada regió. Analitzant-ne els resultats, van concloure que d’aquestes set regles, l’anomenada α-min és la que més s’ajusta a criteris neutrals, que millor garanteixin l’equitat i la proporcionalitat a l’hora de fer la distribució del pressupost de carboni, i pot ser més operativa.

“Aquells grups de països que menys emeten podrien rebre tot o gairebé tot el que demanen, la qual cosa garanteix l’equitat. La resta del pressupost es repartiria de forma proporcional entre la resta de grups, de manera que se n’atorgaria més quota a aquells que més emeten, perquè el seu sacrifici a l’hora de reduir les emissions no hagi de ser tan alt”, explica Duro.

L’investigador insisteix que els resultats d’aquest estudi “no pretenen imposar cap mètode, però sí plantegem aquesta referència per a quan les negociacions es bloquegen per falta d’acord”, conclou.

Referència bibliogràfica: Juan Antonio Duro, José Manuel Giménez-Gómez, Cori Vilella. “The allocation of CO₂ emissions as a claims problema”. Energy Economics. DOI: Https://doi.org/10.1016/J.eneco.2019.104652