L’Anàlisi del sistema de salut de les Terres de l’Ebre (CELiR-URV) quantifica per primera vegada el pes laboral i econòmic del sector i identifica reptes clau com el relleu professional, l’equitat territorial i la pressió assistencial

La sanitat a les Terres de l’Ebre és un servei essencial, però també un pilar social i econòmic del territori. Això conclou l’Anàlisi del sistema de salut de les Terres de l’Ebre, elaborat per la Càtedra d’Economia Local i Regional (CELiR) de la URV i realitzat per Marta Berenguer Poblet i Gerard Mora López, docents i investigadors del Departament d’Infermeria, i Pau Galiana Llasat, docent i investigador del Departament de Gestió d’Empreses.

L’estudi dimensiona el pes ocupacional i econòmic del sector, radiografia el sistema a partir de dades d’activitat, professionals i impacte econòmic i incorpora la visió del sector sobre necessitats i reptes de futur. En paraules de Pau Galiana Llasat, “el sistema de salut és el principal impulsor del nostre sistema de benestar, però fins ara no s’havia dimensionat quin impacte econòmic té sobre el territori; també pel que aporta en llocs de treball i pel seu efecte sobre altres sectors”.

L’anàlisi parteix del context que condiciona la sanitat al territori: una població d’uns 191.000 habitants (190.648 empadronats el 2025), amb una evolució demogràfica desigual les darreres dècades. El Baix Ebre i el Montsià han crescut, mentre que la Ribera d’Ebre s’ha mantingut pràcticament estable i la Terra Alta ha perdut població. A aquest escenari s’hi suma un envelliment especialment marcat en algunes comarques, que incrementa la cronicitat i la fragilitat i fa més complexa la demanda assistencial. A més, la dispersió territorial i les distàncies als serveis de referència condicionen l’accessibilitat: a la Terra Alta hi ha municipis a prop d’una hora de l’hospital, un factor que impacta en equitat i planificació sanitària.

Xarxa assistencial i recursos al territori

En aquest context, l’activitat assistencial és molt elevada. L’any 2024 es van registrar 1.581.881 visites d’atenció primària, 256.433 urgències, 154.024 primeres visites a consultes externes hospitalàries i 20.538 altes hospitalàries als hospitals generals. La pressió s’estén també a àmbits com la salut mental i la rehabilitació, i reflecteix una xarxa de serveis cada cop més exigida per necessitats creixents i més complexes.

L’estudi també posa xifres a la capil·laritat del sistema al territori. Marta Berenguer Poblet destaca que “a les Terres de l’Ebre hi ha 319 centres sanitaris, més de 250 dels quals són públics, i si hi sumem els establiments i els dispositius d’atenció a la ciutadania ens apropem als 500 punts vinculats a la salut”. En paral·lel, afegeix, “hem identificat ja 3.600 persones que treballen en la salut, que és molta gent al voltant nostre i de la nostra salut”.

El pes de la sanitat també es mesura en professionals i en com es distribueixen al territori. A les Terres de l’Ebre, el sistema suma entre 4.912 i 5.102 professionals i entre 4.346 i 4.506 ETP (Equivalents a Temps Ple o complet), una dimensió que representa entre el 7,0% i el 7,3% de l’ocupació total. El sector públic concentra 3.652 professionals i 3.296 ETP, mentre que el privat se situa entre 1.260 i 1.450 professionals i entre 1.050 i 1.210 ETP. La distribució no és homogènia: els indicadors territorials apunten a una concentració més alta de recursos a les comarques amb més població i a una disponibilitat relativa menor a comarques com la Terra Alta o la Ribera d’Ebre, un element que impacta en l’equitat d’accés. A més, el perfil d’edat d’alguns col·lectius —especialment el mèdic— anticipa un repte de relleu generacional que pot tensionar el sistema si no es reforcen les polítiques de captació, formació i retenció.

Impacte econòmic i retorn territorial

En l’àmbit econòmic, l’estudi situa la despesa pública sanitària a les Terres de l’Ebre en 335,52 M€ (uns 1.765 € per habitant) i identifica la massa salarial com el principal canal de retorn territorial. Els sous i salaris del conjunt de professionals del sistema (públic i privat) s’estimen entre 213 i 250 M€ anuals, una magnitud que, per volum i estabilitat, té un efecte d’arrossegament sobre l’activitat econòmica del territori.

Aquest efecte s’expressa en l’anomenat impacte induït —l’activitat que es genera en altres sectors a partir de la despesa associada a aquesta renda—, que s’estima en un VAB (valor afegit brut) d’entre 48,26 i 80,60 M€ i entre 1.357 i 2.315 ETP. En conjunt, sumant impacte directe, indirecte i induït, l’impacte total del sistema de salut a les Terres de l’Ebre se situa entre 261,91 i 331,30 M€ de VAB anual i entre 5.724 i 6.844 ETP.

Per dimensionar el pes del sistema de salut en l’economia ebrenca, l’estudi el compara amb altres activitats. En VAB, el sistema de salut se situa entre 262 i 331 M€ anuals, en un ordre de magnitud similar al de la construcció (280,3 M€) o l’hostaleria (299,4 M€) i per sobre d’activitats com les financeres (170,8 M€). En ocupació, l’impacte total estimat (5.724–6.844 ETP) és molt pròxim al de la construcció (5.748 ETP) i superior al de l’hostaleria (5.421 ETP), tot i quedar per sota de la indústria (10.719 ETP) i del sector primari (7.110 ETP). Aquesta comparativa reforça la idea de la sanitat com un sector amb pes sostingut en activitat i llocs de treball al territori.

Ara bé, quan s’analitza el retorn territorial a través de compres i contractació, la radiografia mostra que una part molt petita de la despesa vinculada a la sanitat es queda en empreses amb implantació a les Terres de l’Ebre. La raó principal és estructural: una part important del que necessita el sistema —béns, equipaments i serveis especialitzats— es contracta habitualment a empreses amb seu fora del territori perquè l’oferta local en aquests àmbits és limitada. En canvi, la despesa que sí que es manté al territori es concentra sobretot en serveis de proximitat, com manteniments i reparacions, alguns serveis de suport i assessorament, i encàrrecs com copisteria o serveis gràfics.

Reptes i perspectives del sistema

A més de les dades, l’estudi incorpora una aproximació qualitativa amb professionals i agents del sistema —i també alguns usuaris— per captar percepcions, necessitats i propostes. Tal com explica Gerard Mora López, “volíem complementar les xifres amb la veu del territori, perquè la dispersió geogràfica i les distàncies condicionen l’accés, i les iniquitats en la distribució de recursos acaben generant tensió en el sistema”. Mora afegeix que “l’envelliment incrementa la cronicitat i la fragilitat i fa més complexa l’atenció, i això obliga a reforçar la coordinació entre serveis, aprofitar millor els recursos comunitaris i donar més capacitat a àmbits com la salut mental”.

En aquest context, el debat sanitari al territori s’associa als canvis demogràfics i a l’augment de la cronicitat, però també a una transformació d’expectatives: creix la demanda d’immediatesa, avancen processos de digitalització i apareixen nous usos del sistema que, en alguns casos, incrementen la pressió assistencial.

La manca de professionals i la dificultat per retenir talent emergeixen com un dels colls d’ampolla més determinants, especialment en infermeria i medicina, vinculats tant a l’atractivitat territorial com a oportunitats de desenvolupament professional. També hi influeixen condicionants com la mobilitat, el transport públic i les telecomunicacions, que afecten accessibilitat i captació de professionals. En aquest marc, es posa sobre la taula l’existència d’iniquitats territorials i d’accés desigual a determinats serveis o proves fora del territori, així com l’impacte que distàncies i desplaçaments tenen en la percepció de qualitat i resposta del sistema. Alhora, s’hi identifiquen elements positius com la qualitat de vida, una certa estabilitat laboral i la proximitat entre equips.

La relació entre àmbit públic i privat és un altre eix de debat vinculat a l’equitat. Es recull que un 33,9% de la població té doble cobertura sanitària (Enquesta de Salut de Catalunya, 2024), més freqüent entre persones joves o de mitjana edat amb nivell d’estudis més alt i classes socials més benestants, un factor vinculat al risc d’accentuar iniquitat en salut. També apareix la preocupació per l’atracció del sector privat en territoris propers i els possibles efectes sobre els fluxos de professionals.

Pel que fa a perspectives i propostes, s’identifica un consens ampli sobre la necessitat d’un nou hospital de referència i el debat sobre mesures transitòries mentre el projecte avança. També s’hi incorpora la qüestió dels estudis de Medicina al territori com a oportunitat per captar i retenir professionals, condicionada a planificació, recursos docents, aliances externes i protecció de la càrrega assistencial. Més enllà d’això, es planteja adaptar organització i finançament a activitat real, complexitat i dispersió geogràfica, i avançar cap a un model menys hospitalocèntric: reforç d’atenció comunitària i domiciliària, millor aprofitament de recursos com les farmàcies, més capacitat en salut mental i consolidació de formació i recerca.

En el mateix marc, apareix la necessitat d’ordenar millor la demanda: preocupació per l’increment de visites urgents i per usos percebuts com a poc adequats d’alguns circuits, i mesures com reforçar l’educació sanitària i el coneixement dels recursos disponibles, reduir l’absentisme en cites programades i dissuadir usos considerats no justificats, amb visions diverses sobre com aplicar-ho.

En conjunt, l’Anàlisi del sistema de salut de les Terres de l’Ebre ofereix una radiografia integral que combina activitat assistencial, estructura de recursos i impacte econòmic amb els eixos que condicionen el futur del sistema: pressió de demanda i canvi d’expectatives, disponibilitat i relleu de professionals, iniquitat territorial i accessibilitat, i decisions estratègiques sobre infraestructures, formació i model assistencial.