Les investigadores Beatriz Gamarra (IPHES) i Marina Lozano (IPHES-URV) han participat en aquest estudi internacional

El Mediterrani ha estat una ruta important per a les migracions marítimes, així com per al comerç habitual durant la prehistòria, però, la història genètica de les illes mediterrànies no està ben documentades tot i els recents avenços en l’estudi de l’ADN antic.

Ara, un equip internacional codirigit per investigadors de la Universitat de Viena, de la Universitat de Harvard i de la Universitat de Florència està donant resposta a algunes de les qüestions pendents gràcies a l’estudi més ambiciós realitzat fins a la data sobre la història genètica de les primeres poblacions de Sicília, Sardenya, a Itàlia, i les Illes Balears, a Espanya, amb dades obtingudes de 66 individus, quan fins al moment només s’havia extret informació de cinc.

Els resultats revelen un patró complex d’immigració a l’Àfrica, Àsia i Europa, amb variacions a les rutes i en els moments que s’han registrat en cadascuna d’aquestes illes. Les investigadores Beatriz Gamarra (IPHES, Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social) i Marina Lozano (IPHES-URV), de la Unitat de Paleoantropologia d’aquest centre de recerca, han col·laborat en l’estudi. Beatriz Gamarra, investigadora postdoctoral Beatriu de Pinós a l’IPHES, durant el seu període anterior al University College de Dublín (UCD, Irlanda), va preparar algunes de les mostres d’os humà que després van ser analitzades pels principals autors d’aquesta investigació en laboratoris d’ADN antic de la Universitat de Dublín (UCD), de la Universitat de Viena i de la Universitat de Harvard. Marina Lozano, investigadora de l’IPHES i professora associada de la URV (Universitat Rovira i Virgili), va analitzar les restes humanes de la Cova 127 (Formentera) proporcionant les mostres d’aquests individus i el context antropològic d’aquest jaciment.

L’illa de Sardenya

Les troballes més significatius de l’estudi que avui s’ha fet públic ens porten a l’illa de Sardenya, ja que s’ha constatat que, malgrat els contactes i el comerç amb altres poblacions mediterrànies, els antics sards van conservar un perfil de descendència neolítica a la seva majoria local fins al final de l’Edat de Bronze.

No obstant això, durant la segona meitat del tercer mil·lenni abans de Crist, un dels individus estudiats era d’ascendència completament del nord d’Àfrica. Juntament amb dos ibèrics analitzats el 2019, es pot afirmar que més de l’1% de les persones estudiades del sud d’Europa de les Edats del Coure i del Bronze formaven part de famílies immigrants del nord d’Àfrica.

“Els nostres resultats mostren que les migracions marítimes des del nord d’Àfrica van ser generalitzades i importants molt abans de l’era de les civilitzacions marítimes de l’est de la Mediterrània i, a més, esdevenien en múltiples zones de la Mediterrània”, afirma Ron Pinhasi, investigador principal del departament d’Evolució i Antropologia de la Universitat de Viena.

Durant l’expansió i consolidació de l’Edat del Ferro, en època de les colònies gregues i fenícies, els individus sards estudiats a partir d’aquest període tenien poca ascendència, en el cas que existís, de les poblacions establertes en temps més remots.

Investigacions coincidents

“Tot i aquests fluxos de població, els sards moderns van conservar el 56-62% del llegat genètic dels primers agricultors neolítics que van arribar a Europa fa uns 8.000 anys”, diu David Caramelli, coautor principal de l’article que recull l’estudi a la revista Nature Ecology and Evolution i director de Departament de Biologia de la Universitat de Florència.

Els resultats sobre Sardenya són totalment coherents amb les troballes d’un altre estudi sobre genètica antiga d’aquesta illa que publica avui mateix la revista Nature Communication, sota la codirecció de John Novembre i Johannes Krause.

Però la investigació va més enllà de Sardenya per comprendre els canvis de població en altres illes de la Mediterrània central i occidental. En aquest sentit, “una de les troballes més sorpeenents es refereix als vincles genètics amb l’estepa russa. Si bé l’origen últim d’aquesta ascendència va ser Europa de l’est, a les illes mediterrànies gran part va arribar des de l’oest, i de fet podem identificar Iberia com el seu origen concret”, afirma David Reich, un dels autors principals de la Universitat de Harvard, qui també és investigador de l’Institut Mèdic Howard Hughes i de l’Institut Broad de MIT i Harvard. “Aquest probablement també va ser el cas de les Illes Balears, en què alguns dels primers residents possiblement tenien una ascendència d’Iberia”, comenta el primer autor de l’article Daniel Fernandes, del departament d’Antropologia Evolutiva de la Universitat de Viena.

Sicília també registre una incidència diferent. Les persones amb ascendència relacionada amb els antics “micènics” grecs van arribar a Sicília en un moment que se superposava al període de connexions comercials micèniques amb l’illa. Una qüestió important per al futur treball sobre ADN antic serà determinar si van ser els immigrants grecs, o les persones de més a l’est a la Mediterrània, els qui van portar aquesta ascendència a Sicília.

Referencia bibliogràfica

Fernandes, D.M., and alter 2020. “The spread of steppe and Iranian-related ancestry in the islands of the western Mediterranean”. Nature Ecology and Evolution.