Amb la guerra a Ucraïna s'han aplicat eines per aturar la desinformació, a vegades amb una legislació que pot esdevenir un precedent perillós, com prohibir l'activitat de diferents mitjans de comunicació. Enfront d'aquestes actituds cal generar recursos per a formar la ciutadania en l’àrdua tasca d’estar ben informats. Així ho defensa la professora Marta Montagut en aquest article

Amb la irrupció de la guerra a Ucraïna ha tornat a emergir, si és que ho ha deixat de fer algun moment, el debat sobre com combatre la desinformació. Els conflictes bèl·lics són fenòmens que posen en marxa de forma accelerada els aparells propagandístics de les parts. Això no és nou. Paral·lelament a la guerra real, el control del relat és un objectiu prioritari. La diferència, però, rau en el nou context mediàtic i en estratègies de desinformació molt més efectives.

Fa uns dies el Mobile World Congress acollia la xerrada “Deconstructing Disinformation”, organitzada pel think tank Digital Future Society. Allà vam poder escoltar a diversos verificadors i al director de la Comissió Europea a Catalunya, Manuel Szapiro, que inevitablement va referir-se a Ucraïna i a la quantitat de mentides -unes 500 al dia segons Efe Verifica- que es difonien tot just iniciada la invasió. De fet, Szapiro apunta a que el govern rus té una maquinària de construcció i disseminació d’informació falsa molt ben engranada i extremadament agressiva a través no només del contingut de determinats mitjans sinó també de l’ús estratègic de les xarxes socials. La Comissió Europea centra la lluita contra la desinformació -com la duta a terme des de la plataforma EU vs Disinformation dedicada a l’anàlisi de la desinformació russa- en monitoritzar les mentides, desacreditar-les, unir esforços, reforçar la legislació i formar els ciutadans a través d’iniciatives d’alfabetització mediàtica. Però no només això.

El debat també està en com es produeix aquesta legislació i control sobre la desinformació. La recent prohibició de mitjans com Russia Today o Sputnik, per molt justificada que pugui semblar, pot esdevenir un perillós precedent, sobretot tenint en compte que la dispersió de canals pels quals pot arribar la desinformació és tan variat com difícil de controlar. A més, l’ús popular del concepte fake news per part de determinats actors polítics per tal de desacreditar la feina dels periodistes és una temptació que pot legitimar la censura a través d’un relat institucional sobre la seguretat. És per això que verificadors com Desirée García, de Efe Verifica o Ruben Míguez, de Newtral, plantejaven que la solució passa per fer bon periodisme, amb tot el que implica en inversió i seguretat laboral. També feien referència a la combinació de tecnologia -especialment intel·ligència artificial- i criteri professional en la verificació d’informació per no només monitoritzar les mentides sinó també per poder distribuir massivament les veritats.

A tot això s’hi ha de sumar una darrera cosa. Com a ciutadans, necessitem aprendre a informar-nos adequadament, a ser exigents, crítics i selectius. Iniciatives com Learn to Check o altres plataformes internacionals com a First Draft són pioneres en la generació de recursos per a formar la ciutadania en l’àrdua tasca d’estar ben informats i que no ens la colin. Ens hi va la salut dels nostres sistemes democràtics.