No sempre és fàcil tenir converses sobre feminisme amb adolescents i joves; per a molts, tant nois com noies, la desigualtat va existir en un temps passat, com en un país llunyà i remot

A l’Estat espanyol, tot i que la majoria sí que ho considera rellevant avui dia, n’hi ha que afirmen no haver experimentat l’opressió del patriarcat. Un 28% de les noies assegura no haver-se sentit mai discriminada per raó de gènere. Per a aquest percentatge, tot ja està aconseguit. A més, en els darrers cinc anys estem vivint un augment de l’antifeminisme entre els adolescents, sobretot de sexe masculí, que consideren que el feminisme ha imposat un pensament únic.

És el que anomenem “el miratge de la igualtat”. De vegades, a les aules, es fan bromes de mal gust sobre les dones, el feminisme o la lluita per la igualtat argumentant que “ja estem en una altra pantalla”, des del sexisme irònic o sexisme hipster. Un exemple d’aquest sexisme hipster és l’ús casual de paraules despectives com la puta per dirigir-se a una companya de classe, al·legant que és “irònic”.

Així doncs, un dels principals reptes del feminisme és fer visible la desigualtat i les injustícies encara existents en societats que han posat fi a la majoria de les desigualtats entre dones i homes a nivell formal o teòric.

I la tasca no és fàcil, perquè estem familiaritzats amb els estereotips i els rols de gènere que reglamenten la vida humana quotidiana. Alguns ni tan sols els veiem, són invisibles, els considerem naturals o, fins i tot, immutables. I aquí rau una de les claus principals que expliquen el malestar i desacomodament dels adolescents amb el feminisme.

El primer pas: la presa de consciència

El primer que hem d’ensenyar al nostre alumnat és que el masclisme existeix i es manifesta de moltes maneres, de vegades imperceptible.

El primer pas per veure la injustícia i rebel·lar-s’hi és la presa de consciència; és impossible solucionar un problema si abans no es reconeix que aquest existeix.

Per això ens agrada utilitzar la metàfora de “posar-se les ulleres violetes”, l’expressió de les quals va encunyar Gemma Lienas al seu llibre El diario violeta de Carlota. Lienas fa servir aquest terme per referir-se a com canvia la teva mirada un cop has pres consciència de l’opressió de les dones –i dels homes– en el sistema patriarcal.

Accions en educació primària i secundària

L’educació és una part fonamental per prendre consciència de gènere. En estudis ja clàssics com Ni ogros ni princeses hi ha la proposta que els centres educatius tractin de corregir el desequilibri que propicia la transmissió de tradicions, prejudicis i estereotips clarament sexistes. Ni l’educació ni la socialització, ni tampoc la cultura són elements imparcials. I poden ser responsables de reproduir imatges poderoses que, sota l’aparença de postmodernitat, legitimin la desigualtat entre dones i homes.

Introduir exercicis amb perspectiva de gènere a les aules ajuda a qüestionar allò que fins ara s’ha acceptat amb normalitat i naturalitat. Per exemple, això es pot aconseguir amb tallers i debats dirigits per expertes en feminisme i igualtat, que posin l’accent en els rols culturalment imposats i en les situacions d’opressió que viuen moltes dones.

Idealment, i com marca la Llei 3/2020 d’Educació, la igualtat entre dones i homes ha de ser una competència transversal vinculada al currículum de l’educació secundària.

Beneficis per als homes

El feminisme proposa que els homes siguin lliures d’expressar-se com vulguin, en lloc de manifestar la seva masculinitat d’acord amb allò que s’ha imposat socialment. Aquesta imposició de masculinitat hegemònica, que fixa unes normes de comportament per als homes, impedeix a molts realitzar-se plenament.

Alguns exemples són l’expressió de gènere, l’orientació sexual o l’adopció de rols domèstics o de cura dels homes. Per més que sembli que aquestes normes de gènere s’han suavitzat, la realitat és que persisteixen; encara que es manifesten de maneres més subtils i encobertes.

Una guerra que no és tal

El feminisme no cerca la guerra de sexes. En paraules de Nuria Varela:

“Si, com diu el patriarcat, el feminisme propiciés una guerra de sexes, hauria morts a tots dos bàndols. (…). Si hi ha una guerra, no és una guerra de sexes, sinó una guerra no declarada contra les dones”.

Com apunta aquesta autora, ningú al llarg de la història ha assassinat, segrestat o violat en nom del feminisme. En canvi, el masclisme sí que té com a resultat últim, moltes vegades, la violència contra les dones.

L’anomenada guerra de sexes està recolzada per un sistema patriarcal que pretén mantenir el poder on sempre ha estat en nom de la tradició, la religió o la cultura. Participen d’aquest sistema tant homes com dones, encara que malauradament són gairebé sempre les dones que en pateixen les conseqüències.

La importància de l’etapa universitària

A l’educació superior també cal continuar –i millorar– la tasca feta a secundària perquè la joventut prengui consciència que hi ha un llarg camí per fer en matèria d’igualtat i feminisme.

Només així serem capaços de superar les desigualtats encara existents entre dones i homes i també entre dones de diferents classes, orígens, cultures i generacions.

Article d’opinió publicat a The Conversation.