Aquesta no és només una crisi sanitària, sinó social i universal

L’any 2008 acaba el meu llibre La consciència que crema amb aquestes paraules: “Penso, seriosament, que la pròxima gran revolució ja no serà cientificotècnica. La pròxima revolució serà l’èxit de l’espècie gràcies al desplegament de la consciència crítica d’espècie i operativa, i si no, ens espera el col·lapse d’espècie i l’extinció”. Ho deia perquè ja hem viscut fets com la crisi dels míssils o la guerra d’Iraq que ens han posat entre les cordes i han estat tocs d’alerta sobre la necessitat de preservar el que jo anomeno consciència crítica d’espècie. En aquells moments, la humanitat va ser conscient dels riscos globals i es va expressar una consciència universal que va portar persones d’arreu del món al carrer. Aquella reacció no era la causa d’un país o d’una classe social: era consciència d’espècie.

Ara, amb la pandèmia del coronavirus ens trobem davant d’una crisi que serà definitòria sobre com encarem el futur. En aquest procés, la consciència crítica d’espècie ha d’estar per damunt de qualsevol altre interès. Això significa que ens hem de comportar de manera conscient, sabent que tots els humans del planeta Terra som Homo sapiens i, conseqüentment, formem part d’una mateixa espècie, d’una cultura i d’un moment històric. Som els únics animals que tenim aquesta possibilitat i ho hem de fer de forma crítica, és a dir, no dogmàtica. A més, hem d’integrar la diversitat i cooperar, i no competir.

També he comentat des de fa algunes dècades que ens enfrontàvem a molts reptes que, si no els resolíem, ens durien al col·lapse del sistema: el creixement demogràfic, els problemes de la distribució de l’energia, la necessitat d’organitzar i socialitzar la revolució cientificotècnica, i ara el coronavirus.

En la meva opinió, per superar aquest moment i evitar altres situacions similars en el futur, cal establir uns mecanismes de col·laboració i d’interdependència al planeta. Per exemple, a Europa s’ha demostrat que els estats-nació que la constitueixen són febles. Hem vist que Alemanya no passava material sanitari a Itàlia, quan el primer que s’ha de fer és transferir informació. La Unió Europea (UE) ha estat una unificació econòmica, però no social. Ara, dins de l’Estat espanyol, està passant una cosa similar entre Catalunya i el govern de Pedro Sánchez, retenint material sanitari que no arriba als llocs on anaven inicialment destinats, per exemple.

Per tant, aquesta no és només una crisi sanitària. És una crisi social i universal que ens posa davant el mirall. És el col·lapse del sistema per no haver afrontat canvis estructurals quan fa uns anys vam tenir ja els primers advertiments, però hem actuat de manera deslleial amb l’espècie i amb nosaltres mateixos.

Aquesta vegada tindrem un daltabaix sanitari que, gràcies als avenços tècnics i científics, es podrà superar. Ara, el desgavell econòmic que vindrà, fruit d’una manca de cohesió social, serà tan gran que haurem de prendre moltes decisions. Si no ho fem, la propera vegada ja no serà un avís: serà el col·lapse d’espècie.