El Nobel d’Economia del 2020 s’ha atorgat a Paul R. Milgrom i Robert B. Wilson per les millores en la teoria de subhastes i per la invenció de nous formats de subhastes en benefici de venedors, compradors i contribuents de tot el món

Les subhastes tenen una llarga història, són un mecanisme força antic d’assignació de béns. Malgrat això segueix sent un camp d’atracció per la recerca teòrica i aplicada. De fet, l’any 1996 William Vicrey, que va dissenyar les subhastes de segon preu, ja va aconseguir el Nobel.

Per  explicar una mica les aportacions que els hi ha valgut la distinció a Milgrom i Wilson convé dir que hi ha dos tipus de valoracions (valors privats i valors comuns) i quatre formats de subhastes bàsics, dos amb licitacions en sobre tancat, primer preu (guanya la licitació més alta i paga el preu que ha ofert) i segon preu (guanya la licitació més alta i paga la licitació que ha quedat en segon lloc); orals (anglesa, a l’alça, com en les pintures), i holandesa (a la baixa, com en el peix). En el cas de valors privats, cada licitador té una valoració independent (com en les obres d’art), mentre que si el valor és comú és el mateix per tothom, com en el cas de les prospeccions petrolíferes, en que la valoració depèn del preu de revenda del petroli, encara que la informació diferent de que disposen els licitadors genera diferents licitacions.

Els licitadors de les subhastes amb valors comuns corren el risc que altres participants tinguin millor informació sobre el valor real. Això condueix al conegut fenomen del malefici del guanyador. El que guanya la subhasta dels terrenys amb petroli ha sobreestimat el seu valor vers els seus competidors, i això vol dir que hi pot perdre en la transacció.

La majoria de subhastes, com ara les de valors, propietats i drets d’extracció, tenen un component de valor comú important, és a dir, que una part del valor és igual a tots els licitadors potencials. A la pràctica, els licitadors també tenen diferents quantitats d’informació privada sobre les propietats de l’objecte. Com que hi ha força incertesa, l’operador farà una licitació baixa.

Per eludir el problema, per a la primera subhasta nord-americana de l’espectre radio-elèctric i gestionar molts licitadors, Milgrom i Wilson van dissenyar un nou format de subhasta, la subhasta de ronda múltiple simultània (SMRA). Aquesta subhasta ofereix simultàniament tots els objectes (bandes de freqüència de ràdio en diferents àrees geogràfiques). Al començar per preus baixos i permetre ofertes repetides, la subhasta redueix els problemes causats per la incertesa i la maledicció del guanyador. Quan el govern dels Estats Units va utilitzar una subhasta de ronda múltiple simultània per primera vegada, l’any 1994, va aconseguir un total de 617 milions de dòlars, i es va considerar un èxit. Molts països europeus, com el Regne Unit, Alemanya o Itàlia, han adoptat esquemes similars per les seves subhastes de l’espectre radio-elèctric. Els guanys d’aquest sistema de subhastes a escala global han estat força importants.

El treball de Milgrom i Wilson mostra que la investigació teòrica pot originar aplicacions beneficioses pel conjunt de la societat.