Magí Sunyer, investigador del Departament de Filologia Catalana, repassa els orígens de la diada i explica com ha esdevingut la festa multitudinària que és avui en dia

La llegenda de San Jordi, tal com la va recollir el folklorista Francesc Maspons i Labrós l’any 1869, explica que una maledicció va caure sobre un regne amb l’aparició d’una bèstia maligna que devorava donzelles. Arribat el torn de la filla del rei, un cavaller, que és el sant, mata el drac:

De prompte, per sobtada forma, a son costat aparegué un galant cavaller, de gentil figura, que anava armat de cap a peus de bones armes i en l’escut i el pit mostrava una creu roja, i ella en quedà tota sorpresa. […] I així era, enverinat lo dragó de veure un nou hoste, d’un bot es tirà allí on se trobaven, lo coll i la boca oberta, les urpes amanides i recargolant la cua: quina angoixa la de la donzella!, mes el jovencell així que el veu a prop fa el senyal de la creu, enrastella la llança i, abocant-li valerosament lo cavall, d’un cop i volta li enforna el ferro per entremig de la forta escata. Meravella fou que mai s’és vista, la fera quedà arraulida.

Sant Jordi és patró de Catalunya i de molts altres països: Anglaterra, Bulgària, Etiòpia, Geòrgia, Grècia, Hongria, Lituània, Portugal, Rússia, Txèquia, Ucraïna. Tot i aquesta popularitat, és molt probable que no existís, que el seu mite es formés a partir d’històries d’altres sants. En terres catalanes, la seva fama i els seus símbols provenen de l’Edat Mitjana, quan es deia que apareixia en moments decisius de batalles dalt d’un cavall blanc. Es pensa que els croats en van introduir la devoció i la creu de Sant Jordi, vermella sobre fons blanc (de vegades amb els colors invertits) va ser incorporada a l’escut de Barcelona l’any 1281. La festivitat que el proclamava patró de Catalunya és de 1456 i el Papa va confirmar el patronatge el 1667. Tot i això, durant segles no va ser un sant popular sinó propi de la cavalleria i la celebració es va reduir a una missa oficial i a un mercat de flors –entre altres, roses i clavells–, de llibres usats i d’altres mercaderies a la plaça de Sant Jaume de Barcelona.

Va ser en el segle XIX, lligada a la Renaixença i a l’inici del catalanisme polític, que la festa va començar adquirir una altra dimensió. Des del 1877 en què la societat La Misteriosa va celebrar una vetllada civicopatriòtica en la «diada de Sant Jordi, Patró de nostra pàtria Catalunya», es van multiplicar les celebracions en forma de festes literàries, cíviques, banquets, misses, tocs de campanes, que majoritàriament tenien un clar caràcter reivindicatiu i laic. Entre el final del segle XIX i el començament del XX es va produir la simbolització en forma d’exhibicions de banderes, de medalles, de poesies, d’estàtues i de pintures i, en les inevitables banalitzacions en què acostumen a derivar aquests fenòmens, va donar nom a un licor. Fou l’època en què l’arquitecte Antoni Gaudí va coronar el palau Güell amb la creu de Sant Jordi. També llavors es va començar a posar el nom Jordi als nens com a signe de catalanitat i, sovint, de catalanisme. En la diada, s’han interpretat de manera habitual himnes i s’ha exhibit la simbologia del moviment. En els anys vint i trenta del segle xx, el símbol del sant es va associar a l’independentisme en textos de poetes com Ventura Gassol.

La festa ha patit vicissituds negatives durant els períodes dictatorials espanyols del segle XX. No ha estat mai dia de festa oficial, només la Generalitat republicana, en un decret de Francesc Macià de 1931, va declarar el 23 d’abril festa cívica i dia inhàbil per a les oficines públiques.

I així ha continuat, en aquest equilibri gràcil entre la festa col·lectiva i el manteniment com a dia laboral que li proporciona un encís particular. En les últimes dècades, la celebració ha guanyat adeptes i s’ha convertit en una festa multitudinària de carrer dedicada a les roses i als llibres, dels quals se’n venen més en aquesta data i en les festes de Nadal que no pas en la resta de l’any. Tots els elements associats al catalanisme –castells, concerts– contribueixen a la brillantor de la festa.