Amb motiu del Dia internacional per a l’eliminació de la violència contra les dones, la professora Neus Oliveras reflexiona sobre la necessitat d'abandonar la visió reduccionista de la violència de gènere com un fenomen desvinculat de la desigualtat de gènere i, per contra, posar la cura i la sostenibilitat de la vida al centre de les polítiques públiques

El confinament que es va decretar per donar resposta a l’avenç de la pandèmia del Coronavirus va suposar l’empitjorament d’una altra pandèmia, la de la violència masclista. Mentre es repetien les consignes que proclamaven “queda’t a casa”, “junts ho aconseguirem” i “tot anirà bé”, un altre drama es desfermava: el de les dones víctimes de violència de gènere, que s’han  vist obligades a conviure de forma permanent i forçosa amb els agressors, amb unes possibilitats de sortir nul·les o molt reduïdes, i sense accés a les seves xarxes de suport de familiars, amistats o professionals. Més enllà de les dades més extremes de la violència, és a dir, dels feminicidis, les trucades a les línies d’ajuda a les dones víctimes de violència masclista es van disparar; segons dades de Observatori de la Igualtat de l’ICD, durant el primer mes i mig de la pandèmia van augmentar un 88% respecte de les setmanes anteriors.

A aquesta situació es refereix un recent informe de l’EIGE, l’Institut Europeu per a la Igualtat de Gènere, on es reconeix que bona part dels Estats van reaccionar ràpidament i van adoptar tot un seguit de mesures per garantir l’atenció a les dones durant la pandèmia. D’entre aquests països, Espanya apareix entre els més amatents, amb algunes iniciatives que han estat posteriorment seguides per d’altres Estats.

És prou indicatiu del context en què es mou la violència de gènere que una de les primeres i necessàries actuacions fos una campanya de conscienciació i de visibilització del problema, on es va haver de recordar encara que la violència de gènere no és un problema privat, sinó una vulneració dels drets humans que incumbeix a tota la societat, i especialment als poders públics. La campanya servia també per fer difusió de guies detallades de les mesures a disposició de les víctimes de violència masclista, tant de les ja existents com de les novetats dissenyades per encarar les limitacions que l’estat d’alarma suposa, tant per les dones com per a les seves filles i fills.

En aquesta línia, no només es van reforçar les línies d’atenció telefònica, que funcionen les 24 hores tots els dies, sinó que es van afegir nous canals, com ara línies de Whatsapp, més discretes i més ràpides a l’hora de demanar ajuda i rebre una resposta. El problema de l’aïllament de les víctimes es va intentar pal·liar també mitjançant la iniciativa “Establiment segur contra la violència masclista”, en que es demanava el suport dels comerços que estaven operatius durant el confinament per donar suport a les víctimes de violència masclista i, si fos necessari, trucar en el seu nom als telèfons d’atenció a la violència masclista. En particular, pel que fa a les farmàcies, l’informe de l’EIGE recull la iniciativa “Mascareta19”, nascuda a Canàries però que ja s’ha difós a nombrosos països: quan una dona utilitzava aquesta fórmula, significava que es trobava en una situació de risc i que calia alertar als serveis d’emergència.

Es destaca que aquestes iniciatives no només són vies per facilitar ajuda a les víctimes de violència masclista, sinó també, en una perspectiva més àmplia, mostrar a la víctima que no està sola i a l’agressor que la violència de gènere no és socialment acceptable. Cal afegir que en el context de l’estat d’alarma, tot un seguit de serveis assistencials es van considerar serveis essencials, i per tant, van continuar funcionant, com ara els centres d’emergència i acollida, els serveis de psicologia, advocacia o treballadores socials, o els serveis de guàrdia per a l’assistència a víctimes de violència de gènere.

Els poders públics no han valorat les conseqüències diferents que la gestió majoritària de la pandèmia té per a dones i per a homes

Tanmateix, totes aquestes mesures s’han adoptat en el context, o al marge, d’un discurs majoritari dels poders públics que no ha tingut present la perspectiva de gènere, és a dir, que no ha valorat les conseqüències diferents que la gestió majoritària de la pandèmia té per a dones i per a homes. Així, de la mateixa manera que cal recordar que els drets de les dones són també drets humans, cal recordar i insistir que la violència de gènere no és un fenomen aïllat, desvinculat de la societat, sinó que és una violència estructural, sistèmica, la manifestació més extrema d’una situació de desigualtat basada en el gènere; per tant, la única forma efectiva i real d’eradicar la violència de gènere és acabar amb la desigualtat estructural de la nostra societat. És per això que les mesures adoptades per fer front a la violència de gènere, esmentades anteriorment, contrasten amb la resta de disposicions preses en proclamar l’estat d’alarma.

Així, l’estratègia fonamental de quedar-se a casa dissenyada pels poders públics no s’ha plantejat si la llar és un lloc segur, atès que per a les dones no necessàriament és així, i més quan el confinament pot agreujar les agressions. Tampoc s’ha plantejat si la llar, per si mateixa, garanteix el benestar, cosa que significa que s’invisibilitzen les tasques de treball domèstic i de cura, en un moment en que l’emergència sanitària ha suposat una extraordinària sobrecarrega de treball que assumeixen majoritàriament les dones, que de mitjana ja hi dedicaven 2 hores més al dia en relació als homes.

Han estat les dones, doncs, les que majoritàriament s’han fet càrrec de la cura, l’entreteniment i educació de les criatures o la cura de les persones dependents, i del recolzament emocional en unes circumstàncies de molt d’estres; la prevenció del contagi ha suposat més neteja, més rentadores, i tot això, sense tenir accés ni a ajuda externa ni a la família extensa, que viu fora de la llar, és a dir, que la xarxa familiar ha desaparegut, o a l’inrevés, reclama ajuda. Cal afegir a més que, sovint, s’ha confós teletreball amb conciliació, un teletreball que, segurament, han seguit més les dones, que es troben en professions més feminitzades a les oficines o en l’educació, i que han estat els homes els primers en abandonar per sortir de la llar i tornar a la feina presencial.

És així com es presenta la paradoxa, doncs, que per una banda s’estan fent esforços per acabar amb la violència de gènere, i per altra, s’adopten polítiques que, en ignorar la perspectiva de gènere, tenen l’efecte d’augmentar la desigualtat de gènere, i per tant, perpetuen la base sobre la que sustenta la violència masclista.

La COVID ha estat una lent magnificadora de la situació de desigualtat de gènere a la nostra societat; ara cal reaccionar davant d’aquesta imatge tan decebedora del present. Per això, cal abandonar aquesta visió reduccionista de la violència de gènere com un fenomen desvinculat de la desigualtat de gènere, i, en una reflexió més àmplia i profunda, cal posar la cura i la sostenibilitat de la vida al centre de les polítiques públiques: una vida lliure i sense violències de cap mena.