16/07/2019 Opinió

Ramon Gras Alomà, Investigador en Innovació Urbana a la Universitat de Harvard i Cofundador d'ARETIAN

Xarxes de talent, disseny urbà, i estructures de suport a la innovació: les claus per a generar prosperitat distribuïda en el segle XXI

Vista àeria de Harvard Business School, adjacent al futur Campus Tecnològic de Harvard Allston. Foto: Viquipèdia.
El repte de generar prosperitat distribuïda en l’era de la robòtica, l’automatització de processos i la intel·ligència artificial

Un dels grans reptes que la nostra societat haurà d’afrontar en als anys vinents és el de donar resposta solvent als períodes d’estagnació econòmica i manca d’oportunitats laborals atractives que afecten directament la vida de bona part dels ciutadans dels països occidentals. Aitals fenòmens es deuen primordialment a tres factors: (1) la manca d’idees, d’ètica i de lideratge que observem al món occidental des de fa dècades; (2) la disrupció produïda per la irrupció des del punt de vista sistèmic de noves tecnologies que transformen els sistemes productius i les relacions interpersonals en el món laboral; i (3) la globalització del comerç internacional que ha permès l’auge de noves potències econòmiques, particularment a l’Àsia.

Es preveu que durant les pròximes tres dècades, les classes mitjanes de països com la Xina o l’Índia es tripliquin, fet que representarà un canvi dramàtic en les relacions de poder i comercials en el pla de la geopolítica. Així mateix, l’emergència de tecnologies fonamentades en la intel·ligència artificial, la robòtica i l’automatització de processos amenacen de destruir pel cap baix un terç dels llocs de treball en el món occidental tal com els entenem avui. El món occidental, i particularment el continent europeu, dóna mostres clares d’esgotament i d’haver perdut el pols de la innovació, així com del lideratge en el desenvolupament de noves solucions, que permetin generar cicles econòmics virtuosos que beneficiïn a la majoria de la població.

Com a conseqüència d’aquests factors, la societat occidental s’enfronta a un període de gran incertesa. El continent europeu, a tall d’exemple, ha passat de representar el 34% del PIB mundial a només el 17% en quatre dècades, i la tendència segueix a la baixa. Europa és un gran centre de consum, però sembla haver perdut l’empenta civilitzadora, productiva i creativa que va caracteritzar el continent durant segles. Ara bé, l’estat actual de la societat i l’economia europees no estan escrites: si bé els auguris a curt termini no són galdosos, també és cert que feliçment totes les teories deterministes i materialistes de l’economia i de la història han demostrat una manca total de rigor. La pregunta clau és: com podem tenir una millor comprensió del problema, un diagnòstic més acurat, i revertir la tendència, tot traient un impuls renovador recolzant-nos en el llegat més valuós que hem heretat?

Depèn de nosaltres el crear un model econòmic que generi prosperitat distribuïda? La Ciència de la Complexitat i la Teoria de Xarxes aporten nova llum a l’economia

A desgrat dels riscos i les amenaces objectius que aquests factors poden representar per a la societat europea, en general, i la catalana, en particular, el nostre futur individual i col·lectiu no està escrit. Disposem d’eines d’anàlisi al nostre abast per tal de dissenyar intervencions estratègiques que ens permetin impulsar el nostre potencial i generar oportunitats que beneficiïn estructuralment la societat en el seu conjunt.

Un camp que ha experimentat avenços vigorosos durant els últims anys és el de la Ciència de la Complexitat i la Teoria de Xarxes, i en particular les seves aplicacions a l’economia. Els estudis liderats per Ricardo Hausmann (Harvard) i César Hidalgo (MIT) aporten gran llum al problema de la identificació dels ingredients i les dinàmiques que són el motor de la prosperitat de les nacions. El model que Hausmann i Hidalgo han dissenyat supera de llarg tots els estudis previs pel que fa a la identificació dels factors claus que permeten als països i regions disposar d’un diagnòstic i model de predicció de la seva fortalesa econòmica.

Hausmann i Hidalgo identifiquen que el motor de l’economia d’un país és el knowhow col·lectiu d’aquella societat, l’habilitat de les persones, empreses i institucions de treballar en xarxa per a produir noves solucions, productes i serveis que donin resposta a les necessitats i solucions solvents als problemes del col·lectiu. Sintetitzen el knowhow col·lectiu mercès al concepte de Complexitat Econòmica (Economic Complexity), calculada com a resultat d’analitzar la potència, diversitat i sofisticació de les exportacions del país: Product Space of Exports. L’índex de complexitat econòmica, a més a més, està correlacionat positivament amb més graus de llibertat política, una menor criminalitat i corrupció, i una major seguretat dels ciutadans. Si bé el model dissenyat per Hausmann i Hidalgo és de gran utilitat per a il·luminar diagnòstics precisos i la presa de decisions a nivell de país, té una gran limitació: la gran majoria de decisions econòmiques de calat es produeixen a escales més petites: regionals, de ciutat i empresa/col·lectiu. Com salvar la distància abismal entre el gruix de les decisions que determinen l’evolució del knowhow col·lectiu, i les limitacions objectives de les actuals eines d’anàlisi, presa de decisions, i criteris de disseny del teixit urbà?

Alta resolució de la Complexitat Econòmica: el repte de l’anàlisi de la innovació a escala urbana

El nostre equip de recerca en Innovació Urbana a la Universitat de Harvard se centra en analitzar a escala territorial els criteris de disseny urbà i conformació de talent individual i d’estructures organitzatives que permetin alliberar el potencial latent de la societat per a crear una societat més humana, i una economia més dinàmica, creativa i generadora de prosperitat distribuïda.

Per tal disposar el dia de demà d’una societat més humana, necessitem enfortir un model de suport al teixit productiu que permeti crear prosperitat distribuïda, i reconèixer i recompensar el mèrit i la contribució individual i col·lectiva dels ciutadans. El vector principal d’aquesta prosperitat distribuïda passa necessàriament per la potenciació del knowhow col·lectiu. I el motor accelerador que propulsa el knowhow col·lectiu és la innovació. Per aquest motiu s’han analitzat quins són els factors per permeten alliberar el potencial innovador latent en la societat.

Per a donar resposta a aquesta pregunta, s’han analitzat els 50 Districtes d’Innovació més potents dels Estats Units, en ciutats com Nova York, Boston, Chicago, Los Angeles, San Francisco Bay Area, Seattle, i moltes d’altres, a la llum de la Ciència de la Complexitat i la Teoria de Xarxes.

Una de les principals iniciatives i troballes de l’equip que ha permès el mesurar, il·luminar i comprendre millor el fenomen i les dinàmiques de la innovació a escala urbana ha sigut la territorialització del model de Complexitat Econòmica, a tres escales:

1) Escala Regional: teixit urbà, infraestructural i operacional que permet la potenciació de les indústries i exportacions d’alt valor afegit, on s’han identificat, mesurat i analitzat les dinàmiques que impacten les 3 grans fases de la innovació regional:

  • Recerca i Acadèmia
  • Transferència de Tecnologia
  • Producció en massa

2) Escala Urbana: districtes d’innovació generant beneficis no lineals de l’agregació estratègica d’activitats intensives en coneixement, on s’han identificat les 5 grans fases de la innovació urbana:

  • Inputs: inversions estratègiques, criteris de disseny, marc regulador, i xocs exògens
  • Intensitat d’innovació
  • Dinàmiques d’innovació
  • Rendiment de la innovació
  • Impacte social de la innovació

3) Escala Arquitectònica: equips d’alt rendiment creant noves solucions, nous productes i serveis per a donar resposta a les necessitats humanes, on s’han identificat, mesurat i analitzat les 7 grans fases de la innovació a escala d’equips: nova idea, anàlisi de dades, hipòtesi de treball, prototip, iteracions i calibratge del model, producte mínim viable, i adopció massiva de la solució.

Els tres factors que permeten alliberar el potencial innovador latent en la societat

Com a resultat del nostre anàlisis, s’ha detectat i analitzat les tres xarxes que permeten alliberar el potencial innovador d’un territori:

1) La Xarxes de Talent,

2) La Xarxes d’Estructures Organitzatives i Sistemes d’incentius, i

3) La Xarxa de disseny urbà i infraestructural que configura l’espai físic on es desenvolupa el teixit productiu.

La bona notícia és que els tres factors principals depenen de decisions humanes, i que són factors humans els que en condicionen el seu desenvolupament. S’han identificat les relacions de causa-efecte principals que afavoreixen o dificulten l’habilitat de les societats de permetre als seus ciutadans el desenvolupar noves solucions, i transformar el que inicialment solen ser pures intuïcions en productes o serveis escalables que generin riquesa i permetin desenvolupar una vida més plena.

A tall d’exemple, s’han mesurat els beneficis no lineals de l’agregació estratègica que es produeixen en els districtes d’innovació més consolidats, i els nostres anàlisis han revelat que per empleat produeixen 4 vegades més invencions (noves patents, nous productes, nous serveis, R&D, articles científics), i per resident generen 9 vegades més llocs de treball, 15 vegades més llocs de treball intensius en coneixement, i fins a 20 vegades més generació de riquesa. A més a més, per cada lloc de treball intensiu en coneixement, es generen de mitjana cinc llocs de treball de suport, fet que afavoreix la reducció de l’atur, contribuint a generar cicles de prosperitat distribuïda en tota l’àrea metropolitana de la ciutat.

Una possible estratègia guanyadora és la del disseny de districtes d’innovació, capaços d’allotjar centres de recerca i transferència de tecnologia punters, companyies intensives en innovació i persones i equips que, col·laborant, puguin generar nous productes i serveis; que al seu torn puguin generar immenses oportunitats de llocs de treball per a la immensa majoria de la societat, per la via de centres de producció d’alt valor afegit i hubs intermodals que permetin la competitivitat d’aquests productes i serveis en el mercat global. En definitiva, una economia fonamentada en la innovació i el mèrit personal.

Durant les properes setmanes, MIT Technology Review, el World Economic Forum, i d’altres publicacions d’abast internacional anunciaran la publicació del primer Atles de Districtes d’Innovació del món, que s’han desenvolupat en el grup de recerca en Innovació Urbana, com a evolució de la tesi que vaig publicar el 2018 amb el col·lega Jeremy Burke. Si bé aquest primera edició se centrarà particularment en els 50 Districtes d’Innovació líders en els Estats Units, en el futur s’expandirà a Europa, Llatinoamèrica, l’Àsia i les altres regions del món. Aquesta nova metodologia, que beu de les fonts d’autors com Évariste Galois, Ildefons Cerdà, i Louis Durand, així com dels models desenvolupats per Barabasi, Hidalgo, i Hausmann, pot ser una clau que permeti disposar d’una millor comprensió del fenomen de la innovació a escala urbana, i servir d’estímul i guia per a prendre millors decisions, i disposar de millors criteris de disseny, també en el nostre territori, a Barcelona i al Camp de Tarragona, i eventualment esdevenir una clau que obri la porta a una societat que ofereixi oportunitats professionals de qualitat i ens permeti avançar envers una societat més pròspera, dinàmica, lliure i en últim terme més humana.

Print Friendly, PDF & Email