El treball de la Càtedra UNESCO d’Habitatge de la URV alerta que s’ha passat de potenciar la propietat a emparar l’ocupació i critica que la legislació ha passat a mans de bancs i moviments socials

“Quinze anys sense solució per a l’habitatge. La innovació legal i la ciència de dades en política d’habitatge” és el treball que han publicat la investigadora postdoctoral en Dret Civil, Rosa Maria Garcia i el catedràtic de Dret Civil Sergio Nasarre, tots dos membres de la Càtedra UNESCO d’Habitatge de la Universitat Rovira i Virgili.

En aquest estudi qualifiquen d’”erràtica” la política d’habitatge de l’Estat espanyol dels darrers quinze anys, mitjançant la qual s’ha potenciat “un mercat hipotecari cada vegada menys garantista”. Després de la postcrisis (2007-2010), “no es va prendre cap mesura per solucionar el problema d’accés i pèrdua d’habitatge”. Els legisladors,  “influenciats per moviments socials i una part de la judicatura”, han aprovat mesures que, segons els investigadors, no només han ajudat a mitigar-la sinó que, en ocasions, “l’han empitjorat”, apunten els investigadors.

Es autors apunten que la legislació ha estat en mans dels bancs, els moviments socials i en part dels jutges. També adverteixen que “en quinze anys s’ha passat de potenciar la propietat privada a emparar legalment l’okupació” arribant a l’actualitat, no només sense solucionar el problema de l’habitatge sinó, sovint, incrementant-lo.

Consideren que s’ha establert una “lògica” que no es discuteix socialment, judicialment i legalment. Aquesta transcorre des de les males pràctiques bancàries legalitzades -com les participacions preferents- a l’augment de la dificultat d’accés a la propietat, en part, a causa de la restricció del crèdit com a conseqüència de la normativa de protecció de consumidors. Però no només. Aquestes males pràctiques passen també per la generació de la bombolla del lloguer davant la manca de  de tinences alternatives “la qual cosa ha justificat el control dur de la renda dels lloguers -de moment només a Catalunya- malgrat els seus efectes adversos en altres països”; l’augment de la tributació i l’expropiació de drets dels propietaris de habitatges buits; l’admissió a Catalunya de pisos de 24m2 en plena pandèmia, i finalment la justificació de l’okupació, primer a Catalunya, 2019, i després a la resta de l’Estat en context COVID19, el 2021 i 2022.

En aquest treball, publicat a la Revista Crítica de Derecho Inmobiliario, s’analitzen les normatives jurídico-civils que s’han adoptat aquests darrers anys en matèria d’habitatge per avaluar si s’han seguit les recomanacions de qualitat normativa per elaborar-les. Han demostrat que, en l’elaboració d’algunes normes clau sobre habitatge, no s’han plantejat alternatives legislatives a l’adoptada i que, en la majoria dels casos, no aporten dades sobre la necessitat i adequació de la mesura. En altres casos, les dades són dubtoses o no s’inclouen mecanismes de revisió ex post de les mesures aprovades. A més, hi ha poques dades sobre la participació pública efectiva, ja que apunten que no totes les normes han passat aquest tràmit i, en alguns casos, les persones que s’han consultat “no cobreixen tots els grups afectats ni inclou de cap manera investigadors”, exposen en el seu treball.

Davant d’aquesta situació, els investigadors del Dret, diuen, estan “cridats a oferir solucions honestes, objectives i completes a la problemàtica plantejada, després de conèixer bé la dimensió del que es vol resoldre i la implicació de legislar d’una manera o altra, superant així la improvisació o la influència dels uns i dels altres sobre el legislador o la judicatura”. Consideren que, des de la Universitat, es, poden fer recomanacions per tal d’elaborar  normes eficaces basades en evidències que no siguin subjectives, de manera que la metodologia de la ciència de dades es revela com un instrument fonamental per fomentar les polítiques basades en evidències.