Victòria Tur és diplomàtica. Exerceix de consellera a l'ambaixada d'Espanya a Alemanya, a Berlín

A banda de la carrera de Dret, quina altra formació té?

Tinc el títol professional de violí. Vaig estudiar música al Conservatori de Vila-seca i al Liceu de Barcelona. En acabar la carrera vaig fer un postgrau d’Estudis Internacionals a la Universitat de Barcelona.

Per què es va decidir per aquesta carrera i no per una altra?

Des del començament del batxillerat vaig pensar que era la meva carrera, en bona part perquè volia comprendre la societat i les seves regles. A més, té moltes sortides professionals, totes molt interessants.

Per què va triar la URV?

La meva germana estudiava Medicina a la URV i n’estava molt contenta. De fet, ma germana es dedica a la investigació sobre esclerosi múltiple al més alt nivell a Londres, i ella mateixa és un exemple més de la sòlida formació que rebem a la URV. A més, la Facultat de Dret és molt a prop de casa i em permetia compaginar el dret amb els estudis musicals, així que ni em vaig plantejar estudiar a cap altre lloc.

Què destacaria del pas per la facultat?

La seriositat del quadre docent em va agradar des del principi. A la URV tens els catedràtics, amb tota la seva experiència i coneixements, com a professors reals. En universitats més grans, els titulars poden tenir molt de renom, però no necessàriament es dediquen a impartir classes, així que no tens ocasió de tractar-los. Assignatures com Dret Processal o Dret Internacional Privat em van agradar molt per aquest motiu. D’altra banda, serveis com el de la biblioteca són molt bons i els vaig fer servir moltíssim.

Com va arribar a la carrera diplomàtica?

El professor Ramon Torres, de l’assignatura Funció Pública, em va parlar del CEI [Centre d’Estudis Internacionals de Barcelona] per primera vegada. Em vaig assabentar que et preparaven per a aquestes oposicions a Barcelona, cosa que era un gran avantatge. Així, vaig poder estudiar per a les oposicions, durant tres anys, des de casa, a Tarragona.

Ha treballat a les ambaixades d’Espanya a Zimbàbue i a Jamaica. Quan i com hi va arribar?

Després d’aprovar les oposicions el desembre de 2006, vaig fer el curs de preparació per a la carrera diplomàtica a Madrid durant el 2007. Després vaig ser durant dos anys al Ministeri d’Afers Exteriors, a Madrid. El primer al gabinet del secretari general per a la UE i el segon a la Direcció General de Relacions Econòmiques Internacionals. Finament, el 2009 vaig concursar per sortir a l’estranger i el juliol d’aquell mateix any em vaig incorporar a Harare, com a segona cap de l’ambaixada. Quan vaig acabar el destí a Zimbàbue vaig ser destinada a Jamaica, de 2012 a 2015. Del juliol de 2015 a l’estiu de 2017 vaig treballar a Madrid, a la Subdirecció General de relacions amb l’Àfrica subsahariana, de la qual, des del novembre de 2015, vaig ser subdirectora adjunta. Ara torno a ser a l’estranger, a l’ambaixada de Berlín.

En què consisteix la feina i quina responsabilitat té?

A l’ambaixada ens encarreguem de les relacions bilaterals entre Espanya i Alemanya. Jo m’encarrego de les qüestions europees. La feina és molt bonica i aprenc molt. En aquest període tan interessant de la història de la UE, us podeu imaginar la importància que té la veu d’Alemanya per a la construcció europea.

L’exercici professional de la carrera és tal com l’imaginava quan estudiava a la facultat?

La veritat és que és molt millor del que m’havia imaginat. La feina és molt variada i cada dia és completament diferent de l’anterior. Et permet conèixer una gran quantitat de temes, països, tendències… cosa que fa d’aquesta una professió intensa i variada. Al llarg d’aquests deu anys de carrera he tractat qüestions jurídiques molt concretes, aspectes més protocol·laris, assumptes polítics bilaterals, drets humans, la dimensió europea de la política exterior, el desenvolupament de relacions culturals, etc.

Del pas per la URV, què li ha resultat més útil per desenvolupar la carrera?

La URV em va donar una formació molt tècnica en determinades qüestions jurídiques que he fet servir, tant quan estudiava per a les oposicions com durant l’exercici de la carrera. Per exemple, durant els anys que vaig passar a Zimbàbue, aquest país estava immers en un procés constituent i vaig tenir l’ocasió de comentar qüestions constitucionals amb els mateixos constituents zimbabuesos, cosa que és un luxe. En qualsevol cas, em va ser possible parlar amb ells de tu a tu gràcies a l’excel·lent formació en dret constitucional que vaig rebre a la universitat. Em passa el mateix en qüestions de dret privat: herències, matrimonis, etc., que he tractat sovint.

Quin va ser l’obstacle principal que va trobar en acabar la carrera? Algun consell per als futurs advocats?

Sincerament no puc donar cap consell d’advocacia perquè mai he exercit d’advocada. Però sí que puc donar algun consell als llicenciats en Dret que vulguin aprovar aquestes oposicions o unes altres. El principal seria que és imprescindible tenir-ho molt clar, perquè el camí pot ser molt dur i les temptacions de deixar-ho freqüents… En el cas de les meves oposicions, un consell important és que l’estudi del dret s’ha de combinar amb el dels idiomes, perquè fan falta almenys dos idiomes a nivell alt, i un és l’anglès. Sense això és impossible sortir-se’n.

Creu que hi ha algun secret per aconseguir l’èxit professional en el seu camp?

Jo diria que és fonamental respectar les diferències, apreciar-les, i tenir una mentalitat oberta. D’altra banda, però molt relacionat amb això, crec que és important tocar de peus a terra i ser humil: en relació amb els companys, els superiors, els que són diferents i poden pensar de forma diferent… en definitiva, no has de perdre mai les ganes d’aprendre i el respecte pel que desconeixes o et resulta aliè.

Com afronta les diferències culturals dels països on ha viscut i treballat?

Amb total respecte i admiració. Jo diria, fins i tot, amb la fascinació de conèixer cultures, en el meu cas les de Zimbàbue i Jamaica, sobre les quals pesen sovint molts estereotips que no tenen absolutament res a veure amb el que realment passa al país. Sempre he tingut especial interès per les llengües, així que, a més de l’anglès, el francès i l’alemany, vaig voler estudiar la llengua local més estesa de Zimbàbue, el xona. Intentar parlar un idioma vol dir intentar entendre millor el país, la comunitat que t’acull, i els zimbabuesos sempre agraeixen qualsevol esforç en aquest sentit. A Alemanya passa igual: encara que et puguis comunicar en anglès, la gent agraeix immensament que facis l’esforç d’aprendre la seva llengua, és una mostra de respecte.

De quina manera ha mantingut la vinculació amb la universitat un cop llicenciada?

Jo sóc tarragonina, així que provo de venir sovint; tinc amistat amb gent de la facultat, encara que de vegades resulta difícil mantenir el contacte. Això sí, em poso a disposició de qualsevol estudiant de la URV que estigui interessat a dur una vida com la que jo he escollit, com a funcionari diplomàtic. Seria molt bona notícia que aquesta entrevista pogués despertar entre els alumnes alguna vocació diplomàtica.

Es planteja tornar a Catalunya?

Catalunya és la meva terra. Sempre hi tornaré per veure la família i els amics. Una altra cosa serà tornar-hi a treballar. Resulta difícil, perquè, per a la meva professió, com a funcionària del Ministeri d’Exteriors i de Cooperació a Barcelona hi ha molt poques places. Així que és difícil, per no dir impossible. De moment em queden uns anys a Berlín: només portem aquí uns mesos i la idea és quedar-nos-hi quatre o cinc anys. Per a mi és tot un canvi, perquè encara no havia tingut experiència en una ambaixada europea gran.