El director de la Càtedra d'Inclusió Social, Ángel Belzunegui, explica que la disciplina social té conseqüències més negatives en els infants que viuen sota el llindar de la pobresa, les persones amb diversitat cognitiva, les que tenen trastorns mentals i les que conviuen amb un maltractador. Lamenta que les entitats del tercer sector no hagin comptat en la presa de decisions del govern

“Hi ha persones que, per la seva situació de vulnerabilitat extrema, no poden estar sotmeses exactament al mateix règim que la resta. No es tracta de privilegiar ningú, sinó d’una adaptació sense posar en perill la resta de la població”. Ángel Belzunegui és el director de la Càtedra d’Inclusió Social de la URV, que observa com el confinament, la manca de relacions, la manca d’exercici i la convivència afecta de manera desigual a la població en funció de la seva situació de partida.

A més de la gent gran i les persones amb malalties cròniques, apunta a 4 col·lectius per als qui defensa mesures diferenciades per mitigar les conseqüències negatives del confinament i la distància social: els infants que viuen sota el llindar de la pobresa, les persones amb discapacitats (i més especialment les que tenen diversitat cognitiva), les persones amb trastorns mentals, i les dones i els infants que conviuen amb un maltractador. “Aquests col·lectius haurien d’estar sotmesos a un règim especial, diferent al de la població general”, apunta.

La uniformització amb què s’ha tractat els diferents col·lectius de la societat l’atribueix a la imposició d’un “regim disciplinari” i al menysteniment cap a les entitats del tercer sector: “Les entitats que en saben de la gestió de les persones vulnerables, de sobte, han quedat fora de les taules on es decideix tot i han estat substituïdes per militars i per metges”. I apunta que cal educar la població perquè “entengui que determinades persones no poden estar sotmeses exactament al mateix règim que la resta, per la seva situació d’extrema vulnerabilitat”.

“Les persones vulnerables i les entitats que les atenen patiran en la pròpia pell la crisi que ve”

A més de les conseqüències de la crisi sanitària, els col·lectius vulnerables són els més exposats a la crisi econòmica que es preveu: “La crisi que vindrà cavalca sobre les conseqüències encara no superades de l’anterior crisi financera, incrementaran les taxes de pobresa i es mostrarà amb més claredat els sectors de població que estan blindats i els que es troben sempre a l’atzar dels esdeveniments”. Belzunegui pronostica que “la pèrdua d’ingressos impositius serà demolidora per als col·lectius més vulnerables”, que ho patiran en la pròpia pell, així com també les entitats que lluiten a la primera línia per una vida digna de les persones vulnerables.

Precisament la incapacitat de generar més ingressos en un moment de crisi, el fet que el desequilibri social sigui estructural (i accentuat amb cada crisi), i la necessitat de tenir bons serveis públics porta al sociòleg a plantejar mesures que no segueixin els patrons habituals de dependència dels fons europeus i més despesa pública. Així, proposa la combinació de tres factors: la progressivitat fiscal (més pressió fiscal a més ingressos), una “lluita valenta” contra el frau fiscal, i “una major eficiència de la despesa pública”.

Mobilització del professorat per a la inclusió educativa

Una de les conseqüències de l’aturada i posterior represa de les classes a distància és l’endarreriment pel que fa a l’adquisició de continguts que pot suposar per als nens i nenes i adolescents amb una major situació de vulnerabilitat. Per això Belzunegui proposa 2 línies d’actuació: d’una banda, dotar totes les llars de connexió a Internet i de les eines telemàtiques, com “un dret més de les persones, el dret a l’accés”; i, de l’altra banda, desplaçar mestres a les cases o en espais que puguin reunir uns quants nois i noies amb les condicions necessàries. “La mobilització del professorat garantiria l’educació als que no hi tenen accés. Per a mi són serveis essencials, i són funcionaris, per tant, haurien de poder estar disposats a treballar a requeriment de la comunitat”, conclou.