Un estudi liderat per l’IPHES i amb la participació de la URV atribueix les restes més antigues d’Atapuerca a l’espècie Homo affinis erectus i revela que Europa occidental va estar poblada per dues espècies d’hominins fa més d’un milió d’anys

Un fragment de crani humà descobert al jaciment de la Sima de l’Elefante d’Atapuerca s’ha convertit en la cara més antiga d’Europa occidental. Les restes, d’entre 1,1 i 1,4 milions d’anys d’antiguitat, representen una peça clau per comprendre les primeres migracions i l’evolució dels hominins —subfamília d’homínids a què pertany el gènere homo, és a dir, els humans— al continent europeu durant el Plistocè inferior.

Més erectus que antecessor

Durant la campanya d’excavació del 2022, l’Equip d’Investigació d’Atapuerca va recuperar fragments de la part esquerra de la cara d’un individu adult, al nivell TE7 de la Sima del Elefante, un dels jaciments del lloc arqueològic. La seva reconstrucció va requerir un treball laboriós, en què es van utilitzar tècniques tradicionals de conservació i restauració i eines avançades d’anàlisi 3D.

Després de dos anys de recerca, l’anàlisi detallada de la peça —catalogada com a ATE7-1 o Pink, com l’anomenen els investigadors— ha permès concloure que no correspon a l’espècie Homo Antecessor, ja identificada en altres zones del lloc arqueològic d’Atapuerca, sinó a una espècie més primitiva. Tot i això, les evidències no són suficients per a una classificació taxonòmica definitiva, per la qual cosa, de forma provisional, s’han atribuït a l’espècie Homo affinis erectus —similar, afí a l’Homo erectus.

“Mentre l’Homo Antecessor comparteix amb nosaltres, l’Homo sapiens, una cara d’aspecte més modern i la projecció dels ossos del nas, la configuració del rostre de Pink és més primitiva, amb trets que recorden als de l’Homo erectus”, explica María Martinón, directora del Centre Nacional d’Investigació Sobre l’Evolució Humana (CENIEH) i una de les investigadores principals del Projecte de Recerca d’Atapuerca. Tot i això, la investigadora subratlla que “l’evidència encara no és suficient per a una classificació definitiva” i que s’ha optat per l’ús del terme affinis per “reconèixer les afinitats Pink amb l’Homo erectus” tot i que es deixa oberta la possibilitat que pertanyi a un altra espècie.

El fòssil ATE7-1, datat entre 1,1 i 1,4 milions d’anys, és significativament més antic que les restes d’Homo antecessor localitzades fins ara al jaciment, l’antiguitat de les quals s’estima en aproximadament 860.000 anys. Aquesta cronologia suggereix que Pink pertany a una població que va arribar a Europa en una onada migratòria anterior a la de l’Homo antecessor.

Aquest descobriment no només amplia el coneixement sobre els primers pobladors d’Europa, sinó que també planteja noves preguntes sobre l’origen i la diversitat dels hominins que van habitar el continent. Eudald Carbonell, codirector del Projecte Atapuerca i professor emèrit de la URV, considera que “les evidències de diferents poblacions d’ hominins a Europa occidental durant el Plistocè Inferior suggereix que aquest territori va ser un punt clau en la història evolutiva del gènere Homo”.

Entorn i forma de vida

El nivell TE7 de la Sima del Elefante, on es van trobar les restes, conté nombroses evidències de la presència d’hominins durant el Plistocè Inferior. Entre elles, s’han recuperat eines de pedra i restes faunístiques amb marques de tall, cosa que indica l’ús de tecnologia lítica per al processament d’animals.

Per Xosé Pedro Rodríguez, investigador de la URV especialista en indústria lítica, les eines de quars i sílex que han trobat, encara que senzilles, “indiquen una estratègia de subsistència efectiva i demostren la capacitat d’aquests hominins per explotar els recursos del seu entorn”. Les marques de tall identificades a les restes d’animals mostren evidències de l’ús d’aquestes eines per descarnar-los. Rosa Huguet, investigadora de l’IPHES especialista en tafonomia —l’estudi dels processos de fossilització— i líder de la recerca, considera que això demostra que “els primers europeus coneixien bé els recursos animals disponibles i sabien aprofitar-los de forma sistemàtica”.

El conjunt de dades paleoecològiques —la paleoecologia estudia els organismes i els entorns del passat a través del registre fòssil i estratigràfic— obtingudes al mateix nivell (TE7) mostren que el paisatge del Plistocè Inferior a la Sierra de Atapuerca combinava zones boscoses, prats humits i fonts d’aigua estacionals, proporcionant un entorn ric en recursos per a aquests primers pobladors humans.

Una fita clau per al projecte d’Atapuerca

El descobriment d’ATE7-1 suposa un nou pas endavant per al Projecte Atapuerca i l’estudi del poblament humà a Europa. “És clau per entendre els nostres orígens i reforça el paper d’Atapuerca com a referent mundial en l’estudi de l’evolució humana”, sospesa Marina Mosquera, directora de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES-CERCA). Jose María Bemúdez, codirector del Projecte Atapuerca, celebra el descobriment i augura “una altra època prodigiosa per al projecte”.

L’equip investigador preveu que futurs descobriments i anàlisis ajudaran a precisar millor l’origen i la dinàmica del poblament humà inicial a Europa. Les excavacions als jaciments d’Atapuerca subvencionades per la Consejería de Cultura y Turismo de Castilla y León i amb el suport de la Fundación Atapuerca i els seus patrons, així com la investigació de les troballes, que compta amb el suport del Ministerio de Ciencia, Innovación y Universidades podrien aportar més dades sobre les onades migratòries que van poblar Europa.

L’estudi d’aquesta troballa ha estat publicat a la revista Nature i ha estat liderat per Rosa Huguet , investigadora de l’IPHES-CERCA, professora associada de la Universitat Rovira i Virgili (URV) i coordinadora, juntament amb el Dr. Xosé Pedro Rodríguez-Álvarez, investigador de la URV, dels treballs d’excavació i investigació al jaciment de la Sima del Elefante. L’estudi és fruit de la col·laboració entre una àmplia representació de personal investigador i tècnic de l’IPHES-CERCA i la URV, així com altres institucions nacionals i internacionals, entre les quals destaca el Centre Nacional d’Investigació sobre la Evolució Humana (CENIEH).

Referència: Huguet, R. et al. The earliest human face of Western Europe. Nature. DOI: 10.1038/s41586-025-08681-0