Els neandertals utilitzaven la boca com a tercera mà a falta d'un sistema neural i corporal totalment preparat per fer algunes tasques complexes. Així es dóna a conèixer en un estudi publicat a la Journal of Anthropological Sciences i del qual és coautora Marina Lozano, investigadora de l'IPHES. La recerca es basa en unir evidències paleoneurològiques amb les marques de desgast dental observades en les dents, que són diferents en cada espècie i segons quina activitat haguessin dut a terme.

Se sabia que Homo heidelbergensis i neandertals utilitzaven les dents anteriors com a eina o tercera mà per a realitzar diverses tasques, essent aquesta una pràctica molt menys freqüent entre els Homo sapiens. Però per què tenien aquesta especial necessitat els neandertals?

Aquesta és la qüestió que han intentat respondre Emiliano Bruner, paleoneuròleg del Centro Nacional de Investigación sobre la Evolución Humana (CENIEH) i Marina Lozano, arqueòloga i investigadora de l’IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social), i que ara presenten de forma conjunta en un article que han publicat en la revista Journal of Anthropological Sciences i que forma part d’un fòrum amb comentaris d’altres científics sobre el mateix tema. Els autors proposen una hipòtesi segons la qual l’ús de les dents com a una tercera mà estaria relacionat amb una limitació de les capacitats d’aquestes espècies per a integrar cos-cervell i complexitat cultural.

Bruner i Lozano han determinat que les marques o talls a la superfície labial de les dents en Homo heidelbergensis i neandertals apareixen amb molta més freqüència que en la nostra espècie. Per aquest motiu han proposat que aquest fet podria tenir a veure amb el fet que tant els Homo heidelbergensis com els neandertals tindrien un sistema neural i corporal que encara no estaria totalment preparat per a fer algunes tasques complexes i per això, van utilitzar les dents com a una ajuda extra.

Els autors del treball han arribat a aquesta conclusió ajuntat en una mateixa recerca dades d’estudis de desgast dental amb el marc teòric de la paleoneurologia i, en concret, de la “Teoria de la ment extesa” (Theory of the Extended Mind), segons la qual la cognició és el resultat de la interacció entre el cervell i el medi ambient, on el cos humà fa d’intermediari. Els principals “ports” de connexió entre el cervell i el medi són els ulls que serien l’input que va directament al cervell (del món al cervell) i les mans que són l’output, és a dir, del cervell al món.

El cervell dels humans moderns té una morfologia de les àrees parietals única que està relacionada amb la integració visual i espaial. Això inclou regir el sistema de coordinació ull-mà, la integració amb la memòria i amb funcions executives frontals. “En el cas dels Homo heidelbergensis i dels neandertals aquest mecanisme no estaria prou desenvolupat i, per tant, necessitaven la boca com a tercera mà”, puntualitza la investigadora de l’IPHES.

És a dir, ens trobaríem davant una mena discordança entre el sistema mà-ull, les àrees parietals i la necessitat cultural de fer activitats més complexes. O sigui, aquelles espècies tindrien un sistema neural i corporal que encara no estaria totalment preparat per a fer algunes tasques complexes i, per això, van utilitzar les dents com a tercera mà, com a una ajuda extra. Les tasques que van desenvolupar estan relacionades per exemple amb el processament de pells i tendons.

Aquesta recerca aporta una nova hipòtesi explicativa per a discernir les diferències cognitives que hi ha entre neandertals i humans moderns, encara que es necessita realitzar més estudis.